Jo, ho he de confessar, era dels que havien arribat a desconfiar de Francisco Camps, el nostre president. Doncs estava equivocat. I ara no em quedaria tranquil si no li demanava públic perdó.
Estimat president:
Disculpeu-me per haver sospitat que no us pagàveu els vestits.
Disculpeu-me per haver pensat que mentíeu als valencians i a la justícia.
Disculpeu-me per creure que us havíeu deixat subornar per una colla de lladres.
Estimat president:
Disculpeu-me per haver sospitat que no us pagàveu els vestits.
Disculpeu-me per haver pensat que mentíeu als valencians i a la justícia.
Disculpeu-me per creure que us havíeu deixat subornar per una colla de lladres.
Disculpeu-me per haver cregut que éreu amic dels corruptes.
Disculpeu-me per haver imaginat no éreu un home honest, sincer, modest, generós, just, incorruptible i, sobretot, honorable, molt honorable.
I ja posats, aprofite l’ocasió per agrair a la justícia l’encert d’haver traçat aquesta ratlla subtil i precisa entre l’efecte i la causa. Perquè, per més que poguera paréixer estrany, no sempre que fa vent es mouen les fulles. Ni cada vegada que es mouen les fulles, ha hagut de bufar prèviament l'aire. I encara més, si rere una gran ponentada, veiem que es mouen les fulles, ¿qui podria estar completament segur que hi havia hagut la més mínima relació de causalitat entre una cosa i l’altra?
Disculpeu-me per haver imaginat no éreu un home honest, sincer, modest, generós, just, incorruptible i, sobretot, honorable, molt honorable.
I ja posats, aprofite l’ocasió per agrair a la justícia l’encert d’haver traçat aquesta ratlla subtil i precisa entre l’efecte i la causa. Perquè, per més que poguera paréixer estrany, no sempre que fa vent es mouen les fulles. Ni cada vegada que es mouen les fulles, ha hagut de bufar prèviament l'aire. I encara més, si rere una gran ponentada, veiem que es mouen les fulles, ¿qui podria estar completament segur que hi havia hagut la més mínima relació de causalitat entre una cosa i l’altra?
Ai, Senyor... quantes coses que ens queden per dependre!
Jo també ho havia arribat a pensar. Ja veus. És més, tenia molt clar que els meus pensaments eren retorçuts i malignes, i que acabaria demanant perdó per haver arribat a pensar tot això del molt honorable.
ResponEliminaI pensar que jo anava encara més lluny...
ResponEliminaSí, Joan, tot el que vulgues, però ara, ¿qui podrà mirar Camps sense que li vinguen al cap les paraules "el curita" (em sembla que aquest era el malnom que li havien posat), o la frase "te quiero un montón", dita a una de les persones de la suposada "trama" a qui ni tan sols coneixia? I el "Te has pasado tres pueblos?
ResponEliminaSincerament, no vull veure Camps en presó, però sí m'agradaria que la gent tinguera memòria.
Una abraçada.
I el tema és que ara de qui no em refie és dels jutges. Ja veus si té collons la cosa.
ResponEliminaPerò no han dit els jutges que els vestits no se'ls pagava?
ResponEliminaJo, crec que ara serà pujat a sant patró dels polítics en general, perquè ha establert la jurisprudència necessària perquè el sobresou a base de regals puga ser tan gros que, ara, enlloc de voler ser funcionaris, tots els xiquets voldran ser Moragas i eixir -a més- en "El Intermedio". Només l'examen a què volen sotmetre els del Pp valencià a la senyoreta Leyre Pajín pot fer que això de ser polític no siga tan abellidor.
No direu que no és un circ ben interessant...
Els vestits no se'ls pagava. I a més a més, ha mentit. Ja m'agradaria per una vegada ser americà... ja m'agradaria. Estaria dimitit i ben dimitit.
ResponEliminaA rel d'alguns comentaris sobre el meu escrit, em veig obligat a donar aquesta referència a fi i efecte de salvaguardar la meua reputació. La referència és de DCVB.
ResponEliminaIRONIA f.
|| 1. Figura de llenguatge consistent a dir el contrari d'allò que volem donar a entendre; la forma d'humor que es tradueix en l'adopció d'aquesta manera de parlar; cast. ironía. Segons la figura gramatical qui s'apella yronia, Eximenis, Primer del Crestià (ap. Aguiló Dicc.). M'havia fuetejat amb els seus renys i humiliat amb les seves ironies, Puig Servitud 25.
|| 2. Ironia de la sort o del destí: esdeveniment contrari al que era d'esperar; cast. ironía de la suerte. Una terrible ironia del destí, Víct. Cat., Ombr. 97.
Fon.: iɾuníə (Barc.); iɾonía (Val.); iɾoníə (Palma).
Etim.: pres del llatí ironia, mat. sign