el nom de les coses

El riurau és un edifici senzill i elegant i té un nom d’aquells que no deixen indiferent. Li vaig preguntar al meu amic si la segona r era doble o simple, i no m’ho sabia dir. Si ho pensava abans de pronunciar-ho, s’entrebancava i tot. El vaig escoltar quan en parlava sense pensar-hi i vaig veure que la feia senzilla, la segona r. A dins dels riuraus hi ha també tot un món de paraules per descobrir. El meu amic s’hi emocionava, movia els braços com si realment estiguera fent una gran forçada per a ficar la cassa dins de la caldera que bullia en el fornal. De petit ho havia vist fer moltes vegades, i havia ajudat posant-hi els pilons entre els canyissos i altres faenes reservades als infants. Fins i tot hi havia dormit amb son pare, sobre una màrfega de pallocs. Quan tenien la faena avançada, temien no anara algú per la nit i els robara la collita de l’any.

Li vaig demanar al meu amic si la naia i el riurau era el mateix. Recordava de molts anys arrere haver-me fet aquesta pregunta després havent llegit un llibre sobre arquitectura popular que no ho acabava de deixar clar. El meu amic sabia que la naia és una construcció popular de la Marina que té l’aspecte d’un riurau, però no estava segur si eren el mateix o no. Casualment, hui he començat a llegir una tesi doctoral sobre l’arquitectura d’un famós convent de València. En les primeres pàgines, apareix un document de finals del XVI que fa referència a una “naya”. Es tracta, en aquest cas, del corredor que uneix un tram d’escala amb el següent, amb barana per la part del buit de l’escala i paret per la part oposada.

Arribem al poble. A la façana de l’escola llueix en tot el seu esplendor l’àguila imperial d’una Espanya que encara és viva en el cor (i en la fel) de més gent que no pas ens pensàvem. Sota el pardalot, una llegenda enigmàtica: “Grupo Escolar Rosario Moreno, año 1948”. Que per què enigmàtica? Doncs perquè Rosario és nom de dona, Moreno un cognom del poble i el 1948, la plenitud del franquisme. Quin mèrit podia haver contret una dona de la terra en plena dictadura perquè el seu nom presidira la façana d’una escola? Com era que la història d’aquella presumpta heroïna local no ens havia arribat a l’oïda en tants anys com ja portem al coll? De seguida ens assalta la curiositat, i ho demanem a l’amic. Ell somriu amb aquell aire burleta que el caracteritza i comença a parlar... i la seua explicació ens deixa absolutament perplexos, però, al mateix temps, ens referma la convicció que, si hi ha un país surrealista, és el nostre.

La història de Rosario Moreno, el pròxim dia.

tota una vida

A pesar dels cultius abandonats i les aberracions urbanístiques, la Vall d’Albaida encara ofereix una varietat i una qualitat paisatgística sorprenents. S’hi troba a faltar, però, el factor humà. Els bancals estan solitaris; els masos, deshabitats o estranyament transformats i ocupats per propietaris poc o gens arrelats a la terra; els camins, transitats per vehicles de motor o esportistes atrafegats, absents, acalorats, estranys a l’entorn.


Fa unes setmanes, els meus amics i jo féiem una de les nostres passejades a la recerca del temps passat, no pas del perdut. Érem al bell cor de la Vall i, passat el riu que li dóna nom, per una antiga palanca, ataüllàrem un mas arrimat a camí. El vaig reconéixer de seguida, d’una altra visita d’anys arrere. En aquella ocasió m’hi havia trobat els masovers que l’habitaven, i en guardava un entranyable record. Era el temps en què Assumpció i jo fotografiàvem rellotges de sol i n’havíem vist un d’interessant que presidia la façana de la casa.

En un instant se’m representaren aquells bons moments, i em va passar pel cap si no hi devien viure encara, aquelles bones persones. Però d’això ja feia massa temps, i si llavors ja eren vells, era prou probable que... Amb tot, així que arribàrem a l’entrada, em vaig avançar amb una certa esperança. I vés quina sorpresa quan m’hi veig una respectable senyora que prenia el sol asseguda a la porta de la casa. No la vaig reconéixer, però per l’edat que representava, ben bé podia ser ella. Vaig saludar-la amablement i li vaig demanar si podia fer unes fotografies.. “Faça, faça”, em va dir volent aparentar desinterés. Després que havien arribat els meus amics, ens hi acostàrem  i ella ens explicà que ja hi estava acostumada, a això de les fotos, perquè feia un temps hi havia passat un xic a fotografiar el rellotge i que fins i tot els havia tret en un llibre. Se’m va gelar la sang. No només se’n recordava de la nostra visita (feia uns 14 anys), sinó que l’havia convertida en una mena de fita cabdal de la història del mas.

Ens va convidar a seure-hi i no vam saber, ni voler, dir que no. Traguérem unes cadires i férem rotgle al redós de la mestressa. Ens tenia ben agafats amb les històries de la seua vida, que era la vida del mas, quan aparegué el seu home. Li acostàrem cadira i segué amb nosaltres. Llavors les contarelles començaren a sonar a dues veus. Ara parlava l’un i adés l’altre, i era tal l’harmonia que hauries dit que més que un tertúlia, era un concert  assajat. Enmig d’un breu silenci, tots dos prengueren el dir alhora. Per un moment, ens féu l’efecte que s’anava a produir la primera dissonància, però llavors l’home sense que una sola síl•laba sonara més forta que l’altra es limità a dir: “Parla tu Maria, que quan acabes, ja parlaré jo... si me’n recorde del que volia dir” I no hi havia el més mínim indici d’ironia en la frase.

Quan ell prengué la paraula ens explicà la raó per la qual havien viscut tota la vida en aquell mas i, si Déu ho volia, s’hi quedarien fins al final:

Un any que preveien una bona collita, pel més de juny hi va haver una pedregada que els l’arruïnà completament. Davant aquella catàstrofe es plantejaren abandonar el mas i buscar-se un altra faena. Trucaren per telèfon al propietari per a informar-lo i ell s’hi presentà de seguida. Assabentat de la situació, els demanà el llibre de comptes de l’any anterior. Després de fer-hi una ullada, l’amo els proposà de pagar-los, de la seua butxaca, el mateix que havien tret en aquella última collita. “Però això no li ho podrem tornar mai de la vida”, li digueren. “Ni jo vull que m’ho torneu”, els va contestar ell.

El xiquet del Benicadell

A vegades, quan estic ociós, trac el telescopi a la terrassa i mire el cel, si és de nit, o el Benicadell, si fa sol. La lluna no et canses mai de veure-la, i la serra tampoc. Quan et pensaves que ja no hi podia haver res que et sorprenguera, et trobes un roglet de pins, la cúpula d'una nevera, una serrada de corbs, unes roques estranyes... que et deixen bocabadat. Mireu, si no, què m'hi vaig trobar l'altre dia quan vaig encarar l'objectiu a una cova que havia vist més de mil vegades. Què faig, li ho dic al Jiménez?