ORIENT
“e quan vim nostra senyera
sus en la torre descavalgam del caval en endreçant-nos ves horient e plorant de
nostres uyls” (Crònica de Jaume I)
Per
raons òbvies, els vents i els punts cardinals han compartit nom i llegendes al
llarg de la història. En català antic s’usaven majorment les formes migjorn, ponent, tramuntana i llevant, que en l’actualitat designen,
sobretot, els quatre vents principals. Les formes nord, sud, est i oest dels
punts cardinals són d’origen germànic i arribaren a la nostra llengua molt
tardanament a través del francés. A la Biblioteca Nacional de París es conserva
l’exemplar més antic (s. XIV) de la rosa dels vents, obra dels jueus
mallorquins Jafuda i Abraham Cresques, en el qual s’anomenen els huit vents
principals a la manera d’Itàlia:Tramontana, Grego, Levante, Laxaloch, Metzodi,
Labetso, Poniente i Magistro.
NORD
Nord
prové d’un terme anglosaxó que fa referència a esquerra.
La raó és que si mirem el sol ixent per a orientar-nos, el nord ens quedarà en
aquesta posició. De la mateixa
arrel ve el terme sinistra i els seus derivats sinistre i ensinistrar
(és curiós que, el sentit d’educar, el castellà usa la forma antònima
adiestrar). Per convenció eurocèntrica, el nord se sol representar en la
part superior dels mapes. Perdre el nord
s’empra per a referir-se a algú que no encerta el camí correcte en la seua
vida.
Àrtic significa que
està situat a l’extrem nord de la Terra. Prové del llatí arcticus (ós), i aquest del grec, i fa referència a la
constel·lació de l’Ossa Menor, que conté
l’estrela Polar, far universal del
nord. L’estrela Arcturus, que també
para per aquelles latituds celestes, és el Guardià
de l’ós.
Boreal, del llatí boreas(vent fred del nord), i aquest
del grec. Segons la mitologia, el vent Boreas
era mes fort que els seus germans, els vents Notos (sud), Euros (est)
i Zephirus (oest), per això era
considerat el rei dels vents. Una coneguda faula d’Esop explica que Boreas i
Helios, que discutien quin dels dos era més fort, convingueren que guanyaria la
disputa aquell que aconseguira que un viatger es llevara capa que el cobria.
Boreas bufà amb força i només aconseguí que el viatger s’aferrara més al seu
vestit. Helios àugmenta a poc a poc l’escalfor fins que el viatger es despullà.
Moralitat: la persuasió és més efectiva que la força.
Boira, és la
broma baixa que se sol formar després que ha bufat el vent del nord, i ve del
mateix ètim que boreal.
Refranyer: boira terrera, aigua s’espera”.
Septentrional, del llatí septentrionale, i aquest de septen-trion, literalment, els
set bous, i fa referència a la constel·lació de l’Ossa Menor, formada per set estreles principals.
Tramuntana, del
llatí transmontana (de l’altra banda de les muntanyes). Punt cardinal del nord
i vent que bufa d’aquella direcció. “Així com cell qui de Migjorn les terres/
va encerquant per vent de tremuntana”, Ausiàs March.
Refranyer: tramuntana, aigua mana. Quan la
tramuntana s’emborrasca i la Murta fa capell, llaurador ves-te’n a casa, pica
espart i fes cordell.
Una forma popular bastant estesa d’aquest vent
és matacabres.
SUD
Sud podria estar relacionat etimològicament amb el
sun anglés, ja que aquesta és la
posició del sol durant la major part del dia vist des de l’hemisferi nord. L’eurocentrisme,
a banda de situar el sud en la part inferior dels mapes, li ha atorgat el
significat pejoratiu de lloc de pobresa i subdesenvolupament. El Midi francés i
el sud italià també s’ha mirat amb menyspreu des de les regions nòrdiques dels
respectius països.
Antàrtic,
oposat a àrtic.
Austral,
del llatí australis, vent del sud. Austràlia i australopitec en són derivats.
Migjorn,
vent i punt cardinal del sud. Del llatí vulgar medio diurno.
Refranyer:
migjorn, aigua enjorn. Migjorn a sa posta, mestral que s’acosta.
A
alguns pobles valencians, arribat l’estiu hi havia el costum de fer un ban en
què es prohibia fer sorolls que interromperen la sesta dels vilatans durant el
ple de migjorn.
Meridional,
del llatí meridionalis (relatiu al migdia o al meridià), vent i punt cardinal
del sud. Meridià s’usa també per a designar el cercle màxim que passa pels pols
i per una determinada ubicació de la Terra. El meridià de Greenwich, passa per aquesta ciutat i és reconeix
internacionalment com el meridià Zero, a partir del qual es compten
tots els altres. Travessa, entre altres, la ciutat valenciana de Castelló.
EST
Est prové
de l’anglés east, i aquest d’una
arrel indoeuropea que remet a brillantor, aurora, solixent, present també en
els termes or i Àustria.
Orient prové
del llatí oriens (ixent, naixent). Originalment es devia dir sole oriente per referir-se al sol
naixent, fins que es va elidir la referència al sol i va quedar simplement
orient. Venen de la mateixa arrel oriünd,
origen, aborigen, orto
(naixement d’un astre). La importància de l’eixida del sol atorga a aquesta
direcció un paper cultural preponderant, per això quan trobem la direcció
correcta diem que estem ben orientats, i quan encarem una cosa en un sentit
determinat, diem que l’hem orientada. “Lo món entorn, tot, d’orient
fins a ponent” (Spill, Jaume Roig)
Orient
ha pres el paper de civilització oposada a Occident.
Àsia es divideix en Orient Mitjà i Orient llunyà. És un terme eurocèntric,
com també és centrista la denominació Llevant
amb què sovint es refereixen al País Valencià des de la Villa y Corte de España.
Llevant procedeix
del llatí levare (llevar, alçar), i
aquest de la mateixa arrel que ha donat ligth en anglés. De levare deriven
també lleu, rellevant, lleuger, llevar,
levitar, etc.
Refranyer:
llevant la mou i ponent la plou. Llevant, aigua avant.
Al
poble de Benilloba diuen llevant de
Dénia al vent de l’est i llevant de
València al del nord
En
català el punt cardinal també es diu solixent.
OEST
Oest
és la direcció oposada a est, i té el mateix origen.
Ponent
ve del llatí ponentis, amb el mateix
significat. En català cal evitar la confusió entre els verbs posar i pondre.
Posar ve de pausare (aturar-se), pondre ve de ponere (depositar una cosa en un
lloc). Les gallines ponen ous, el sol es pon cada dia i es compon música. El
dinar es posa a taula, ens posem la camisa i posem fre als nostres impulsos. També
en castellà existeixen els verbs posar i poner i els seus derivats reposar,
reponer, disponer, deponer, etc.
Refranyer:
ponent, aigua fresca i vi calent. Sol en rogent, vent al ponent.
Ocàs i Occident
venen del llatí cadere (caure) i el
seu derivat occidere (assolar-se, pondre’s, morir). Originalment es deia
occidente sole (posta del sol), fins que el sole s’hi va elidir i quedà sols l’occidente.
Tenen el mateix origen decadència, cadàver, ocasió, homicidi, etc.
Zèfir,
segons la mitologia grega Zéphyros és el déu
del vent de l’oest, el més suau i benigne. Devia ser molt enamoradís perquè
s’enamorà de Cloris i de Jacint entre altres. Potser per això és un vent força poètic:
Del vaixell de les veles de zèfir/ l’irradiador de proa/ha xuclada la sang del
sol/morent la mar (Joan Salvat Papasseit)
Magrib és l’occident àrab,
també fa referència a l’oració islàmica que té lloc immediatament després de la
posta del sol. Per extensió els països de l’oest d’Àfrica s’inclouen sota aquest
nom. En idioma amazig es diu Tamazgha.
L’orient
àrab es denomina Màixriq.
VENTS SECUNDARIS
Gregal o
de Provença, vent del NE
Gregal
ve del llatí gregale (relatiu als grecs).
Refranyer:
en gregal, ni peix ni pardal.
Xaloc,
vent del SE
De
l’àrab Xaluq, amb el mateix significat.
Refranyer:
xaloc, tanca la porta i fes bon foc.
Garbí
o Llebeig, vent del SO
De
l’àrab Garbí (ponent).
Llebeig
ve de l’italià libeccio i aquest del
llatí libs, emparentat amb l’àrab labaj, amb el mateix significat.
En
algunes poblacions es diu llebeig al vent del sud.
Refranyer:
llebeig, aigua veig.
Mestral,
vent del NO. En alguns llocs, cerç o matacabres.
Del
llatí magistrale.
Refranyer:
Déu mos guarde de tot mal i de ratxa de mestral.
