LENIN

Ha temps arrere una amiga del FB em va demanar si jo no tenia un amic que es deia Lenin. Sí que el tinc, i tant. És un antic alumne que fa uns anys se’n va tornar al seu país: Equador. La nostra relació d’amistat, autèntica, es va mantenir latent a través d’alguns correus electrònics fins que fa un temps va reviscolar al FB. Des de llavors li faig arribar de tant en tant algun m’agrada i ell m’hi correspon generosament. Doncs resulta que ara, segons la meua estimada informadora, el nom del meu amic és il·legal (ella no devia saber que se n’havia tornat a Equador). Il·legal? Si, il·legal: una nova llei del ministeri de Justícia dicta que el nom de Lenin és il·legal a Espanya. Però... il·legal per què? Doncs que es veu que el ministeri de Justícia estava força preocupat pels espanyols en general i pels Lenins en particular. M’explique: al senyor ministre el nom Lenin sona a cognom (ja sap que no ho és, no penseu ara que l’home és un analfabet), i tem que això poguera produir confusions irreparables.

He fet una mica de broma, però la veritat és que una explicació d’aquest tipus insulta la intel·ligència dels presumptes destinataris, de manera que m’abstindré de rebatre-la per presumpte respecte. Se’m fa difícil copsar l’autèntica intenció del senyor ministre; segons alguns diaris (rogenquets), només pretén traure de la circulació qualsevol referència al comunisme demoníac. A mi em pareix tan peregrina la pretesa intenció oculta com la justificació oficial: historietes més pròpies d’una república bananera o un règim integrista que no d’una democràcia madura (Ai mare!). Sí, tot plegat fa riure una mica, i ens provoca una mena d’ indignació condescendent i perillosa: en el fons no té importància! Doncs sí que en té, perquè l’anècdota descriu a la perfecció dues coses: el perfil ideològic dels nostres governants i la consideració que tenen pels seus votants.

I el que ara explicaré pot semblar demagògic (de fet ho és, però no tant com acusar de proetarres els membres de la PAH), però crec que està completament justificat que m'haja vingut al cap pensant en les pensades del ministre de justícia:

Fa temps, en un programa de tele una dona explicà un succeït esbalaïdor d’aquells del final de la Guerra. El resumisc: arriben els franquistes victoriosos a una casa on suposen que hi podia haver un roig amagat. La dona del roig els diu que a casa no hi ha ningú més que ella i els seus fills (i em pareix que alguna altra dona, ara no ho recorde). El franquista li diu que si no ix el seu marit, se l’enduran a ella i a tota la família. Ella assegura que no sap res del seu home. Ells li diuen que se l’emporten. I els xiquets? També. Ella els crida... amb la mala fortuna que un d’ells es diu: Lenin! El cap dels franquistes s’ha encés en flames en sentir el nom. Quan arriba el xiquet (molt petit) el tomba en terra, l’agafa de les cames, pren impuls i l’estampa contra la paret: el cap del xiquet hi esclata com una magrana. Toma Lenin!