un any més en vostre honor,
el carrer vos farà festa
amb gran goig i devoció.
Tindreu fogueres i misses,
i complida processó,
visita de gats i gossos,
potser d’algun ruc i tot.
No patiu per estes coses,
sentim tant la tradició
que ans ens llevàvem el wifi
que ens oblidàvem de vós.
Però si no ens véieu riure,
no vos estranye tampoc,
fa temps que una gran tristesa
se’ns ha apoderat del cor:
les fàbriques estan buides,
els bancals semblen ermots,
no hi ha qui trobe faena
i els jóvens se’n van pel món:
el poble se’ns va quedant
com una corfa sense ou,
i aquells que encara aguanten
han hagut d’alçar el rajol,
i els estalvis que tenien
se’ls papen a poc a poc.
La cosa pinta molt lletja
i diuen que va a pitjor.
Per a postres molts polítics,
quan ja els hem donat el vot,
es dediquen a fer el llonguis,
i de forment, ni un brot.
La culpa sempre és de l’altre:
“que bona persona sóc!”,
quatre colps enmig del pit,
i a prendre la comunió,
i si passen fam els pobres,
que capten pels carrerons.
Madrid està ple de lladres,
Barcelona, robadors,
però qui s’endú la palma,
diuen les televisions,
no és Madrid ni Barcelona,
és València: quin honor!
No ens conformem amb circuits,
ciutats fantasmes i iots,
terres mítiques i pais,
aeroports sense avions,
fins i tot diu que han furtat
els gallets pal tercer món
Què vos pareix sant Antoni?
Heu vist esgarro més gros?
Ja sabem que no és gens fàcil
Sargir este pantaló,
però encâ que només fóra
un pedacet p’al genoll...
enguany no podríeu dar-mos
més santa benedicció.
Sant Antoni gira el cap,
mira al cel i alça el bastó,
i esclata amb tota sa veu:
“Paren vostés atenció,
ministres, banquers i amos,
diputats i senadors,
gent de corbata i jaqueta,
i tota la cort del porc:
Que no està ja bé la cosa?
Que no tenen compassió
de vore com uns no mengen
i altres s’omplin el sarró?
Que els que es queden sense casa
es llancen des del balcó,
mentre els lladres de guant blanc
habiten en grans mansions?
Un que per allí passava,
del gremi dels robadors,
‒no n’he vist amb més gran barra‒
s’excusa sense pudor:
que no queda més remei
que ajustar el pressupost,
retallar en dependència,
sanitat i educació,
i que no vinguen queixant-se
perquè la culpa és de tots:
“estos pobres canalobres
se’ls gastaven a bondó,
es pensaven que eren rics
i eren més pobres que un gos.”
I sant Antoni contesta
amb tota l’educació:
“els que en este carrer viuen,
i molts més que en conec jo,
no els he vist que balafiaren
els gallets ni els torrons”
“Potser ells no s’ho gastaren
‒li contesta un senador,
que per la seua papada
devia haver sopat molt‒,
però Espanya ho necessita
per fer front a la qüestió:
el deute amb els alemanys...
els interessos i els bons...
“I qui és Espanya?” ‒demana
el sant de dalt del balcó.
“Espanya és la mare pàtria”
‒li contesta aquell senyor,
eixugant-se la papada
amb la punta del mocador.
I replica sant Antoni,
mirant-se’l de refiló:
“doncs és la primera mare,
que tinga notícia jo,
que alimenta feristela
i al seu fill li lleva el mos.
Senyors polítics decents,
que també en deu haver, no?,
deixen-se estar de pàtries,
de bancs, de primes i bons,
i vegen si són capaços
de trobar-li solució
a l’autèntica tragèdia:
la gran desocupació.
I els gendres de casa bé,
i amics del del gran bigot,
que tornen lo que han robat
i els tanquen en la presó.
I vostés que tant prediquen,
predicaran amb raó
si es retallen els salaris
dietes i jubilacions.
La salut, no me la toquen,
ni tampoc l’educació.
Miren de salvar persones
ans que bancs de robadors”
