La meua col·laboració va ser en forma de romanç. Com que era llargot, ací va la primera part
-Ave Maria Puríssima
-Concebuda sens pecat...
-Senyor rector, sóc Balbina,
la filla de tio Bernat
-Tu per ací Balbineta,
Quina mosca t’ha picat?
-És que volia contar-li...
per si vosté encà’a no ho sap,
el cas de Marianeta,
que ha caigut del terrat
i s’ha trencat una cama
i el seu marit cama i braç.
-Mare de Déu de l’ermita!
Com dimonis ha passat?
-Per ara només li dic
que no per casualitat.
-Santa Antoni de Gabarda!
Va, Balbina, amolla-ho ja.
-Mire vosté, don Maties,
abans d’haver-nos casat,
Mariana i jo teníem
més que una bona amistat.
Ella era rica, i jo
pobra de solemnitat.
Però l’àvia sempre em deia:
«no és més ric qui està més fart,
sinó aquell que amb el que té
es troba més conformat.»
I seguint esta lliçó,
mai no la vaig envejar.
Si ella duia un vestit nou,
jo el duia apedaçat;
si ella estudiava en les monges,
jo ni en monges ni en seglars;
si ella sabata i calça,
jo espardenyeta d’espart;
si ella fa nóvio a València,
el meu, de Beniatjar;
ella es casa a sant Esteve,
jo a l’ermiteta del Pla;
que se’n van a Barcelona,
mosatros al mas de Baix;
i si ella era feliç,
jo de goig no em puc queixar.
Però passaren uns mesos
I s’acabà l’amistat.
Al seu marit no devíem
semblar-li prou estufats.
Com que al poble no trobaven
qui els alçara el pet prou alt,
van i posen a València
una botiga de draps.
Però es veu que aquell negoci
de patrons i de retalls
va ser una gran ruïna
i al poble se’n van tornar:
una maneta darrere,
l’altra maneta davant.
Els bancs, que res no perdonen,
diuen que els han embargat
les hortes de la sort Vella
i els secans del Caminal,
i per no anar a la presó,
tenen casa hipotecà.
I així fou com Mariana
De rica en pobra es tornà.
Mentre ells s’entretenien
bufant en caldo gelat,
nosaltres, com formiguetes,
anàvem estalviant,
i mercàrem en la fira
Un matxo per a llaurar.
El meu marit xino xano,
solc amunt i solc avall,
va criant els mallolets,
oliveres i sembrats.
I quan passen uns anyets,
ja tenim un bon passar.
I ve un dia que em presente,
amb tota la voluntat,
en casa de Mariana,
per mor d’aquella amistat:
que si res necessitaven,
em tenien al costat.
I ella tota orgullosa,
em mirà de dalt a baix
i m’espolsa un espolsó
com un gos espolsa un gat.
I així passaven els dies
sense moltes novetats,
fins que mos topem al forn
amb la cassola entre mans.
La meua amb potes i morro,
cigrons, botifarra i alls.
La seua amb cebes grillades,
naps revinguts i espinacs,
i una ganya d’abaejo
flotant en un brou aiguat.
Ja tens tu que allà al migdia,
quan és l’hora de dinar,
vaig al forn amb la capçana,
per la cassola de carn,
i em trobe que no n’hi ha altra
que una plena de badalls,
amb tot d’espines ronyoses
i uns quants cigrons rebentats.
Li demane a la fornera
què deu ser el que ha passat.
Obri els ulls i alça les celles
i no s’ho sap explicar.
Mentre el forn ella escombrava,
dos n’hi havia sobre el banc,
ha vingut la Povileta,
i eixa és la que s’ha deixat...
Ep. M'has deixat amb el greix de la pota als llavis. Vull la resta! Que per a contar històries no n'hi ha un altre com tu d'Otos a Gandia!
ResponEliminaEstic d'acord amb Joan-Carles açò necessita continuïtat
ResponElimina