SETÉ DIA

El primer dia, Casimir es va girar el peu. De camí cap a Dadés, entràrem en una farmàcia i compràrem una crema antiinflamatòria. S’ha passat el viatge coixejant, però com que més aïna hem caminat poc, ha resistit molt bé. Ara ens acabem de despertar i s’hi està posant crema. Es veu que li prova prou.

Hui el port anava animadíssim. Ens hi hem ficat entre els venedors i els subhastadors. Deu meu, quin xafarís! No es pot fer una passa sense trepitjar caps, ventres, bassals de sang. Tot plegat és un autèntic festí per als gats i les gavines. No n’havia vist mai tants ni tan llustrosos, de felins. Malgrat l’abundor del recapte encara hi ha disputes abrandades entre els comensals. Sense que hi arribe a córrer la sang, això sí.

Ara farem una passejada per la medina i comprarem algunes cosetes per a regalar a la família, que això s’acaba. Pep i Miquel se la coneixen com la palma de la mà. Diuen que hi ha un carrer que és ple d’artesans de la fusta que et fan uns preus immillorables. Fusta de tuia, un arbre autòcton que desconeixia. En una raconada veem un petit taller. A la porta, un home. La seua mirada m’explica una història d’humilitat, misèries i submissió. Miquel s’hi acosta. Els ulls de l’humil s’il·luminen. Amb una hospitalitat que frega el servilisme ens fa entrar en un taller on resulta gairebé impossible encabir-nos-hi tots. A dins encara hi ha un altre senyor, el senyor callat. El senyor humil ens ofereix de mirar la mercaderia. Esplèndida. Li demanem preus. Somriu. Diu que això ve després. L’home humil ens explica la seua vida. Treballen molt, tot manual (ens mostra una serra medieval que ja es veu de lluny que és només per a mostrar), i han de pagar un lloguer molt alt per aquell local tan xicotet que pertany a la mesquita. Gràcies a la protecció de Déu tiren avant. Una vegada, explica el senyor humil, que era a punt d’acabar-se el termini per a pagar el lloguer i no tenien un dirham, es van encomanar a Allah, i Ell els va protegir.  Com que el bon Déu no va poder convéncer els responsables de la mesquita perquè els ajornaren el lloguer, a última hora va fer aparéixer del no res un client que els féu una gran compra, just el que necessitaven per a pagar el deute. Allah eazim!

Casimir s’ha assegut a terra, tot just davant l’home callat. No ho creureu, el que passa ara. El meu amic descalça l’home callat, trau la crema antiinflamatòria de la seua motxilla i comença a fer-li una frega al peu. Se m’acudeixen moltes referències bíbliques, però no s’hi pot comparar: açò és real, ho estic vivint. Mentre li fa els massatges, Casimir explica que l’home callat li havia dit, així en privat, que li feia mal el peu. I havia volgut la casualitat (o més probablement Allah) que ell portara la crema. No sé descriure molt bé el gest de l’home callat. No era de gran estranyesa, ni tampoc d’agraïment, sinó de comunió mística amb un fet insòlit i sublim. Si tenia cap dubte sobre l’existència de Déu, se li acaba d’esvair.

Hem acabat seleccionant més d’una dotzena de productes. L’home humil agafa un llapis, ajup el cap sobre el paper i entra en una mena de trànsit. Finalment, amb un esforç fora mida, hi escriu una xifra, només una. Miquel prova de regatejar, però li dic que no. Ja està bé així. No vull desfer l’encís del moment, no vull col·lapsar amb la meua fiblada occidental la pulsió quàntico-mística que ens uneix a tots plegats en una única funció d’ona marroquina. Amén.