A FER LA MÀ LA TV3

A QUI CORRESPONGA:

Fa anys vaig posar diners per a les antenes de TV3 al PV. M’he manifestat desenes de vegades a favor de les emissions de TV3. He canviat l’antena de lloc. Me n’he comprat una, dues o tres de més potents. M’he barallat amb veïns i forasters. He defensat per activa i per passiva, de paraula i amb fets, per escrit i de viva veu el dret dels valencians de tenir una tele digna en la seua llengua. He col·laborat a pagar multes... I quan ja no hi havia res a fer, perquè les autoritats del meu petit país m’ho impedien, vaig dir: a fer la mà, tu, ja s’apanyarà el món, a mi sempre em quedarà la TV3 internacional. I vaig posar-me una parabòlica. Però, ai!, ara va i també me la lleven. I en aquesta ocasió no puc donar la culpa als blaveros, als espanyols, als anticalans (o potser sí?). El cas és que ja no sé per a on pegar. He pensat fins i tot de comprar-me una tele nova, d’aquelles de l’Internet, però m’han dit que això encara no acaba d’anar bé del tot, i menys en els pobles, que tenim poca velocitat d’eixa d’Internet. Al final he decidit que ho envie tot a pastar fang, sí, tu: a fer la mà la TV3 i la figa sa tia. Em sap mal perquè la Riera m’anava bé per a dormir, Polònia per a riure, i en fi.. què vos he de dir. Però realment n’estic fins als collons, tu, i ja no puc més. Mentre m’havia de barallar amb l’hipotètic enemic, encara treia forces d’on fóra, però ara que les garrotades em vénen de l’amic (encara més hipotètic), m’he quedat sense forces, sense arguments i sense ganes de res més que enviar algú a prendre pel sac... De manera que ala, tot per a vosaltres i que vos faça bon profit...

UNA MANIFESTACIÓ HISTÒRICA

Quina gran decepció quan he fullejat els diaris aquest matí. Em pensava que una manifestació de 250.000 valencians a València (possiblement la major de la història del país), 60.000 a Alacant i 40.000 a Castelló seria prou perquè ocupàrem les capçaleres dels diaris amb una gran fotografia. Però no, aquest honor només pot correspondre al Papa de Roma o al senyor Urdangarín. Si l'altre dia ens van fer una mica de cas, no era per cap primavera valenciana ni per cap altra mandaga pareguda, era només perquè la policia s'havia acarnissat amb nosaltres (amb els nostres estudiants). Si no hi arriba a haver sang xorrant, ni primavera ni res de res.
Hui, al País digital posen davant de les tres nostres, una manifestació a Bilbao de 20.000 persones, i si n'arriba a haver una a Madrid de quatre gats i un gos, encara hauria anat per davant de la nostra. I un es pregunta per què, però és només una pregunta retòrica, perquè tothom en sap la resposta. Ens consideren una merda, una puta merda, i el més fotut de tot és que ens ho mereixem, que no ens podem queixar perquè en sentim l'olor. Només podem fer una cosa, seguir lluitant per mirar de recuperar una miqueta de dignitat: la penitència serà llarga i fumuda però no ens queda més remei si no volem continuar sent la vergonya de les vergonyes.
Per cert, fixeu-vos que fins i tot la Lluna i Venus s'hi van apuntar. I Júpiter, que estava una mica més amunt i no va eixir a la foto. Potser si haguera vingut Mart, la cosa hauria anat d'una altra manera...

NOU RELLOTGE DE SOL A MONTAVERNER

Aquest rellotge de sol l'hem instal·lat aquest matí. El podeu consultar a Montaverner, la Vall d'Albaida, en el carreró travesser del carrer d'Alcant al de sant Vicent. El disseny és de Rafa Amorós i Joan Olivares. Sobre les idees dels propietaris de la casa, em pareix que no calen explicacions. A la de tres, mort o pres, diuen...


El reloj se instaló el sàbado 11 de febrero. Està en Montaverner, la Vall d'Albaida (País Valencià), en una travesía entre la calle d'Alacant i la de sant Vicent. El diseño es de Rafa Amorós i Joan Olivares. Sobre las ideas de los propietarios, no hacen falta explicaciones. A la tercera va la vencida, se suele decir.


This sundial is installed on 11 February.. You can consult  it in Montaverner, Albaida Valley, Valencian Country, cross the street in the alley of Alicante on St. Vinent. The design is made by Rafa and Juan Amoros Olivares. It is a tribute to the Second Spanish Republic, marking the 14th April. It is made of stone and is 50 cm. in diameter.

la mà de sant antoni

Potser vos pareixerà un acudit molt gastat, però puc assegurar que la cosa va anar així i que no hem forçat en absolut la cosa.
Un bon dia, vam descobrir que la mà de sant Antoni, la que sostenia el gaiato, s'havia desfet literalment per la humitat. De seguida, férem una replega per a fer-li la nova, la mà. Quan el restaurador el va examinar, s'adonà que estava molt deteriorat, i el que havia de ser una espera d'unes setmanes durà gairebé un any.
Aquest tardança donà peu als versets que, com tots els anys, dediquem al sant del nostre carrer. Amb una mica de retard, però més val tard que...

Sant Antoni, sant Antoni!

Quin patiment, ai senyor!

Mos has fet passar un any,

si venies que si nó,

que no el donem a passar

a Felip quint el Borbó.

Te’n vas anar p’a uns quants dies

a fer-te una revisió,

al metge de figuretes

i santets de provessó.

Pensàvem que no era res,

que en una setmana o dos,

et feien la mà noveta

i t’espolsaven la pols.

Però passaven els mesos,

festes i celebracions:

les falles de sant Josep,

Pasqua de Resurrecció,

i sant Joan i sant Pere,

la festa grossa d’agost,

sant Miquel i sant Dionís,

la Puríssima Concepció,

i Nadal i sant Esteve,

a punt de vindre l’any nou,

i no tornaves a casa,

ni mos donaven raó.

Això deu ser, ja temíem,

que no troben solució,

per fora el rosega l’arna,

per dins el rau el corcó,

o que amb això de la crisi

no hi ha euros p’a devocions.

Però quan ja, d’esperança,

no en quedava ni un borró,

per l’altaveu sona un bando:

‘que sàpia la població

que el santet de sant Antoni

ha eixit de l’operació,

tots aquells que el vulgueu vore

acudiu al seu racó’.

I allà mos tens tots corrents,

no saps tu quina il·lusió

que mos fa tornar-te a tindre

vigilant des del balcó:

‘sant Antoni, sant Antoni,

sant Antoni gloriós,

mas que hagueres tornat manco,

series nostre patró’.

Però quina gran sorpresa,

quan et vegem tan formós,

amb la mà nova de trinca,

ben agarrà del bastó,

quin goig que fa la peanya,

sense arnes ni corcó,

i la T de sant Antoni

brodada sobre el gipó

i tens ulls, nas i boqueta

i que elegant el mantó,

i no t’han posat corona

p’a lluir el caputxó,

i el porquet, que feia pena,

que estava en la pell i l’os,

ara té la cara plena

i el ventre se li ha fet gros,

i davall del braç el llibre

p’a llegir-mos la lliçó:

bona falta que els fa alguns

que han tirat mà del sarró,

i s’han omplit les butxaques

amb els estalvis de tots.

Sant Antoni, sant Antoni!

Quin patiment, ai senyor!

Mos has fet passar un any,

si venies que si nó,

que no el donem a passar

ni al gendre del Borbó.

Però ara que ja has tornat,

podem dir a tot lo món

que tots aquells maldecaps,

llàgrimes i malhumors

de sobra han valgut la pena

per vore’t tan repreciós.

Llàstima els que se n’anaren

sense tindre’n l’ocasió...