Pérez Reverte i Cañizares

Iñaki López entrevista Pérez Reverte en la Sexta Noche. Un Pérez Reverte moderat i equànime. De sobte, titular: Espanya és un estat frustrat. Després de deu minuts de publicitat, ve l’aclariment: la gent, no; la gent és fantàstica, però per raons històriques que només saben els que han llegit història (religió, feudalisme, monarquia, corrupció...), l’estat no ha sabut imposar-se, no ha sabut crear un relat; potser ens ha faltat guillotina. Sí que ho ha sabut fer l’estat francés, allà en totes les escoles hi ha una bandera francesa; la guillotina. Més o menys hi estic d’acord, tot i les ironies.

Ara ve Catalunya. L’independentisme català sí que ho ha sabut fer, ha creat un relat propi (basat en realitat o ficcions, com tots els relats nacionals) que l’ha gent s’ha cregut. Els jóvens tenen fe, esperança en el futur. Conseqüència: en deu anys la cosa haurà quallat, però per a pitjor. Pum: nou titular i deu minuts més de publicitat. Per a no aclarir res, perquè en aquest cas ja estava tot dit. L’independentisme català (de moment no hi ha estat) ha estat capaç de crear un relat propi (que inclou, entre altres, carregar-se el feudalisme i la monarquia), aconsegueix que els seus jóvens tinguen fe, esperança en el futur. És a dir, tot allò que Pérez Reverte troba que, per desgràcia, l’estat espanyol no ha sabut fer, això que li falta a Espanya per a ser un estat completament collonut (el clima i la gent els té). Doncs resulta que l’independentisme català ho ha aconseguit, però en aquest cas serà per a mal. Com quedem? Mal per a qui? Una estona pegant-li voltes fins que  m’il·lumina el gran pensador Cañizares: la Unitat d’Espanya és cosa de l’Esperit Sant. Així ja ho entenc. Els catalans potser aconseguiran un relat propi, fe, esperança en el futur, il·lusió, però llençaran a perdre un bé superior, infinitament superior: la Unitat d’Espanya. Entre Pérez Reverte i Cañizares m’ho han deixat clar. A veure com s’aclareixen entre ells per a la cosa de la guillotina.