Açò és, aproximadament, el que vaig llegir el dia que se li va lliurar a Pep Albinyana el Premi Basset 2016.
Bona
nit!
He
dit, bona nit, perquè és de nit; de dia, haguera dit bon dia. Si no sabíeu que
en valencià és així (no hi ha bona vesprada, com tampoc no hi ha bon matí), és
que no heu vist l’entrevista que li fa una xicona retemplada del casal Jaume I al
nostre amic Albinyana amb motiu del premi este que li han donat...
Parlant
del premi, l’altre dia, l’il·lustre guardonat ací present, em va enviar un
missatge que deia (literal): “que els del premi volen que vinga algú a dir quatre
coses sobre els premiats. Si no tens res a fer eixa nit, i vols, ja saps què
t’encomane”, 13:55. A les 13:58, li conteste: “compta que sí”.
En
ma vida no havia que sí dit tan ràpidament a una proposició deshonesta (perquè,
reconeix-ho, Pep: estes proposicions són deshonestes). Però bo, ja està dit, i
ara a pegar-li voltes al nano: li entrarem per ací, li entrarem per allà...
Pep,
això ja ho sabeu la majoria, té una llarga trajectòria de militància literària,
filològica, periodística, social, artística, nacionalista... és un activista
d’aquells que incomoden el poder i remouen la consciència dels dòcils, un
manifasser d’aquells que (i que em perdonen els jóvens... si n’hi ha) ja no
s’estilen molt.
Si
et posaves a comptar les isetes d’Albinyana en la seua llarga trajectòria (ja
tens una edat, Pep), no acabaries mai de la vida: l’Olla, el Ball dels Locos,
Vilaweb, Estellés, Botifarra, la casa Santonja, Paco Munyós, Llach, l’IEVA, Miquel
Gil, Partal... Però és que fer una enumeració, més o menys comentada i engarlandada,
dels mèrits del premiat no m’acabava de fer el pes... De manera que em pose a
rellegir el missatge de Pep a vore si sona la flaüta. Me’l mire i... EUREKA!,
que va dir Arquímedes. Ho havia tingut davant dels ulls i no ho havia guipat. Explicar-ho,
però, seran altres calces: la cosa és que en aquestes dues frases tan breus, la
seua proposició (deshonesta) i la meua resposta (diligent), trobe que s’hi
condensa en essència el tarannà de Josep Albinyana, que s’hi reflecteix la seua
manera de ser i d’entendre el món, i, una mica també, com el veiem els altres.
Anem-hi a pams.
Brevetat:
Els qui el seguiu a vilaweb i al seu blog ja sabeu (i els qui no, ja ho dic jo ara)
que és un dels seus trets d’identitat. Pep és escarit, sobri, estricte, concís,
sintètic, minimalista... I ho és en el sentit més constructiu de cadascun d’aquests
epítets. A Pep el destorba la brossa de riu i l’encega el fum de canyot. Quan
ha de dir alguna cosa, l’amolla sense adjectius sobrers, i no com un servidor,
que sovint s’encanta en palles i fa volar colomets. Això m’ho haureu de
disculpar perquè, per una banda, la natura no m’ha dotat de la capacitat
esporgadora albinyaniana, i per una altra, Pep és un home polièdric (aquesta li
l’he manllevada a l’amic Paco Mompó, que si no està esta nit ací deu ser perquè
té altres... llibrells que adobar) i un poliedre té cares, arestes, vèrtex, i,
sobretot, una gran cavitat amagadeta.
La
brevetat, però, no garanteix l’excel·lència del missatge si no va acompanyada
de precisió, i en això no hi ha qui el supere: en una línia condensa tota la
informació que cal. No hi caben justificacions, modèsties, excuses de mal
pagador, afalacs acaramel·lats, condicions inassumibles... És a dir: això és lo
que hi ha, xicon, si vols ho agarres i si no, tan amics.
La
ironia i l’escepticisme: ja veus, el premi eixe, què hi farem, m’ha tocat...
me’l meresc, no me’l meresc. Quina importància té això: me l’han donat i me’l
menjaré amb tomaqueta. Les coses són així... i a ningú que li passe, o sí.
Ara
bé, en l’entrevista aquella, Pep, sí que et deixes anar una mica més: dius que
no saps si te’l mereixes o no, que potser n’hi ha d’altres que se’l mereixen
tan com tu... Comprenc que la xicona no para de furgar-te el
tendre, i tots tenim debilitats, més encara davant d’una... d’una càmera.
La
modèstia, quina cosa tan tremenda. La vanitat, la petulància, l’ostentació
formen part de la condició humana. Tots en tenim, però són lletges. A que sí? I
com que ho sabem, que no fan bonico, les amaguem tant com podem, cascú a la
seua manera. Ara, passa sovint que provant d’amagar-ho deixem en descoberta el
fingiment, la hipocresia, la falsa modèstia... I això encara és més lleig, molt
més lleig. És tan difícil ser modest i no paréixer hipòcrita! I mira, Pep ho
sap fer. Segurament perquè no li cal dissimular res, ell és així, ni modest ni
immodest. Què difícil!
Ara,
bovet tampoc no és, i tenia arguments sobrers per a concloure que es mereixia
este premi i més que n’hi haguera per donar. Llavors, com s’ho fa per a no caure
en la temptació de l’arrogància. Doncs és tan fàcil com que no li passa pel cap,
no el preocupen aquestes coses. Ell fa el que fa perquè és el que troba que ha
de fer, sense esperar altra cosa que allò que fa servisca a les causes en què
creu, i, a vegades, fins i tot sense esperar-ho. Ara bé, si, arribat el moment,
resulta que li ho reconeixen, doncs també ho troba natural, no cal fer
escarafalls ni negar les evidències.
Brevetat,
precisió, ironia, modèstia, escepticisme, un cert distanciament, un pessimisme
moderat barrejat amb un optimisme irreductible. Tot això, per més que semble
contradictori, també podria ser un posat elegant o un artifici dramàtic, però
no ho és. Darrere les reflexions de Pep (al blog o en directe), hi ha una visió
personal del món, i de la vida, una visió lúcida i compromesa, i una capacitat
extraordinària d’afrontar l’adversitat, personal, nacional, social, cultural,
sense un sol bri de victimisme ni de ressentiment. Allà on els altres ens
queixem i abaixem el cap, ell simplement passa pàgina i continua treballant. Simplement
admirable.
I
per a acabar, si em permeteu, parlaré d’una cosa que no sé si també es premia
aquesta nit: l’amistat. Si féu memòria sobre les vostres relacions amistoses, sobre
les més lleials que hàgeu tingut, hi descobrireu, molt probablement, un moment
de dubte, un rastre de desconfiança, una sospita d’infidelitat. Jo amb
Albinyana, no ho he experimentat mai, i posaria la mà al foc que tots els que
el coneixen hi estan d’acord. Com a persona i com a amic és sempre un home
honest, sincer, lleial, i generós... i doncs, els tres minuts que vaig tardar a
contestar que sí, trobe que encara van ser excessius.
