El canvi climàtic ha començat a capgirar
dràsticament l’ecosistema global. A hores d’ara ja no és una amenaça evitable,
és una catàstrofe fatal i irreversible. La quantitat de dimonis que hem
desencadenat és tan gran que no hi ha forma humana de tornar-los a engrillonar.
Però diuen els entesos que si ens hi posem ràpidament i amb totes les nostres
forces, encara aconseguirem assuavir-ne els efectes.
Algunes vegades he sentit aquesta mena de reflexió moral:
La Terra ha passat al llarg de la seua
història per catàstrofes de dimensions majors (vet ací el cas del meteorit que
provocà, entre altres coses, l’extinció
dels dinosaures, per posar el més conegut), i sempre se n’ha acabat sortint.
Sí, s’extingeixen algunes, o moltes, espècies, però en surten d’altres i, a la
llarga, la Vida Sobre la Terra (VST), hi reïx. Al capdavall, si l’acció dels
humans sobre el medi té com a conseqüència l’extinció de l'espècie, s’haurà produït
un cert acte de justícia. I no gaire
traumàtica, perquè, malgrat que s’haurà perdut un bé menor: l’Espècie Humana (EH), es preservarà el bé major: la VST.
Però per què la VST ha de ser
considerada un bé major que la EH? Des de quin punt de vista es pot defensar
això? Al capdavall, el bé i el mal (igual com la bellesa i la lletgesa) són
invencions humanes, no existeixen com a tals en la natura. Sense el punt de
vista dels humans, els actes (lleó que mata els cadells del mascle vençut) i (gossa
que dóna de mamar a un gatet orfe) serien simplement actes naturals, asèptics, sense
atributs morals ni estètics.
Així doncs, desapareguda l’espècie humana, que
qualifica de bell i bo o de lleig i dolent un fet, allò que li passe a la
Terra, o l'esdevenir de l’Univers sencer, em produeix una certa indiferència. Què
m’importa si existeix vida en altres galàxies si per a mi són inaccessibles? Quin
interés té que hi haja universos paral·lels o exteriors si mai no en tindré
notícia? I si algun dia n’arribava a tenir, de notícia, començarien a ser
interessants pel fet d’haver-los conegut, no pas pel fet de la seua existència
objectiva i independent del meu coneixement. Desapareguda l’espècie humana de
la Terra, haurà desaparegut la bellesa i la bondat, i no tindrà cap sentit la
justícia, ni la humana ni la poètica.
No em consola gens ni miqueta que la VST puga
continuar el seu camí sense humans després de la previsible catàstrofe del
Canvi Climàtic. No m’importa gaire que es puguen salvar el 10, el 20 o el 90 %
de les espècies, si desapareix la meua. No em conhorta la justícia poètica de
qui la fa la paga. L’única cosa que, ara per a ara, m’importa i dóna sentit als
meus actes és l’existència pròpia, la dels meus descendents i la de la meua
espècie. I és això, i només això, el que en motiva en la lluita contra el Canvi
Climàtic. El bé superior de l’EH és l’EH, i és només en base als valors humans
que la VST adquireix, també, una dimensió ètica i estètica. I és, doncs, d’acord
amb aquests valors que sent la necessitat i reivindique la justícia de preservar-la.