Sant Antoni 2018

–Lloat siau, sant Antoni.

Com va l’orgue per los alts?

Ací baix, roda la roda,

i el que es tufa té dos mals.

Tenim plantâ la foguera,

llustrosos los animals,

la berena en coixinera,

a punt per al gran sopar.

La porta de la capella

de trinca vos hem posat,

no mane Déu que, pel fred,

pescàreu un constipat.

I si encara no trobàveu

tota la comoditat,

a l’any que ve instal·laríem

un aire condicionat.

Ni buscant-lo amb candeleta

no trobareu un veïnat

tan devot del seu patró,

generós i agermanat.

Tot es fa de bon talent,

amb  estima i lleialtat,

sense afany de recompensa

ni ànim de notorietat.

I ara voldríem pregar-vos,

Si no és massa demanar,

que, per unes galindaines,

mos volguéreu advocar.

Deveu saber, sant Antoni,

com estem els valencians:

paguem molt i rebem poc,

i encara mos miren mal.

Que si somos aldeanos,

que si nos gusta llorar,

i que hablamos valenciano

no más que por fastidiar

No podríeu, vós, Sant Home,

dir als de la capital,

puix que entre tots omplim l’olla,

s’escudellen plats iguals?

Per si no n’hi havia prou

d’oloreta colonial,

de Madrid mos intervenen

les estrenes de Nadal.

N’heu vist, vós, de tan barruts,

que, t’espanten l’animal,

I encara posen destorbs

quan li vols ficar el ronsal?

Diuen els telenotícies

que a Sixena han retornat

unes relíquies i  sants

que un bisbe els havia pispat.

I no ho trobem mal ni bé,

però, si som tots germans,

podrien, la dama d’Elx,

tornar-la als il·licitans.

Tampoc mos agrada gens

que les nostres lleis forals

els botiflers se les passen

pel replec dels engonals.

I, com plorar és debaes,

tampoc no estaria mal

si a l’any que ve mos tocava

la sort grossa de Nadal.

Ja ho sé, ja ho sé, Sant Antoni,

que potser mo-n’hem passat,

vós teniu el vostre ofici,

no sou el rei Baltasar.

Podeu estar ben tranquil,

nosaltres els valencians,

tenim la llengua molleta,

però som molt conformats.

Al final, farem com sempre,

quatre remugons i avant ,

i quan tot se’n vaja a l’ascla,

cantarem per a ofrenar.

–Ai, fills meus, quina paciència

s’ha de tindre p’a ser sant.

Abans era tot més fàcil:

pregar i parar el cabàs.

Mes fa temps que al cel l’oratge

apunta de temporal,

lo que a uns els  sembla negre,

els altres ho veuen blanc.

Posem la guerra de Síria:

què fem amb els refugiats?

Uns diuen: cascú s’apanye,

i altres que fem caritat.

Els sobres, el tres per cent,

els paradisos fiscals,

la violència de gènere,

les sequeres i la fam.

Compteu com està el tuacte

que, amb el temps fent destrellats,

hi ha cosins que encâ se’n riuen

de l’escalfament global.

Per si no n’hi havia prou,

també en la cort celestial

se mos han amotinat

els angelets catalans.

L’arquebisbe de la capa,

el del nom d’ungüent de grans,

els diu que la Unidad Patria

l’ordena l’Esperit Sant.

Mes, davant les  amenaces,

en compte d’acatxar el cap,

els rebels, tots a una veu,

entonen el Virolai.

Déu no sap on amagar-se,

Sant Pere s’ha fet malalt,

la Maredéu broda randes,

i el colomet, desplomat.

I és que per totes bandes

mos estiren el ramal,

per ponent lo sant Lorenzo,

i per llevant, Montserrat.

Ja veieu, valencianets,

com tinc la cort celestial:

si les galindaines piquen,

vos les haureu de rascar.