Ahir, darrer dia del 2008, vaig anar amb els meus gossets a passejar per la serra. No duia un rumb fix, i sense voler-ho ni pensar-ho, m'hi vaig topar amb els indicadors del camí del Cid. Quan vaig veure que estaven tots en castellà, em va venir una d'aquelles pujades que ens agafen tan sovint als queferosets del valencià.
De seguida vaig pensar de desviar-me, perquè no era el millor dia per posar-se pedres al fetge; el seguiria fins al pròxim encreuament i allà ja buscaria una alternativa. Però mentre caminava, m'anava fent la meua pròpia composició, i em va passar pel cap que aquell camí del "ego rodericus" no l'estava fent sinó desfent, que tècnicament podria semblar el mateix, però psicològicament em resultava més passador. I això vaig fer. De l'estat de les indicacions, deduïa sobre la marxa que molta altra gent, queferosos com jo, també havia patit el fatal desassossec de sentir-se foraster a casa pròpia, i l'hi havia expressat amb diferents nivells de contundència.
Bé, doncs una vegada superat l'aspecte visceral de l'assumpte, vaig començar a gaudir sense manies d'una de les passejades més boniques que es pot fer per l'ombria del Benicadell.
I la natura, sàvia ella i generosa amb els que la saben estimar, em regalà un alé de la pròxima primavera quan tot just tenim l'hivern acabat d'encetar.
I això que el cap no para de barrinar, encara vaig pensar que fóra una bona pensada de repetir-la, aquesta desfeta del cámí del Cid, cada any i en aquesta mateixa data. Fins i tot vaig tindre la foradada idea d'institucionalitzar-la. I , mira, doncs això que faré ara mateix, ni que siga per al meu propi consum:
Jo, Joan Olivares, declare la data del 31 de desembre, dia mundial de desfer el camí i del Cid. I convide i convoque a tothom qui es vulga afegir a la celebració a aplegar-se a les deu del matí de l'esmentat dia de cada any al peu del rellotge de Manuel Boix intitolat "l'Ull de Polifem"; http://www.ruralotos.com/ruta_rellotges.htm o qualsevol altre lloc que algú trobe més encertat.
Otos a 1 de gener de 2009, dia d'any nou i del Ninou, i aquell en què el sol avança un pas de bou.
La vall d'Albaida és màgica.
ResponEliminaJoan es el que hi ha, un mercenari no sols arrassa les vides humanes, a mes pot reviure, fins i tot no saben la gent ni com li deien al rei que servia, que al fi i al cap es a qui li pertanyien les terres conquerides. Aixi ens fiquen indicacions en castella, faltant-nos el respecte fins i tot, a mes de colocar al nostre Rei Jaume I com reconqueridor en la historia. Que puc contarte que no sapies... Pero jo de vegades tambe tinc ganes de desfer camins que m'han enfangat, i en xafardegen.
ResponEliminaLlibertat i respecte!!!
joan coneixies a Ovidi montllor en persona?
ResponEliminaCuriosament, de de fa uns anys, jo tinc el costum de recórrer l'ombria del Benicadell quasi de cap a cap,precisament el dia d'any nou. M'encanta pensar que mentre altres-tots podriem dir- dormen, jo tinc el privilegi, quasi exclussiu, de beure en un mateix matí en les Fontetes, en la Font Freda i en la Font del Melero. També en estos ombrívols i humits indrets, mentre bec al gall, de reüll, veig i soporte el cartellet que adverteix que l'aigua no és apta per al consum humà. A vegades després de beure en vé un fort mal de ventre, però he descobert que és l'advertència provocadorament escrita en castellà la que me'l produeix i no la qualitat de l'aigua. Després em calme i pense que esta gent que ens embruta el paissatge-el físic i l'emocional- d'una forma tan poc subtil i ofensiva no mereix que em perda cap detall d'este lloc més nostre que d'ells, per molts cartellets que posen. No sé, per tant, si acudiré o no a desfer el camí. Posats a simbolismes, probablement seguiré emprant els de sempre : trepijar i gaudir de la serra sempre que puga.....i de tant en tant arrencar algún cartellet.
ResponEliminaPep
Meleta pura el que acabe de llegir. Acabar l'any passejant per l'ombria del Benicadell i patir el mal d'estòmac pel que ens obliguen a llegir no està del tot malament. T'ha falta, per acabar de 'patir', un arroset al forn d'ixos tan bons que sabeu fer a Ca les senyoretes. Segurament ens acabaries de comprar a moltíssims.
ResponEliminaA mi m'agrada començar l'any (encara que no siga el mateix dia 1 durant el primer segon del nou any) pujan la Penyagolosa. Enguany m'he hagut d'esperar al dia 2. Com sempre, ha estat un autèntic plaer. Pujar el cim més emblemàtic del nostre país hem fa agafar forces per al nou any. Altres s'encarregaran d'anar gastant-les.
Si la memòria no hem falla (ho dubte) jo m'apunte a la passejada. Molt bona idea!