la mà de sant antoni

Potser vos pareixerà un acudit molt gastat, però puc assegurar que la cosa va anar així i que no hem forçat en absolut la cosa.
Un bon dia, vam descobrir que la mà de sant Antoni, la que sostenia el gaiato, s'havia desfet literalment per la humitat. De seguida, férem una replega per a fer-li la nova, la mà. Quan el restaurador el va examinar, s'adonà que estava molt deteriorat, i el que havia de ser una espera d'unes setmanes durà gairebé un any.
Aquest tardança donà peu als versets que, com tots els anys, dediquem al sant del nostre carrer. Amb una mica de retard, però més val tard que...

Sant Antoni, sant Antoni!

Quin patiment, ai senyor!

Mos has fet passar un any,

si venies que si nó,

que no el donem a passar

a Felip quint el Borbó.

Te’n vas anar p’a uns quants dies

a fer-te una revisió,

al metge de figuretes

i santets de provessó.

Pensàvem que no era res,

que en una setmana o dos,

et feien la mà noveta

i t’espolsaven la pols.

Però passaven els mesos,

festes i celebracions:

les falles de sant Josep,

Pasqua de Resurrecció,

i sant Joan i sant Pere,

la festa grossa d’agost,

sant Miquel i sant Dionís,

la Puríssima Concepció,

i Nadal i sant Esteve,

a punt de vindre l’any nou,

i no tornaves a casa,

ni mos donaven raó.

Això deu ser, ja temíem,

que no troben solució,

per fora el rosega l’arna,

per dins el rau el corcó,

o que amb això de la crisi

no hi ha euros p’a devocions.

Però quan ja, d’esperança,

no en quedava ni un borró,

per l’altaveu sona un bando:

‘que sàpia la població

que el santet de sant Antoni

ha eixit de l’operació,

tots aquells que el vulgueu vore

acudiu al seu racó’.

I allà mos tens tots corrents,

no saps tu quina il·lusió

que mos fa tornar-te a tindre

vigilant des del balcó:

‘sant Antoni, sant Antoni,

sant Antoni gloriós,

mas que hagueres tornat manco,

series nostre patró’.

Però quina gran sorpresa,

quan et vegem tan formós,

amb la mà nova de trinca,

ben agarrà del bastó,

quin goig que fa la peanya,

sense arnes ni corcó,

i la T de sant Antoni

brodada sobre el gipó

i tens ulls, nas i boqueta

i que elegant el mantó,

i no t’han posat corona

p’a lluir el caputxó,

i el porquet, que feia pena,

que estava en la pell i l’os,

ara té la cara plena

i el ventre se li ha fet gros,

i davall del braç el llibre

p’a llegir-mos la lliçó:

bona falta que els fa alguns

que han tirat mà del sarró,

i s’han omplit les butxaques

amb els estalvis de tots.

Sant Antoni, sant Antoni!

Quin patiment, ai senyor!

Mos has fet passar un any,

si venies que si nó,

que no el donem a passar

ni al gendre del Borbó.

Però ara que ja has tornat,

podem dir a tot lo món

que tots aquells maldecaps,

llàgrimes i malhumors

de sobra han valgut la pena

per vore’t tan repreciós.

Llàstima els que se n’anaren

sense tindre’n l’ocasió...