BON DIA

He llegit moltes discussions sobre l’ús de les salutacions quotidianes bon dia, bona nit i bona vesprada. No llevaré ni donaré la raó a ningú, simplement explicaré com recorde que es feia al meu poble abans que les televisions, les ràdios, els llibres i les escoles hi interferiren.

Només es deia bon dia i bona nit, mai bona vesprada ni cap altra fórmula de salutació que començara per bon o bona. Sí que es deia bon Nadal, bon any, bones festes, etc. però això és una altra cosa.

Bon dia només es de deia de bon matí. Servia per a desitjar que el dia que començava resultara amable i profitós, tot i que com la majoria de les fórmules de cortesia s’emprava sense gaire consciència del seu sentit real . En qualsevol cas, a partir del moment que el sol havia pres força, més o menys havent almorzat, ja no era normal dir bon dia. També se solia dir bon dia pel matí, però no he sentit mai bon dia per la vesprada, i sempre ho he interpretat més com una fórmula retòrica que no com una manera d’especificar el moment del dia.

Bona nit només ho deies quan te n’anaves a dormir o se n’anava a dormir la persona saludada, i així desitjaves al saludat que dormira bé. Si  anaves de visita a una casa després de sopar, no deies bona nit quan hi entraves, per més de nit que fora. Ho deies quan te n’anaves, i amb això els desitjaves que dormiren bé, tot i que, com en tot protocol, no solies tenir present el sentit real del que deies.  

Bona vesprada no es deia mai, i trobe que té la seua lògica. Si dividim el dia sencer en dues parts: nit i dia, llavors n’hi ha prou amb dues salutacions: bon dia i bona nit. Si dividim el dia en més de dos parts, posem-ne tres: matí, vesprada i nit, llavors hi hauria d’haver tres salutacions: bon matí, bona vesprada i bona nit. Això tampoc no demostra res, ja que la llengua no evoluciona seguint una lògica estricta.

Llavors, com ens saludàvem en hores que no eren de bon matí o abans d’anar a dormir? El problema és que, per imitació d’altres llengües, per extensió de les fórmules pròpies o per falta d’imaginació, ens plantegem el problema com si necessàriament les fórmules de salutació hagueren de començar amb bon o bona. Però en realitat no cal que siga així. En els moments del dia en què no s’esqueia dir bon dia o bona nit, empràvem les fórmules de salutació que trobàvem més apropiades a l’ocasió. Com ara: Ié, Au, Què feu?, Ja heu dinat?, arrima la cadira, com va?, quant de temps!, quina geloreta, demà plourà...