QUERIDA MIMI (2)

Emocionat, li vaig demanar a quin preu me les vendria. Em va dir que a cinc euros cada una, i el meu interés per continuar llegint les cartes a Mimi, va decaure de sobte. Per un moment, vaig pensar de regatejar una miqueta, però amb aquest punt de partida, les probabilitats d'arribar a un preu raonable per a la meua butxaca quedava massa lluny, i hi vaig desistir. Ens acomiadàrem com bons amics i, amb gran desil·lusió, vaig decidir oblidar-me del jove funcionari de correus de Monòver i de la seua estimada Mimi.
Però es veu que no ho vaig aconseguir del tot; uns dies després, em vaig sorprendre reconsiderant la possibilitat de fer una nova oferta al senyor de les cartes. Segons que havia deduït de la xarrada telefònica, ell es dedicava a col·leccionar segells, sobres timbrats i totes aquestes endergues de la correspondència. I a mi els segells i els sobres no m'interessaven gens ni mica. De manera que a través d'un e-mail li vaig demanar si no em vendria només les cartes, i ell es podia quedar els sobres i vendre'ls als col·leccionistes. Al capdavall, el valor hipotètic de la mercaderia s’atribuïa, per damunt de tot, als segells i els timbres, i el fet que hi haguera carta escrita a dins o no era gairebé indiferent a la majoria dels possibles compradors. Si acceptava, amb la meua proposta podia fer un negoci doble.
Em va fer una oferta raonable i hi vaig acceptar. Uns dies després, vaig anar a sa casa de Cocentaina a veure les cartes, comptar-les i pagar-li-les. Va resultar una persona molt interessant, col·leccionista de paper de l’època de la Guerra Civil i de la postguerra. Estiguérem una bona estona xarrant i em va ensenyar un munt de cartes i targetes molt curioses. Resultava que tenia una col·lecció de targes de la qual n’estava especialment orgullós. Amb ella havia guanyat un bon grapat de concursos (que no sabia jo que existien). Feia poc que l’havia duta a una exposició a Alcoi i hi havia quedat en molt bon lloc. Me la va mostrar amb gran unció i la vaig contemplar amb reverència. Em féu aturar-me en una postaleta més modesta que les altres i em digué que em fixara amb el nom del remitent. "J. Valor", hi vaig llegir, i de seguida em vingué al cap una persona que tenia aquell nom. Ell em prengué l’àlbum de les mans, n’extragué la tarja del seu lloc i me la donà a llegir. Anava dirigida a la Galeria 2a, Cel·la 171 de la "Prisión Celular" de València, a un tal "D. Jesús Alonso Sentandreu", i el contingut no em deixà indiferent; més encara,  la terrible història que s'hi narrava en quatre línies em trasbalsà. Una història terrible vist amb ulls d'ara, en aquell temps devia ser el pa nostre de cada dia, i, tal com s'hi entreveia en la lletra, s'ho prenien amb resignació.
Però el que més em va emocionar de tot era la certesa gairebé absoluta d'haver reconegut la persona que havia escrit aquelles lletres.