dies de verema

Marineta i jo, al migdia, quan tots dormien una petita sesta d’un quart d’hora just, ens escapàvem per la portella i baixàvem al riu a xapullar, a explorar, a navegar, a pescar. Hi havia molts peixets, a centenars, movent-se tots alhora en petits núvols de color canviant, ara grisos, ara platejats, segons mudaven la direcció.

Marineta era més agosarada que no jo, s’acostava al gorg fins que l’aigua li cobria els genolls. A mi em tremolaven les cames  només de veure-la soleta allí davant d’aquella enorme esplanada d’aigua. Un dia em va reptar a veure qui dels dos s’acostava més al fondo. Jo de bon començament ja li vaig dir que no, que jo no, que ma mare m’estovaria si se n’assabentava, que si em mullava els pantalons, que si ja no ens deixarien tornar més, que sí... Ja tenia jo, llavors, ben assumida la meua condició masculina i, doncs, el paper que m’hi tocava jugar; però hi havia quelcom en l’aigua que m’acovardia irremissiblement. La claredat del prim toll on ens mullàvem els peus m’atreia amb força, però en arribar el talló fins al punt d’enterbolir el fons, una atàvica suspició me n’allunyava més fortament encara.

Se’n va fotre prou de mi. M’escarní fent veu de cagamandúrria: “ma mare em pegarèee, ma mare em pegarèee...”. M’insultà amb un exquisit repertori: “porega, tòfol, belòstia, bambau...”. Això de belòstia, no sé si perquè no ho havia sentit mai o si perquè sonava ofensiu de veritat, em va afrontar a muntó. Al final, per a humiliar-me més encara, se’m girà d’esquena i amb un digne posat s’encaminà tota sola devers el mateix centre del gorg.

Jo me la mirava des de la vora amb un nuc a la gola. Em sentia responsable del que li poguera passar, i em debatia entre anar corrent a dir-li-ho a sa mare o quedar-me allí contemplant el disbarat. Ara que ho pense, no estic segur si el que em preocupava més era que ella s’ofegara de veres o si haver-me d’acostar a l’insondable abisme a ajudar-la si arribava el cas. Segons que avançava cap al bell mig d’aquell enorme llac, l’aigua anava enfilant-se-li cames amunt: ara els turmells, ara la canelleta, ara el panxellet, ai mare!, ara el genoll... I, en aquell punt, s’agafà la falda amb les dues mans, se l’apujà per damunt dels pantalonets interiors i la hi embotí. Se li feu un culot irregular i desproporcionat amb les dues cametes tan fines i redones que tenia.

Jo, no sé per què (bé, vull dir que no ho sabia llavors), em vaig quedar amb la mirada fixa en el lloc on aquelles subtils extremitats deixaven d’ésser-ho i feien per convergir en un punt d’inefable misteri, amagat sota els pantalonets blancs farcits de teles arrugades. M’hi vaig  capficar de tal manera que fins i tot vaig oblidar-me de la feredat que només uns moments abans em consumia.

Però l’aigua no cessava de pujar. Just quan li arribava a rinxo del petorrí:  xoop! Sí, passà el que havia de passar. Marineta s’esvarà, perdé l’equilibri i allà anà, tan llarga com era, tota dins del gorg. Ni ho sé, que vaig fer en aquell moment. Ben segur, però, que no vaig tenir una actuació heroica. Més bé em deguí quedar paralitzat, pres d’un pànic abismal. O, tal vegada, només vaig tancar els ulls per no veure-ho. El cas és que només puc recordar la pobra Marineta, asseguda sobre les pedretes redones i polides de la petita platja riberenca, plorant com una magdalena.

Cent passes riu amunt, en l’horteta de la Sort, hi havia un canyar espessíssim. En la part de dalt, s’havia acotat una margenada de canyes i s’hi havia format una autèntica galeria de poc més de dos pams d’alçada. M’hi havia ficat moltes vegades per aquella cova vegetal i havia descobert que, després d’un bon tram de passadís, les esveltes tiges s’enlairaven un poc i formaven una gran sala secreta, protegida per la part del barranc per una enorme muralla de soques de xop teixides d’esbarzers. Aquell lloc era quasibé inaccessible per a un major. Vaig proposar-li a Marineta que hi anàrem. Allà podíem esperar que s’eixugara la roba sense perill que ningú no ens vera.

Ella no m’escoltava. Compungida per l’accidentat xapulló i, segurament, ferida en el seu amor propi, plorava amb el cap cot. Jo li mirava els rinxolets que li feien els cabells mullats sobre el tos, i l’esquena, coberta per aquella bruseta xopa que transparentava el color de la pell, i un rosariet de redones traces que li naixien al bescoll i s’escabussaven sota els blancs pantalonets. Xinglotava ella. I jo li mirava les cames, des que eren una al costat de l’altra fins que deixaven d’ésser. I m’hi aturava, encantat. I no sabia ben bé per què. Em digué que sí i em tornà a traure del meu capficament.

La vaig fer que em seguira per un antiga sendera que vorejava el riu. Una espessa  matollada de joncs en dissimulava l’entrada del refugi secret; la vaig apartar i la vaig convidar amb un gest a que se m’avançara. Jo li guardaria l’espatla. S’ajupí, s’agenollà i començà a caminar a la gatameu, la falda arromangada i enganxada en els pantalons. Em vaig ajupir darrere d’ella i la vaig seguir, la cara un pam del seu cul, que s’anava movent rítmicament. La vora del camalet no li ajustava bé i, ara i adés, el vaivé del caminar em revelava, sota els pantalonets, una rosada infloreta suggeridora de profunds secrets. La veia, no la veia; la veia, no la veia..., i el coll se’m regirava buscant la posició idònia per a escrutar-ne la conformació.

En arribar a la cambra de canyes, ens asseguérem l’un enfront de l’altre, mirant-nos fixament. La seua cara adoptava a poc a poc un gest incert que m’agradava i em sufocava alhora. Potser va ser llavors que vaig copsar per primera vegada com eren de difícils d’entendre els sentiments de les dones i com d’intricat el seu llenguatge. Què volia dir aquella delicada complaença als ulls? I aquell lleu repte als llavis? Que potser sabia que li mirava la infloreta? Que li devia agradar? Que la devia amoïnar?... De nou, va parlar ella i em tragué del capficament:

-Ara te n’has d’anar.

-Per què? -vaig contestar-li fent-me el moix.

-M’he de traure la roba i tu no em pots veure despullada -digué ella amb veu estovada.

-Ah! Si és això, res... Em giraré de cul.

Com me n’havia d’anar si mai de la vida havia anhelat res com anhelava veure Marineta despullada, com anhelava veure-li la rosadeta inflor de l’entrecuix, la incògnita conjunció entre les cames i el cos? Però aquella xiqueta –ja vos n’haureu fet la idea– era de por, i em va eixir per on menys m’ho esperava:

-Doncs si vols quedar-te ací, t’hauràs de despullar tu també.

-Jo? Però si jo no...

M’havia agafat tan de sorpresa que no vaig saber-li contestar. No m’havia parat a pensar-ho, que tal vegada ella tenia tant de desig de descobrir el meu secret com en tenia jo de descobrir el seu. I, encara menys, no havia pensat que el torbament que em podria provocar mostrar-li’l podria ser tan gran com el de contemplar-li el seu. O més.

Ella es va despullar primer. Ho va fer lentament, sense vergonya. Primer es va traure la falda de dins dels pantalonets interiors, que se li van ajustar als malucs i al ventre restituint-li la proporció perduda entre el cos i les cames, la deixà penjada en una canya i s’assegué a terra. Un a un, es descordà els botons de la bruseta i, quan se la llevà, li quedaren al descobert dos pitets breus i blancs, coronats per sengles peçonets rosats, lleument aureolats. No eren massa diferents dels meus, tanmateix, hi vaig albirar una tènue tibantor que em suggeria que alguna cosa hi volia esclatar; com quan un bolet que comença a créixer sota la pinassa en deforma tan lleugerament la plana superfície, que només un expert boletaire ho podrà llucar. Em donà la bruseta i la vaig estendre sobre una altra canya.

Jo no em cansava de mirar i ella tampoc no deixava de guaitar-me.

-Ara -féu, descarada- et toca a tu.

-Encara no està tot -vaig contestar-li.

No es féu de pregar; s’aixecà, pessigà entre l’índex i el polze l’elàstic dels pantalonets i  amb un gest desimbolt féu lliscar un camalet per una cama, i l’altre, per l’altra. Quan es redreçà, vaig quedar-me bocabadat, amb la mirada fixa en el desvetlat misteri, en la rosada infloreta, que, sorprenentment, resultava estar partida per una torbadora regateta. No me’n sabia avindre. Això era així, de normal, o hi faltava alguna cosa? Em preguntava embadalit. Però..., no, no hi podia faltar res perquè allò era magnífic, era... No ho haguera sabut dir llavors, ni ho sé dir tampoc ara. El cas és que només de pensar-ho em retorna aquell acalorament que em va enrojolir la cara i m’incendià les orelles. Ella em mirà, somrigué altra vegada i digué:

–I ara?

Vaig descordar-me la bragueta, i els pantalons curts se’m precipitaren cames avall, s’estavellaren contra les espardenyes i s’hi quedaren fets un boliquet. Després, la camisa. I mentre me la treia, els ulls de Marineta, esbatanats i fixos en aquell punt, un pam sota el melic. Quan m’anava a abaixar els calçotets, vaig copsar-hi una cosa que no em va agradar: la meua estaqueta, erta com un fus. La vaig amanollar amb una mà i la vaig notar més que erta, tibant, i calenta com el foc. Vaig tindre vergonya de mostrar-li-la a Marineta. De fet, quan la tenia així, quasi que em feia vergonya a mi mateix de mirar-me-la. Però ella insistí:

–Va, a veure que tens ací dins.

I jo, sense tornar-m’ho a pensar, amb un moviment poc traçut em vaig abaixar els calçotets fins als genolls. La cara de la Marineta s’envermellí de sobte, els ulls se li dilataren com els d’un mussol i per la boca entreoberta s’insinuà, brillant, la punteta de la llengua.

-Això què és? -digué ella en recuperar-se de la primera impressió.

-Què vols dir? -vaig contestar-li jo, que no entenia la seua sorpresa.

-Que tu pixes per eixe canut? -féu, acompanyant una rialleta.

Ho deia de debò, no n’havia vist mai cap, de xufa. Com jo, que no n’havia vist tampoc cap, de petxina. M’imaginava alguna cosa, és clar. Havia vist com ma mare i la meua germana s’emponaven en la quadra per a pixar, però es tapaven amb les faldes i no s’hi podia albirar res. Amb això i amb les explicacions de Quelo Morca, havia deduït que no devien tindre-la com jo; vull dir, com els hòmens. Però que tingueren un pastisset rosa partit per una regateta. Això sí que no m’ho esperava. Aquell era un dia realment extraordinari; acabava de descobrir un secret que duia anys imaginant desencertadament. I potser encara me’n quedaven més, de secrets a desvelar.

I Tornà a parlar Marineta:

-Jo ho vull veure -féu, tan certa com sempre.

-Que vols veure, què? -altra vegada em vaig fer el bleda.

-Doncs, què ha de ser! Això -m’assenyalà el pardalet-. Vull veure com fas un riu amb això.

-Però si no en tinc, de pixera -Vaig contestar-li, amb excusa de mal pagador.

Però ella no es donava fàcilment per vençuda. Va insistir fins que va véncer-me la resistència. Vaig dir-li que bé, que ho intentaria. I de veritat que ho vaig intentar. Però, per molta força que feia, la punteta romania tancada i eixuta, sense que ni hi apareguera una goteta, talment con si s’hagués embussat. Ella tenia la mirada fixa en el petit trau de la cabota, esperant, inútilment, veure’n sortir un raget. Jo, desficiós, ara em mirava la faveta, ara em mirava Marineta; tot prement el cul i amb la cara roja inflamada. Com sempre, parlà ella:

-Vols que regue jo primer?

-Sí, sí, això. Tu primer -vaig contestar-li alleujant els músculs de l’estómac i agafant aire, que si allò dura un poc més, m’ofegue.

I ella, més fresca que una rosa, se m’emponà davant, tal com ja ho havia jo vist fer a les dones de ma casa, i, en el just moment que els talons li fregaren el cul, amollà un formós dollet daurat, que en caure en terra esclatà en una abundosa bromera blanca. Jo m’hi vaig acostar per tal de veure de quina part de la regata sortia la fileta, i per sotjar-ne la fondària. Però fou debades. Allò no semblava eixir d’una posició concreta, com l’aiguamoll del viver abans de posar-hi el canonet de canya.

Mentre que m’hi havia ficat en esta investigació, el meu pardalet, misteris de la vida, havia decidit pel seu compte d’emmurriar-se una miqueta. Què vos podria dir de la cara de la Marineta? No se’n sabia avindre, en veure que l’aixeta havia canviat, de sobte, de forma i de direcció. Llavors, me la vaig agafar amb les dues mans, li vaig arromangar la mànega i, en dreçar-se-li la cabota, començà a rajar-hi un flamant dollet. Vaig estrényer el cul tant com vaig poder per tal de fer-lo anar ben lluny i impressionar-la. Ella, però, sempre podia més que jo: s’emponà davant meu, féu una basseta amb les dues mans i hi recollí al vol el prim doll de rossa pluja. De seguida la bromera li reblí el petit bassal i el desbordà, i uns prims rierols li recorregueren els braços fins els colzes, degotaren sobre les cuixetes i hi regolaren cap al baix ventre fins a perdre’s entre les rosades dunetes, solcades per aquella fina regata. “Tan de bo”, només se’m va ocórrer de pensar, “que no s’acabara mai esta pixada”.