podem o no podem?

Podemos em genera, com m’imagine que a més d’un, dos sentiments encontrats. Per una banda em fa feliç sentir aquest discurs tan nítid contra la corrupció, les polítiques antisocials, l’imperi neoliberal... M’agrada molt veure com els qui els acusen de voler enganyar l’electorat i pronostiquen que, si arribaren a governar, afonarien el País, ho han de fer amb la boca petita. Perquè això és justament el que ells han fet: governar i afonar el País.

Per una altra banda, i especialment com a valencià, no puc evitar un cert recel. Fa poc hi va haver una assemblea al PV de Podemos, i quan algú hi va voler intervenir en valencià, va saltar de seguida el típic cosmopolita que dóna lliçons sobre com s’ha de parlar i com no s’ha de parlar. N’estem tan farts, els valencians que parlem valencià, de paisans i forasters que ens alliçonen sobre educació, civilitat i eficàcia... Fer bandera de la llengua es paga molt car en el nostre país, i aquesta càrrega no la suporta, de moment, Podemos. Però s’hi trobaran, de fet ja s’hi han trobat, i no els resultarà fàcil trobar-ne la solució. Si es decideixen per la coherència, perdran vots; si es decideixen pels vots, perdran coherència. I no es poden permetre, no ens ho podem permetre, cap de les dues coses. Que tingueu sort, amics, i tant de bo que ens trobem pel camí.