EL SEMBRADOR DE CASSANA
Si no fóra que això no podia ser, hauria dit que pesava menys que un polsim de safrà. Però sí, s’havia tornat tan lleuger que una tramuntanada fresca i aromàtica l’arrancà del llit i se l’endugué per damunt de les teulades de la capital. A l’instant, sobrevolava les hortes del sud del Túria, i en un tres i no res, ja era dellà el Xúquer. Des de dalt del port de Càrcer, ataüllà l’horta de Xàtiva i no pogué estar-se’n de demanar-li al vent que s’aturara un buf per deixar-lo contemplar l’impressionant castell que a l’altra banda del pla coronava la serra. A través del buit de les aigües, penetrà en la Vall Blanca i el seu cor s’emocionà una altra vegada en esguardar la mola esvelta i protectora del Benicadell embruixador. De mitjan pujada del port d’Albaida ja li arribaven les inconfusibles flaires i els sons atàvics de la seua Mariola estimada. Ella i la seua germana Aitana l’esperaven a l’altre costat abillades per a l’ocasió amb sos blancs vestits de festa. En veure-les començar a tremolar: «Brrr, quin fred». Es gelava com un gos petit.
Era negra nit, des del cim del Montcabrer, el cel es veia tan pròxim que pareixia que es poguera tocar amb la mà. Cap a llevant una boira lluminosa es veia molt més poblada d’estreles que les altres: «I si allò fóra el Cel?», es demanà. I cap allà que es decidí a anar. S'enfillà en un carrascot i saltà sobre una tènue boireta a cavall de la qual s’enlairà per la buida immensitat. En acostar-s'hi, albirà unes portes resplendents, d’ivori i pedreries i, damunt, el triangle místic de la Trinitat com si fóra de brases. «Sí que és el cel!», s’alegrà Enric. S’hi va acostar i tocà decididament a la porta. Per un finestral se sentia una música fonda, però dolcíssima: «Vaja, si diria que són albades!», s’alegrà, i al punt s’obrí un finestronet.
–Ah!, per fi has arribat –va sentir la veu de sant Pere.
–Sóc jo, Enric Valor. Què em coneixes? –s’estranyà.
–No t’havia de conéixer! –féu l’amo de les claus del Cel amb tota la familiaritat del món –Fa estona que t'esperàvem.
–Així em deixaràs entrar? –demanà tan humilment com solia fer-ho quan era de carn i ossos.
I encara no havia acabat de fer aquella pregunta que les portes del cel s’obriren de bat a bat i aquella meravellosa música que abans havia sentit llunyana li arribà nítida i ensucrada. Sí, sí que eren albades: eren les albades més precioses que mai de la vida s’havien escoltat enlloc. A l'instant, retallats sobre una claror encegadora que venia de les profunditats del Cel, anaren apareixent les siluetes d’una colla d’hòmens i dones. Quan ja n’havia comptat més de dues dotzenes, un d’ells se separà del grup, s’avançà cap a ell i prengué la paraula:
–Bona eternitat, Senyor Valor.
–Eh! Com diu? –s’atabalà una mica ell, que mai no havia sentit aquesta mena de salutació.
–Que no em coneix, amic meu? –se li tornà a dirigir l’aparegut amb gran familiaritat.
Ho havia de reconéixer, que estava una mica nerviós. Potser encara no acabava d'estar clar i allò era l’examen d'ingrés en el Cel: s’hi hauria d’atemptar per no fer mala impressió i que encara l’enviaren una temporada allà al purgatori. Va fer visera amb la mà i arrufà els ulls per tal de protegir-se’ls de l’encegadora claror celestial que li impedia distingir les faccions del seu interlocutor. Li va arribar a veure un poc la cara, però no l’acabava de reconéixer. Llavors aquell home va tirar mà en un sarronet que duia penjant del coll i en tragué un martell i un sac; li’ls mostrà i li tornà a demanar:
–I ara? Sap ara qui sóc, senyor Enric?
Se li il·luminà el seu rostre espiritual, se li eriçà la seua pell immaterial, li esclatà el seu cor eteri. Com no l’havia reconegut, Déu del Cel!, si era la seua criatura preferida, el seu personatge predilecte: el Llenyater de Fortaleny.
– Pauet, fill meu! –exclamà amb la veu presa per l’emoció; i l’abraçà fortament, i el besà una i mil vegades –Paulus del meu cor–. En separar-se’n, es quedà mirant tot el grup que s’havia quedat al darrere i li demanà:– I tots els altres... no deuen ser...?
–Sí –li contestaren a l’uníson Pauet i sant Pere, que no es volia perdre detall de l’emocionant encontre–, són ells.
I sense donar-li temps a obrir la boca se li llançaren al damunt i començaren a besar-lo, a felicitar-lo, a beneir-lo... Ell no tenia prou ulls per veure’ls a tots, ni prou orelles per a escoltar-los... Marieta, la dona de Pauet; el ferrer de Bèlgida; el patge Saguntí; Les Velletes de la Penya Roja; la mestra i el manyà; l’albarder de Cocentaina; el príncep desmemoriat; Peret; el Mig Pollastre; Comencilda i les germanetes...
No se’n sabia avenir, sanglotava sense parar i no li sortien les paraules de tan content com estava. Qui li ho havia de dir a ell, que tots aquells amics, tots aquells fills seus l’estarien esperant al cel. «Si ho arribe a saber –arribà a pensar–, em pense que me n’havia vingut més promte». Però de seguida s’ho llevà del cap: «No, això tampoc, que allà baix també m’he deixat tanta gent estimada». I parlant d’estimats... Ara que hi pensava, no eren tots. En trobava a faltar uns quants. Li va fer un escoltet a sant Pere i aquell se’l va quedar mirant amb ulls d’estranyesa. Però de seguida féu un lleu assentiment i un gest de plàcida resignació i desaparegué. A l’instant tornava acompanyat d’una munió de personatges de sinistra presència: la mort, un ramat de dimonis variats –fins el fumador, que amb paciència havia arreplegat els trossos i s’havia refet el cap–, el xiquet amb queixalets... Tots el saludaren i l’abraçaren, però ben prompte se’n tornaren al seu infern, que era on es trobaven més a gust.
Després de la rebuda tots passaren dins del cel i feren una gran festa de benvinguda en la qual no van faltar les més selectes coquetes de mel i els més dolços xarops celestials.
Des de llavors, totes les nits sense faltar-ne cap, Enric i els seus amics trauen el cap per la porta coronada de brases del Cel i aguaiten amb ulls brillants si hi ha neu a les seues muntanyes, si corre l’aigua pels seus rierols, si bufen bons vents per les seus rambles... i, sobretot, si la llavor que ell sembrà en els nostres cors ja ha donat el fruit tant desitjat de l’avinença, de l’harmonia... i de l’autoestima.
Otos, gener 2000
