Hui ha faltat Maria, protagonista de L'ÚLTIM MAS, un dels contes d'ULTRATGE, que reproduïsc a continuació:
L’últim
mas
I
Tota una vida
(primavera)
A pesar dels cultius abandonats i les aberracions urbanístiques,
la
Vall d'Albaida encara ofereix una varietat i una qualitat
paisatgística
sorprenents. S'hi troba a faltar, però, el factor humà. Els
bancals
estan solitaris; els masos, deshabitats o ocupats per propietaris
poc o gens arrelats a la terra; els camins, transitats per
vehicles
grinyolaires o caminants accelerats amb indumentària alienígena.
Els dilluns solem fem una passejada pel camp a la recerca,
generalment
infructuosa, de petits senyals oblidats d'aquells temps
en què les coses anaven d'una altra manera. En una d'aquelles
caminades
pel bell cor de la comarca, arribàrem a una antiga palanca
(passera que no arriba a ser pont, normalment feta de taulons,
entre les dues ribes d'un riu). Passada la llera, ataüllàrem un
mas
arrimat a camí. El vaig reconéixer de seguida, d'una altra visita
que hi havíem fet anys arrere. En aquella ocasió ens hi vam trobar
els masovers que l'habitaven; i en guardava un entranyable record.
Eren els temps en què, amb Assumpció i els xiquets, fotografiàvem
els rellotges solars de les cases de camp, i en aquella façana
n'hi havia un.
De seguida se'm representaren aquells bons moments, i em va
passar pel cap si no hi devien viure encara, aquelles persones.
Però
d'això ja feia molt de temps, i com que llavors els masovers ja
m'havien
paregut vells, era molt probable que ja no hi foren. A pesar de
tot, així que arribàrem a l'entrada, em vaig avançar als meus
amics
amb una certa esperança. Quina grata sorpresa, quan m'hi veig
una respectable senyora que prenia el sol asseguda al portal de la
casa. No la vaig reconéixer, però per l'edat que representava, ben
bé podia ser ella. Vaig saludar-la tan amablement com vaig saber
i li vaig demanar si podia fer unes fotografies. «Faça, faça», em
va
dir volent aparentar desinterés. Quan van arribar els meus amics,
ella els explicà que ja hi estava acostumada, a això de les fotos,
que
feia un temps hi havia passat un xic a fotografiar la casa i fins
i tot
els havia tret en un llibre. Se'm va gelar la sang. No només
recordava
la nostra visita (feia uns 14 anys), sinó que l'havia convertida
en
una mena de fita cabdal de la història del mas.
Ens convidà a seure-hi i acceptàrem de bon grat. Férem rogle
al seu voltant i, sense necessitat de demanar-li-ho, ella començà
a parlar: hi havia anat a viure als tres anys amb els seus pares,
i
després s'hi havia casat, i hi havia criat els fills... Ens tenia
ben
atrapats amb totes les històries de la seua vida, que era la vida
del
mas i del país, quan aparegué el seu home. Ens saludà un per un
amb cortesia i naturalitat i segué amb nosaltres. A partir
d'aquell
moment, els succeïts començaren a sonar a dues veus. Ara parlava
l'una i adés l'altre, i era tal l'harmonia que hauries dit que més
que
una tertúlia espontània era un concert assajat. Quant en podrien
aprendre alguns professionals del xarlatanisme modern.
Enmig d'un breu silenci, tots dos prengueren el dir alhora. Per
un moment, ens féu l'efecte que es produiria la primera
dissonància,
però llavors l'home, sense que una sola síl· laba sonara més
forta que l'altra, es limità a dir: «Parla tu, Maria, que quan
acabes,
ja parlaré jo... si me'n recorde del que volia dir». I no hi havia
el
més mínim indici d'ironia en la frase.
Quan ell prengué la paraula ens explicà la raó per la qual havien
viscut tota la vida en aquell mas i, si Déu ho volia, s'hi
quedarien
fins al final: un any que preveien una bona collita, pel mes de
juny
hi va haver una pedregada que els l'arruïnà completament. Davant
aquella catàstrofe es plantejaren abandonar l'heretat i buscar
una forma alternativa de viure. Avisaren l'amo i ell s'hi presentà
de seguida. En haver-los escoltat, el propietari els demanà el
llibre
de comptes. Després de fer-hi una ullada, els proposà de
compensarlos
per la collita perduda. Si els semblava bé, els avançaria
un quantitat equivalent a la que havien obtingut en l'any passat.
«Però això no li ho podrem tornar mai de la vida», li digueren.
«Ni jo deixaria tampoc que m'ho tornàreu», va respondre ell.
II
Consciència
(hivern)
Del camí, hem vist fum a la xumenera i ens hi hem acostat. La
clau era al pany, però hem preferit tocar a la porta. La rebuda
ens
ha emocionat: «Els meus xiquets», ha dit ella en reconéixer-nos, i
ens ha besat amb afecte. De seguida ens han oferit cadira a la
vora
de l'estufa de llenya, col· locada sota la campana d'una antiga
llar
de foc. Si parlava, quantes coses podria explicar aquell fumeral.
Ja sabíem que quan els pares de Maria havien agafat la faena
de mitgers al mas de Fenoll, ella tenia tres anys, però no ens
importava
tornar-ho a sentir. La major part de la seua llarga vida
—ara en té 84— l'ha viscuda entre aquelles parets que s'estima
com si foren seues, encara que no ho són. «L'amo vivia a València,
ara ja és mort», ens diu. «Era un bon amo, encara que et trenque
el
dir», intervé el marit, però no li l'havia trencat, simplement
havia
enfilat el seu fil en l'agulla d'ella. «Ens vam fer càrrec»,
continua
l'home, «de la mitgeria quan el meu sogre es va fer vell i se
l'hagué
de deixar». I després ens torna a explicar la història de la
pedregada.
L'escoltem atents, com si fóra la primera vegada, o potser més
encara, perquè ara que ja sabem que no se'ns escaparan els detalls
del succeït, podem parar més atenció a les paraules. Fa goig
d'escoltarlo:
l'accent, genuí; la sonoritat, deliciosa; l'entonació, amable;
el gest, tranquil. Li collim una frase al vol: «Mos se presentava
un any de vint-i-quatre mesos». Un any sense collita, fam i
misèria.
«Si l'amo haguera sigut com altres de la rodalia, segurament
ens n'hauríem hagut d'anar.» Però no ho era. El senyor de la casa
Fenoll era generós i els oferí ajuda. No hagueren d'emigrar com
molts altres.
Parlem una mica de tot: les urbanitzacions que no s'han fet, la
política, les collites del camp, la consciència. «Els diners no
valen
res: els tens i ja no els tens. El que val de les persones és la
consciència
», diu ella, i ell assenteix amb el cap.
«Sempre han viscut al mas?», no sabria dir qui dels tres ho
ha demanat. La pregunta desencadena una nova allau de records.
Després de casats —expliquen—, van passar uns anys a la casa
del Port d'Albaida. Era a la vora d'un pont, pujant a la dreta,
poc
abans del camí dels Fontanars. Ara la nova autovia passa just per
damunt del solar i no en queda ni rastre.
El primer record, segurament el més colpidor, d'aquella època
és l'accident de l'autobús Alcoi-València, l'any 1955. Hi moriren
14 persones. Encara conserven el diari original, El Caso, com una
autèntica relíquia. En la portada, una foto de l'autobús bolcat
sota
les arcades del pont. Ell va haver d'anar a Albaida amb la
bicicleta
a demanar socors per als accidentats. Ens aborronem de pensar
en la desesperació dels sobrevivents esperant l'arribada de
l'ajuda.
La Guàrdia Civil hi anava sovint a demanar-los la firma. Ho
havien de fer per a demostrar que havien completat la patrulla
fins allí dalt. Algunes vegades hi apareixien a mitjan nit, morts
de
fred, tocaven a la porta i els demanaven hospitalitat per l'amor
de
Déu. Ell s'alçava i els feia una foguera perquè s'escalfaren. No
ho
feia per por, o, si més no, no era només per això, també hi havia
la
pietat. Els pobres guàrdies ho agraïen amb elogis. Altres vegades
hi arribaven blaus de fam i ella els preparava un plat d'arròs.
Els
guàrdies l'havien advertida que només duien la cullera i no li ho
podrien pagar. A ella, ni li havia passat pel cap.
Una vegada arribà el caporal de la Guàrdia Civil amb el jutge
d'Atzeneta. Venien alarmats i els demanaren si no havien vist
passar un ramat d'ovelles en direcció al Comtat. Ells diuen que
no, que per allí no havia passat ningú. El caporal insisteix. «Ja
li
he dit que no», respon ella, «i si vol que li diga la veritat, no
m'ho
crec». El caporal s'estranya d'aquelles paraules quasi insolents.
No n'hi ha, però, d'insolència; només és que a ella no li pareixia
versemblant la història del robatori. I els fa la següent
reflexió:
qui guardava les ovelles era un xiquet en edat de ser en escola.
Son pare l'obliga a pasturar de sol a sol. Doncs a aquest xiquet
no li ha robat ningú el ramat: s'ha adormit i se li han escapat,
les ovelles, i se li han emboscat en algun matollar. El pobret,
veient-se perdut i tement la reacció violenta de son pare, ha
inventat
la història del robatori.
El caporal i el jutge no poden amagar la sorpresa. Maria parla
amb una tal seguretat que pareix que ho ha vist tot amb els seus
propis ulls. Però encara no ha acabat. Si la volien escoltar, vet
ací el
que havien de fer: trobar el xiquet, i sense que el pare hi fóra
present,
demanar-li la veritat. Si el xiquet s'hi avenia, i s'hi avindria,
trobarien el ramat i dirien al pare que els lladres, descoberts
per
una patrulla, l'havien abandonat a mitjan serra. D'aquesta manera,
es recuperarien les ovelles i el xiquet no tindria càstig.
El guàrdia i el jutge tornaren moltes vegades al mas, però mai
no els van donar explicacions de quin havia estat el desenllaç del
succeït. A ells tampoc no els feia falta cap d'explicació.
Passat un temps, el caporal es presentà de bell nou a la casa del
Port i demanà per Maria. Li volia explicar un cas: a una senyora
de Bufali li havien desaparegut sis mil pessetes d'un baül. I això
per què li ho explicava? Com que Bufali para tan prop del mas de
Fenoll, i ella hi coneixia tothom... Després de fer-li unes
preguntes
al caporal, Maria assevera: «Aquest lladre el tenen dins de casa».
«Com ho sap?», demanà el civil. «Vagen, i pregunten-li a la
filla.»
Efectivament, poc després van saber, per un veí que els anà a
visitar,
que la filla havia confessat la seua culpa.
Quan el seu fill es va fer bo per a anar a escola, deixaren la
casa del Port. Els va saber mal, perquè allí tenien un passar,
però
el xiquet estava per davant de tot. Treballaren una temporada a
Atzeneta i finalment tornaren al mas de Fenoll. Un dia, l'amo els
va demanar com era que tenien firma blanca a la caserna de la
Guàrdia Civil. Ells no sabien què volia dir això, i el senyoret
els
explicà que en aquella casa tots hi tenien una fitxa, bona o roín.
La firma blanca era la millor, la de les persones de confiança de
la
Benemèrita. Què havien fet ells per a meréixer-la? «No res, senyor
amo, només tindre consciència.»
En una visita al Mas Fenoll, vaig tindre el plaer de conéixer a Maria.
ResponEliminaUna dona valenta.
El meu condol a la familia.
Bona gent!!
ResponEliminaUna abraçda molt forta a la seua família,sobretot al seu home i al seu fill.
Jo no coneixia a aquestes persones que la seua humiltat les fa tan magnífiques i especials, però després de llegir el relat de Joan només em queda dir que ho sento i que tant de bo hi hagués més gent així.
ResponEliminaJo sols la coneixia pel relat i sols puc dir que tots es quedem un poc orfes d'esta persona amb tanta humanitat.DEP
ResponEliminaN'hi han més persones com Maria i el seu home el que passa és que no tenim temps ni interés per a coneixer-les.
ResponElimina