ORIENT

ORIENT

“e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval en endreçant-nos ves horient e plorant de nostres uyls” (Crònica de Jaume I)

Per raons òbvies, els vents i els punts cardinals han compartit nom i llegendes al llarg de la història. En català antic s’usaven majorment les formes migjorn, ponent, tramuntana i llevant, que en l’actualitat designen, sobretot, els quatre vents principals. Les formes nord, sud, est i oest dels punts cardinals són d’origen germànic i arribaren a la nostra llengua molt tardanament a través del francés. A la Biblioteca Nacional de París es conserva l’exemplar més antic (s. XIV) de la rosa dels vents, obra dels jueus mallorquins Jafuda i Abraham Cresques, en el qual s’anomenen els huit vents principals a la manera d’Itàlia:Tramontana, Grego, Levante, Laxaloch, Metzodi, Labetso, Poniente i Magistro.

 

NORD

Nord prové d’un terme anglosaxó que fa referència a esquerra. La raó és que si mirem el sol ixent per a orientar-nos, el nord ens quedarà en aquesta posició. De la mateixa arrel ve el terme sinistra i els seus derivats sinistre i ensinistrar (és curiós que, el sentit d’educar, el castellà usa la forma antònima adiestrar). Per convenció eurocèntrica, el nord se sol representar en la part superior dels mapes. Perdre el nord s’empra per a referir-se a algú que no encerta el camí correcte en la seua vida.

Àrtic significa que està situat a l’extrem nord de la Terra. Prové del llatí arcticus (ós), i aquest del grec, i fa referència a la constel·lació de l’Ossa Menor, que conté l’estrela Polar, far universal del nord. L’estrela Arcturus, que també para per aquelles latituds celestes, és el Guardià de l’ós.

Boreal, del llatí boreas(vent fred del nord), i aquest del grec. Segons la mitologia, el vent Boreas era mes fort que els seus germans, els vents Notos (sud), Euros (est) i Zephirus (oest), per això era considerat el rei dels vents. Una coneguda faula d’Esop explica que Boreas i Helios, que discutien quin dels dos era més fort, convingueren que guanyaria la disputa aquell que aconseguira que un viatger es llevara capa que el cobria. Boreas bufà amb força i només aconseguí que el viatger s’aferrara més al seu vestit. Helios àugmenta a poc a poc l’escalfor fins que el viatger es despullà. Moralitat: la persuasió és més efectiva que la força.  

Boira, és la broma baixa que se sol formar després que ha bufat el vent del nord, i ve del mateix ètim que boreal.

Refranyer: boira terrera, aigua s’espera”.

Septentrional, del llatí septentrionale, i aquest de septen-trion, literalment, els set bous, i fa referència a la constel·lació de l’Ossa Menor, formada per set estreles principals.

Tramuntana, del llatí transmontana (de l’altra banda de les muntanyes). Punt cardinal del nord i vent que bufa d’aquella direcció. “Així com cell qui de Migjorn les terres/ va encerquant per vent de tremuntana”, Ausiàs March.

Refranyer: tramuntana, aigua mana. Quan la tramuntana s’emborrasca i la Murta fa capell, llaurador ves-te’n a casa, pica espart i fes cordell.

Una forma popular bastant estesa d’aquest vent és matacabres.

SUD

Sud podria estar relacionat etimològicament amb el sun anglés, ja que aquesta és la posició del sol durant la major part del dia vist des de l’hemisferi nord. L’eurocentrisme, a banda de situar el sud en la part inferior dels mapes, li ha atorgat el significat pejoratiu de lloc de pobresa i subdesenvolupament. El Midi francés i el sud italià també s’ha mirat amb menyspreu des de les regions nòrdiques dels respectius països.

Antàrtic, oposat a àrtic.

Austral, del llatí australis, vent del sud. Austràlia i australopitec en són derivats.

Migjorn, vent i punt cardinal del sud. Del llatí vulgar medio diurno.

Refranyer: migjorn, aigua enjorn. Migjorn a sa posta, mestral que s’acosta.

A alguns pobles valencians, arribat l’estiu hi havia el costum de fer un ban en què es prohibia fer sorolls que interromperen la sesta dels vilatans durant el ple de migjorn.

Meridional, del llatí meridionalis (relatiu al migdia o al meridià), vent i punt cardinal del sud. Meridià s’usa també per a designar el cercle màxim que passa pels pols i per una determinada ubicació de la Terra. El meridià de Greenwich, passa per aquesta ciutat i és reconeix internacionalment com el   meridià Zero, a partir del qual es compten tots els altres. Travessa, entre altres, la ciutat valenciana de Castelló. 

EST

Est prové de l’anglés east, i aquest d’una arrel indoeuropea que remet a brillantor, aurora, solixent, present també en els termes or i Àustria.

Orient prové del llatí oriens (ixent, naixent). Originalment es devia dir sole oriente per referir-se al sol naixent, fins que es va elidir la referència al sol i va quedar simplement orient. Venen de la mateixa arrel oriünd, origen, aborigen, orto (naixement d’un astre). La importància de l’eixida del sol atorga a aquesta direcció un paper cultural preponderant, per això quan trobem la direcció correcta diem que estem ben orientats, i quan encarem una cosa en un sentit determinat, diem que l’hem orientada.  “Lo món entorn, tot, d’orient fins a ponent” (Spill, Jaume Roig)

Orient ha pres el paper de civilització oposada a Occident. Àsia es divideix en Orient Mitjà i Orient llunyà. És un terme eurocèntric, com també és centrista la denominació Llevant amb què sovint es refereixen al País Valencià des de la Villa y Corte de España.

Llevant procedeix del llatí levare (llevar, alçar), i aquest de la mateixa arrel que ha donat ligth en anglés. De levare deriven també lleu, rellevant, lleuger, llevar, levitar, etc. 

Refranyer: llevant la mou i ponent la plou. Llevant, aigua avant.

Al poble de Benilloba diuen llevant de Dénia al vent de l’est i llevant de València al del nord

En català el punt cardinal també es diu solixent.

OEST

Oest és la direcció oposada a est, i té el mateix origen.

Ponent ve del llatí ponentis, amb el mateix significat. En català cal evitar la confusió entre els verbs posar i pondre. Posar ve de pausare (aturar-se), pondre ve de ponere (depositar una cosa en un lloc). Les gallines ponen ous, el sol es pon cada dia i es compon música. El dinar es posa a taula, ens posem la camisa i posem fre als nostres impulsos. També en castellà existeixen els verbs posar i poner i els seus derivats reposar, reponer, disponer, deponer, etc.

Refranyer: ponent, aigua fresca i vi calent. Sol en rogent, vent al ponent. 

Ocàs i Occident venen del llatí cadere (caure) i el seu derivat occidere (assolar-se, pondre’s, morir). Originalment es deia occidente sole (posta del sol), fins que el sole s’hi va elidir i quedà sols l’occidente. Tenen el mateix origen decadència, cadàver, ocasió, homicidi, etc.

Zèfir, segons la mitologia grega Zéphyros és el déu del vent de l’oest, el més suau i benigne. Devia ser molt enamoradís perquè s’enamorà de Cloris i de Jacint entre altres. Potser per això és un vent força poètic: Del vaixell de les veles de zèfir/ l’irradiador de proa/ha xuclada la sang del sol/morent la mar (Joan Salvat Papasseit)

Magrib és l’occident àrab, també fa referència a l’oració islàmica que té lloc immediatament després de la posta del sol. Per extensió els països de l’oest d’Àfrica s’inclouen sota aquest nom. En idioma amazig es diu Tamazgha.

L’orient àrab es denomina Màixriq.

VENTS SECUNDARIS

Gregal o de Provença, vent del NE

Gregal ve del llatí gregale (relatiu als grecs).

Refranyer: en gregal, ni peix ni pardal.

Xaloc, vent del SE

De l’àrab Xaluq, amb el mateix significat.

Refranyer: xaloc, tanca la porta i fes bon foc.

Garbí o Llebeig, vent del SO

De l’àrab Garbí (ponent).

Llebeig ve de l’italià libeccio i aquest del llatí libs, emparentat amb l’àrab labaj, amb el mateix significat.

En algunes poblacions es diu llebeig al vent del sud.

Refranyer: llebeig, aigua veig.

Mestral, vent del NO. En alguns llocs, cerç o matacabres.

Del llatí magistrale.

Refranyer: Déu mos guarde de tot mal i de ratxa de mestral.