SANT ANTONI 2013

Pare nostre sant Antoni,

un any més en vostre honor,

el carrer vos farà festa

amb gran goig i devoció.

Tindreu fogueres i misses,

i complida processó,

visita de gats i gossos,

potser d’algun ruc i tot.

No patiu per estes coses,

sentim tant la tradició

que ans ens llevàvem el wifi

que  ens oblidàvem de vós.

Però si no ens véieu riure,

no vos estranye tampoc,

fa temps que una gran tristesa

se’ns ha apoderat del cor:

les fàbriques estan buides,

els bancals semblen ermots,

no hi ha qui trobe faena

i els jóvens se’n van pel món:

el poble se’ns va quedant

com una corfa sense ou,

i aquells que encara aguanten

han hagut d’alçar el rajol,

i els estalvis que tenien

se’ls papen a poc a poc.

La cosa pinta molt lletja

i diuen que va a pitjor.

Per  a postres molts polítics,

quan ja els hem donat el vot,

es dediquen a fer el llonguis,

i de forment, ni un brot.

La culpa sempre és de l’altre:

“que bona persona sóc!”,

quatre colps enmig del pit,

i a prendre la comunió,

i si passen fam els pobres,

que capten pels carrerons.

Madrid està ple de lladres,

Barcelona, robadors,

però qui s’endú la palma,

diuen les televisions,

no és Madrid ni Barcelona,

és València: quin honor!

No ens conformem amb circuits,

ciutats fantasmes i iots,

terres mítiques i pais,

aeroports sense avions,

fins i tot diu que han furtat

els gallets pal tercer món

Què vos pareix sant Antoni?

Heu vist esgarro més gros?

Ja sabem que no és gens fàcil

Sargir este pantaló,

però encâ que només fóra

un pedacet p’al genoll...

enguany no podríeu dar-mos

més santa benedicció.

Sant Antoni gira el cap,

mira al cel i alça el bastó,

i esclata amb tota sa veu:

“Paren vostés atenció,

ministres, banquers i amos,

diputats i senadors,

gent de corbata i jaqueta,

i tota la cort del porc:

Que no està ja bé la cosa?

Que no tenen compassió

de vore com uns no mengen

i altres s’omplin el sarró?

Que els que es queden sense casa

es llancen des del balcó,

mentre els lladres de guant blanc

habiten en grans mansions?

Un que per allí passava,

del gremi dels robadors,

‒no n’he vist amb més gran barra‒

s’excusa sense pudor:

que no queda més remei

que ajustar el pressupost,

retallar en dependència,

sanitat i educació,

i que no vinguen queixant-se

perquè  la culpa és de tots:

“estos pobres canalobres

se’ls gastaven a bondó,

es pensaven que eren rics

i eren més pobres que un gos.”

I sant Antoni contesta

amb tota l’educació:

“els que en este carrer viuen,

i molts més que en conec jo,

no els he vist que balafiaren

els gallets ni els torrons”

“Potser ells no s’ho gastaren

‒li contesta un senador,

que per la seua papada

devia haver sopat molt‒,

però Espanya ho necessita

per fer front a la qüestió:

el deute amb els alemanys...

els interessos i els bons...

“I qui és Espanya?” ‒demana

el sant de dalt del balcó.

“Espanya és la mare pàtria”

‒li contesta aquell senyor,

eixugant-se la papada

amb la punta del mocador.

I replica sant Antoni,

mirant-se’l de refiló:

“doncs és la primera mare,

que tinga notícia jo,

que alimenta feristela

i al seu fill li lleva el mos.

Senyors polítics decents,

que també en deu haver, no?,

deixen-se estar de pàtries,

de bancs, de primes i bons,

i vegen si són capaços

de trobar-li solució

a l’autèntica tragèdia:

la gran desocupació.

I els gendres de casa bé,

i amics del del gran bigot,

que tornen lo que han robat

i els tanquen en la presó.

I vostés que tant prediquen,

predicaran amb raó

si es retallen els salaris

dietes i jubilacions.

La salut, no me la toquen,

ni tampoc l’educació.

Miren de salvar persones

ans que bancs de robadors”