L'INSTITUT D'ALBAIDA

Durant el curs 2013-2014 s’ha celebrat el 50é aniversari de l’Institut d’Albaida, on hi han estudiat un bon grapat de jóvens valldalbaidins i les comarques del voltant. En aquells primers anys, les famílies hagueren de fer un gran esforç, sobretot perquè renunciaven a l’aportació econòmica del jornal xiquets. A més, els que no vivien a Albaida, havien de pagar-se el transport i fer viatges pesadíssims, a vegades de més d’una hora per les tortuoses carreteres de l’època.

Tot amb l’esperança de millorar les expectatives de futur dels jóvens i del país. L’esforç va acabar valent la pena. Unes quantes generacions de joves eixits de l’Institut han exercit arreu del món les seues professions qualificades: mestres, metges, advocats, actors, enginyers. Quin gran mèrit el d’aquelles famílies, i el d’aquelles persones que es posaren en el cap la idea de fer un institut en la Vall d’Albaida. Penseu  que era el quart institut de la província, el primer després de la Guerra Civil, quan ciutats com Gandia, Alzira, Sagunt... encara no en tenien.

A més de la formació intel·lectual dels seus alumnes, l’Institut ha servit de catalitzador del sentiment comarcal. La Vall d’Albaida ha estat i és a hores d’ara una de les comarques valencianes amb major consciència d’unitat i de pertinença. Els alumnes, hi van aprendre moltes més coses que les matèries pròpies del currículum educatiu. Van saber que els Solers s’Albaida, els Albinyanes de l’Olleria, els Ordinyanes de Castelló, els Nàchers d’Atzeneta, els Durans del Palomar, els Martins d’Alfarrasí, els Cortell de Beniatjar, els Chàfer del Ràfol, els Alborch de Salem, els Benavent de Quatretonda, els Català, els Garcia, els Canet, els Quilis, els Pastor, els Alfonso, els Revert, els Marrahí... formàvem part d’una gran família. Descobriren que més enllà de les fites del seu poble, a dins d’aquest horitzó valldalbaidí que tan diàfanament ens marquen les serralades del Benicadell i la serra Grossa, hi havia un munt de pobles que compartien la llengua, la cultura, la història, l’economia, les tradicions. I també coneguérem la diversitat, les diferències en la manera  de ser i de fer de tots aquests llocs i tota la seua gent. I com que conéixer és estimar, durant aquells anys germinà la llavor de l’estima per la terra, per la gent, per la cultura, per les festes i les tradicions: el sentiment valldalbaidí, un sentiment que els polítics actuals tenen l’obligació de mantenir i cultivar.

publicat a LEVANTE (4-7-2014)