PASQUA I LA SETMANA

Pasqua ve del llatí clàssic pascha, i aquest de l’hebreu pesha (celebració jueva de l’eixida d’Egipte). La u, afegida en el llatí tardà i algunes llengües romàniques,  s’explica per l’analogia amb el llatí clàssica pascua (pastura), contaminació propiciada, probablement, per la celebració de la fi dels dejunis amb la ingesta de corder.

Antigament, pasqua prengué, per extensió, el significat de festa solemne. En l’actualitat encara s’empra per a referir-se a les celebracions de Nadal  i de Pasqua Granada o Pentecosta (literalment, cinquantena: que s’esdevé el cinquanté dia posterior al diumenge de resurrecció).

La Pasqua és (amb el Nadal) la festa més important de la cristiandat. S’hi celebra la resurrecció de Jesucrist al tercer dia de la crucifixió. Els evangelis només coincideixen que fou l’endemà d’un sàbat, però no es posen d’acord en quin. Durant els primers anys de cristianisme, no se li donava gaire importància a la determinació de la data exacta de Pasqua. Sant Pau, en l’epístola als Galates, fins i tot censurava els qui es prenien massa interés en el càlcul “dels dies, els mesos, les estacions i els anys”, cosa més pròpia d’astròlegs que no de creients. Les diferents faccions cristianes, celebraven la resurrecció en diferents dates basades en la pasqua jueva, però a partir del segle II la jerarquia cristiana comença a sentir la necessitat d’unificar les celebracions i de deixar de dependre del calendari jueu. La solució definitiva vindria de la mà de Constantí el Gran.

Segons explica la tradició cristiana, mentre Constantí descansava a la vora del Tíber, se li aparegué en el cel el símbol de Jesucrist (XP) i va sentir una veu que li deia “amb aquest signe venceràs”. Uns dies després, Constantí s’enfrontà al seu rival Maxenci en la batalla de Saxa Rubra i el vencé. Diuen que l’emperador dubtava de la relació causa efecte entre aquests dos fets, però es veu que sa mare, que era cristiana, el va acabar convencent. Amb la intenció d’unificar l’imperi, segons afirmen els historiadors, Constantí va prendre la decisió de declarar el cristianisme religió oficial de Roma. Però per a aconseguir una autèntica església universal (Catòlica) calia conciliar el calendari i el dogma de les distintes faccions, i això, com és natural, requeria un Concili Universal. S’elegí Nicea perquè, segons diuen alguns, la paraula grega Nikea significa victòria, i això agradava a Constantí, o, segons que sembla més probable, perquè era un lloc accessible per a la majoria dels bisbes de l’època (a occident el cristianisme encara era minoritari).

Un dels grans temes que s’hi havien de tractar era el de l’arrianisme: si Déu Pare era anterior a Déu Fill, o si tots dos havien existit sempre. I l’altre, el que més ens interessa a nosaltres, la determinació de la data de Pasqua cristiana (i la de totes les festes mòbils del calendari que en depenen), i la seua emancipació de la Pasqua jueva.

Després de mesos de discussions, pare i fill foren declarats coetanis i eterns, i l’arrianisme, heretgia. Quant a la Pasqua, s’arribà a un acord per al càlcul de l'autèntica data cristiana: el primer diumenge després de la primera lluna plena posterior a l’entrada de la primavera. L’entrada de la primavera quedava fixada, arbitràriament, en la data del 21 de març.

El calendari julià (oficial de l’imperi i origen de l’actual) és exclusivament solar,  però el calendari jueu és luni-solar. Els bisbes de Nicea decidiren que, per respecte a la tradició, la celebració de la Pasqua cristiana no devia perdre el seu caràcter luni-solar. Però això requeria la introducció d’un element alié al calendari julià: la setmana. Roma no havia aplicat mai aquesta divisió temporal en el seu calendari, tot i que la majoria de romans n’estaven familiaritzats per la seua relació comercial, militar o política amb altres cultures, com la jueva, que sí que la feien servir.

No sabem si sense la decisió dels bisbes de Nicea de  lligar la Pasqua cristiana al calendari jueu, el calendari romà, que al capdavall esdevindria universal, hauria incorporat igualment la setmana, però no hi ha dubte que el fet es produí en aquell moment, i que al capdavall ha acabat determinant les nostres vides. Si les commemoracions festives marquen els moments extraordinaris del cicle anual, la setmana (única unitat arbitrària del calendari) ha esdevingut l’autèntic generador de la rutina laboral i social.