desesperança

A penes vaig arribar a sentir unes paraules del Conseller Font de Mora en la 2. Participava en un debat sobre el problema de moda: la violència a l’escola. Parlava amb seny, sí senyor. Deia que, sense voler-li llevar gravetat al fet, tampoc no havíem de caure en el parany de pensar que aquesta era la normalitat de les aules: la de la manca de disciplina, de respecte i fins la de l’agressió física. La normalitat és un altra, la de la faena quotidiana, la dels xiquets més o menys interessats, més o menys educats, però capaços de conviure amb un mínim de respecte, la dels professors, més o menys preparats, més o menys implicats, però capaços de desenvolupar la seua tasca amb dignitat i efectivitat. Algú hi afegia, si fa no fa, que l’educació no l’havíem d’entendre només com una cosa de l’escola, sinó de la tribu completa. Això em va agradar: és com ho he entés sempre. Quan érem menuts, si tiraves una pedra a una oroneta, el veí t’espolsava una bronca i amenaçava de dir-li-ho al mestre, o, pitjor encara, a ton pare. I tu callaves i engolies saliva, i amollaves les pedres a terra i aprenies que les oronetes no s’han de matar a pedrades perquè són criatures de Nostre Senyor i es mengen els mosquits. Si el guarda et clissava furtant albercocs, et perseguia amb l’escopeta de sal o amb el gaiato i tu procuraves, per damunt de tot, que no et reconeguera per si li ho dia a ton pare, que encara et fotria una gran bronca per no saber respectar la propietat d’altri. I això durava fins a l’adolescència, i més enllà encara. El respecte als majors era una norma no escrita i, alhora, indiscutible, i rodava la roda.

Ara tots sabem el que passa. Ningú no gosa reptar el xiquet d’un altre pel que puga passar. Si veiem una colla de monyicots o de fadrinets fent alguna iseta, fem la vista grossa, ens en desentenem per més gran que siga la malifeta i per més que ens rosegue la indignació i fins la malíccia. I com a caps de família, si ens diuen que el nostre xiquet o la nostra xiqueta ha fet això o allò altre doncs... bé, no cal que us diga les coses que poden arribar a justificar alguns pares i algunes mares. I el cas és que els xiquets d’abans i els d’ara són iguals: naixen de la mateixa manera, mamen igual, caguen, respiren, observen i aprenen. Així doncs, la diferència no està en ells, sinó en els grans, o, millor dit, en com s’han organitzat els grans, en la manera com ara fan funcionar la tribu.

I si el problema està en la tribu, haurem d’admetre que les responsabilitats són compartides: les mares i els pares, el veïnat, els avis i les iaies, els mestres i les mestres, el clero i la... el clero, els empresaris i les empresàries, els alts i els baixets, els prims i les grassonetes, i viceversa, els polítics i les mestresses de casa, i viceversa...

Però que tots en siguem responsables no vol dir que ho siguem en la mateixa mesura. No pot fer el mateix una àvia des de la seua residència d’ancians que un pare des del menjador de sa casa, ni un bomber que un empresària del ram de les telecomunicacions, ni un mestre des d’una escola unitària que una directora general des del seu despatx emmoquetat.

La societat actual, però, té una certa tendència a carregar la culpa del fracàs educacional (no sé si existeix aquest adjectiu, però l’he volgut emprar per a distingir-lo de l’educatiu, que de seguida identifiquem amb l’escolar) dels joves en l’esquena dels educadors professionals, dels mestres, i tot i que ho podríem considerar bastant raonable, és evident que té una part ben perversa: la de considerar el fracàs escolar com un fet independent del fracàs social.

Els mestres tenen ben clar que sobre la seua esquena recau i seguirà recaient en el futur immediat la part més grossa de la responsabilitat educativa, i en molts aspectes l’assumeixen resignadament i amb gran dignitat. Potser això ja no té remei, o potser sí, el temps ho dirà. Però tampoc no podem caure en el tot s’hi val, hi ha coses que els professors no poden ni deuen acceptar. Com ara la usurpació de la competència cultural per part d’altres sectors socials. Els mestres, si han de carregar amb el gros del pes educatiu, també han de ser el referent científico-cultural més important, si no ja estaran completament perduts. I això està passat, ara qualsevol individu o entitat, gran personalitat o pobre esgarramantes, pot posar en dubte la competència científica del mestre amb completa impunitat. I si perden també aquesta autoritat, llavors que els queda? El paper de guarderia? Ben sovint els xiquets discuteixen les explicacions dels professors al·legant simplement que son pare li ha dit o que a la televisió ha sentit...

En aquest sentit acabaré referint-me a un fet particular en el qual els polítics valencians, els que actualment estan en el poder i els que ho van estar en un altre temps, han sembrat bona part de la collita que avui recollim:

Entre les tasques quotidianes d’un professor de llengua, hi ha la d’explicar als seus alumnes l’origen i la identitat de la llengua que imparteixen. Si volen ser mínimament rigorosos (cosa que, deveu estar d’acord, se li ha d’exigir a qualsevol professional), hauran d’explicar que el valencià és una variant del català. Quan les mateixes autoritats educatives s’encaboten a negar aquest fet purament objectiu, reflectit als diccionaris, les enciclopèdies i les conclusions de la pròpia Acadèmia Valenciana de la Llengua, desautoritzen els professors davant el seus alumnes i contribueixen de manera greu a fomentar la manca de respecte i consideració que està en la base del fracàs escolar i del social en general.

Regirant els calaixos de la memòria del disc dur, he trobat aquest escrit que havia oblidat completament després d'haver-lo escrit. Ara ja no tenim Font de Mora de conseller, però les coses no milloren. Ahir, tots van sentir Esperanza Aguirre dient en la tele que els professors podien ben bé treballar 20 hores perquè tothom en treballa més. Una mentida com una casa, perquè no hi ha cap professor que treballe 20 hores, ni 20, en treballem 37 i mitja, que és el que posa el nostre contracte. Si en fem 18 o 20 de lectives, això és una altra cosa. Dir que en treballem 20 és com dir que els policies només treballen unes hores al més, aquelles durant les quals detenen un delinqüent o posen una multa a un ciutadà honrat. La resta del temps, encara que porten uniforme, no treballen perquè no estan exercint la faena estricta d’un policia, que és reprimir els impulsos insocials del personal. Els professors passem dihuit o vint hores exercint la faena estricta del professor, que és impartir coneixements directes als nostres alumnes, però en passem moltes més amb l’uniforme posat, tantes que fins i tot els caps de setmana, quan ens ajuntem amb els nostres col·legues a sopar, no podem evitar de parlar de faena, i els que no són del gremi ens han de cridar l’atenció perquè canviem de tema, i amb raó.

Tot això ho deia perquè amb aquesta afirmació, falsa, però fàcilment assumible per la majoria desitjosa de víctimes propiciatòries del seu natural malestar sociopolític, la senyora presidenta de la comunitat de Madrid ens estava dient malfaeners. I això és el que els falta als xiquets sentir per a pedre’ns totalment el respecte: no som un referent cultural fiable, no tenim autoritat, cobrem massa, tenim massa vacances i, damunt, som uns gossos malfaeners. Amb aquests precedents no sé com encara hi ha ningú que ens delega l’educació dels seus fills.