I això no seria res,
senyor rector, de veritat,
que mai no he deixat de fer
una obra de caritat,
si algú l’ha de menester,
sense mirar-li el dentat.
Però es que a la setmana,
me la tornava a pegar.
I dos setmanes després,
em barata una tortà
d’ametles de la collita
i ous del nostre corral
per una coca de dacsa
més redura que un cantal.
Jo encara la perdonava,
don Maties, que em sap mal,
que sense eixir de sa casa,
ja té ella prou vectigal,
amb un home que la sagna
i no la servix com cal.
I això no és que ho diga jo,
ho comenta el personal.
Però un dia que féiem,
al llavaor la bugà,
passava ella amb l’ombrel·la
del bracet del desbravat.
P’a començar no saluden,
ni amb paraules ni amb la mà.
Mos miren per dalt del muscle
i es giren mig de costat,
i prou fort perquè sentírem
son parlar de capital,
li amolla ell a ella:
«-Yo no me puedo explicar
como pueden estas viecas
con este solano llavar.»
I ella que li responde:
«-No és cosa d’estrañar,
són pobres i pueblerinas,
i bien han de trabacar.
Com dico bien Quesús
a nuestro padre Adàn:
pa ganar-se las garrofas
con su fronte han de suar.
I encara pueden dar gracias
si en arribar a su hogar
su marido no les pega
cuatro o cinco correàs. »
«-Suerte tenemos, Mariana,
que a l’hora de criar,
Dios no quisso que los ricos
se mataran a trabacar.
I por mandato devino,
les ordenó combregar,
dar llimosna a los pobritos
comer, dormir i passejar.»
Compte vosté, don Maties,
si no n’hi ha p’a rebentar
Pos si això passà dimecres,
el dijous mos vam topar
al forn amb la cassoleta,
i me la torna a canviar.
La seua, creïlles, cebes
i unes bledes de secà.
La meua amb botifarra
morro i pota... tot com cal...
Però aquell dia amb el caldo,
hi havia barrejat
un manoll d’herba pudenta
que al rebost tenim alçà
p’a fer-li un beuratge al matxo
quan li puja la parà.
I es veu que esta brosseta,
segons que l’àvia em contà,
quan te’n passes del pessic,
s’apodera del trellat.
Per això fou que encabant
d’haver dinat ben dinats,
a Mariana Povila
I el seu marit desvagat,
els agafaren les basques
maldeventres i bossars,
i tot seguit la fal·lera
d’enfilar-se pel reixat
i a cavall d’una granera,
llançar-se els dos del terrat
amb el ganxo dels melons,
volent la lluna enganxar.
Sort que és el temps de batuda
i algú havia deixat
quatre carregues de palla
davall el seu finestral.
Ella que es trenca una cama,
ell una cama i un braç.
I encara els passava poc,
com si es trencaven lo cap.
Però sap que li he de dir
Que m’hauria sabut mal
Com que no sóc envejosa
Amb això estic conformà.
I ara m’absol don Maties,
i si no vol, em té igual.
Si he vingut a confessar-me,
no es per fer-me perdonar,
només per a demanar-li,
si no és massa demanar,
que si anara a visitar-la
per donar-li el combregar,
li diga que si té falta,
no cal que vaja a robar,
que al costaet de sa casa,
viu la filla de Bernat,
que un bon plat d’arròs al forn
a ningú mai li ha negat.