Maria Lluïsa, ton pare ha vingut.

He llegit al diari això de l’atemptat contra la seu d’ERPV i l’associació juvenil de Mislata. I m’ha saltat l’alarma: osti, tu, un atemptat a ca nostra, quina por! Però de seguida he pensat que no havia de patir perquè açò és una democràcia com Déu mana, i es manifestaran totes les associacions de víctimes del terrorisme, i el govern valencià farà un comunicat de condemna, i el d’Espanya, i el PP, i el PSOE, i Ciutadans, i UPD. I a Canal 9 dedicaran el vint per cent del telediari (ja sé que l’altre 80 és per al futbol, i molt bé que em pareix, xica) a informar els ciutadans i les ciutadanes. I si hi ha algun partit al parlament que no el condemne, el declararan il·legal. I s’obriran, si més no, dues línies d’investigació. I a la fi, detindran els culpables. I els condemnaran. I els tancaran en una presó que estiga a més de cinc-cents Km. del seu poble... I, mira, ja m’he quedat més tranquil.

NOTA: després d’escriure això de dalt, he mirat el diari a Internet i ja no he trobat la notícia en portada. No ho dic per res, només és que no me’n recordava del nom de l’associació de Mislata i per això no l'he pogut posar. Curiosament, les altres notícies del matí no les havien llevades.

POSTA DE SOL

Passejar pel terme en aquesta temporada és un autèntic plaer. Poques vegades s'havien vist, si més no en els darrers trenta o quaranta anys, tans aiguamolls, tantes fontetes i barranconets, tants bassals i regalls, reguerons, sequioles... El soroll dels salts d'aigua, els assuts, i els esgoladors dels barrancs se senten de lluny tot despertant-nos aquella barreja de suspicó i atracció atàvics que sentim els de secà davant l'excés d'aigua. L'olor i la flojor de la terra ens anticipen una primavera esplendorosa com mai. Xalem de debó

Però enmig d'aquesta promesa de la natura, també trobem cosetes que no ens acaben d'agradar. Bancals sencers sembrats de botelles de plàstic, bosses i sacs de totes les classes, xarxes, fils, ferralles, cartutxos i tota mena de deixalles conegudes i sense identificar se t'apareixen com per encanteri en els racons més amagats dels indrets més inaccessibles.

Però la natura és sàvia i forta, i per aquests indrets encara s'acaba imposant en el paisatge, esperem que per molts anys. Les vistes que es poden contemplar als barrancs de l'ombria del Benicadell són impressionants, i si algú no les coneix, no sap el que es perd.

Capficat en la contemplació de tanta meravella, me'n vaig entrar en una raconada d'oliveres antigues i generoses. Era aquell instant màgic en què el sol s'aboca sobre l'horitzó, les ombres s'allarguen fins a l'infinit, el temps s'atura i el món agafa aquell to daurat dels somnis de princesa... com era possible tanta bellesa? Era real o imaginària? Ho estava veien o només ho somiava? Certament, en tots els anys de la meua vida, en tantes i tantes hores a recer de les oliveres, mai no havia contemplat un espectacle igual. A què es devia aquell prodigi? Vaig traure la càmera i ho vaig fotografiar: una, dues, tres... I immediatament hi vaig caure. Els bancals d'oliveres estan arruixats amb herbicides i per davall no hi surt un bri d'herba. Amb tota aquesta pluja, la molsa no troba competència i creix esponerosa, i així que el sol hi fa quatre ullades, canvia el seu color verd per aquest altre daurat que m'enlluerna, m'impressiona

I ara què faig -em pregunte-, m'alegre de l'espectacle o em cague en la mare que va parir tots els herbicides del món? I finalment decidisc que no sóc qui per jutjar res ni ningú, i decidisc continuar fent fotografies: quatre, cinc...

UN PAS DE DIMONI

EL RAIG ENTRA PEL FORAT

El dia 17 de gener, a l’ermita de sant Antoni Abat de Bocairent, un raig de llum que entra per un forat practicat a la paret sud incideix en la cara de la imatge de sant Antoni, situada a l’altar major. La gent del poble i de la redor s’hi aplega a contemplar el fenomen amb una barreja de devoció i curiositat. L’espectacle es fabulós i en el moment àlgid, quan el raig de llum comença a il·luminar la cara del sant, es produeix un silenci expectant que provoca fins en els més descreguts, com ara aquest que escriu, un sentiment estrany, íntim, indescriptible. Us ho recomane.

SANT ANTONI IL·LUMINAT

El fet s'esdevé uns quants minuts abans de les cinc, hora civil. Alguns han volgut relacionar-lo amb la dita: “a san Antón las cinco con sol”, o amb la seua versió autòctona “a Sant Antoni del Porquet a les cinc ja hi ha solet”, que té tota la pinta de ser una rude adaptació de la castellana. Però no hi pot haver cap relacio perquè el refrany es refereix a les cinc d'hora solar, i el fenomen de l'ermita es produeix a les cinc d'hora oficial, que són les quatre menys deu minuts d' hora solar. A més, és evident que la dita fa referència a la llargada del dia i, doncs, al moment de la posta, i no al del pas del raig pel forat de sant Antoni, dit siga amb tots els respectes.

Quant a la validesa de la dita, el 17 de gener del 2009, el sol es pondrà (en la nostra latitud, i longitud) a les sis de rellotge, que seran, aproximadament, les 4:50 solars . Deu minuts d'error es poden considerar una més que bona aproximació. I encara, aquesta petita inexactitud la podríem atribuir a l’expectació amb que s’espera el creixement del dia. O simplement a les servituds de la rima. O a la imprecisió del rellotges de l’època en que s’inventà. En defensa d’aquesta darrera hipòtesi, cal dir que a alguns llocs la dita s’acompanya d’un afegitó que diu: “lo dicen pero no lo son”, que podria haver nascut amb el perfeccionament dels rellotges mecànics.

Volem, però, fer constar una darrera possibilitat: que la dita fóra anterior a la reforma gregoriana. En aquest cas, suposant que sant Antoni se celebrara el mateix 17 de gener, la situació del sol en aquest dia correspondria a la de l’actual 27 de gener, i la posta del sol tindria lloc a uns dos minuts de les cinc en punt, amb la qual l'error seria insignificant i la precisió, gairebé suisa.

SABIÑÀNIGO

Aquest me l'acaba d'enviar un amic. Tampoc no el coneixia. Es pot veure a Sabiñánigo. Te calendari incorporat. També en té el de Benigànim, però no queda tan visible.

BENIGÀNIM?

El 26 de febrer de 2004, el periòdic la Verdad publicava un article sobre la inauguració de la presa de Moratalla (Múrcia). L'obra incorporava un original rellotge de sol, el que veieu en la foto.



El tres de novembre de 2005, un periòdic mexicà publicava en la seua pàgina web la notícia següet: http://www.elcinco.net/web.php?subaction=showfull&id=1131009751&archive=1131183506&start_from=&ucat=20&do=Archivo
segons la qual s'inaugurava en la ciutat de Montemorelos (Mèxic) un rellotge de sol "únic en la seua espècie" (el de la foto següent).
Podeu veure més fotos a: http://www.panoramio.com/photo/5301181

El 2003 vam inaugurar aquest rellotge a Benigànim.

fotografia de Xafer68, presa de la pàgina: http://www.flickr.com/photos/xafer/98359224/

Casualitats?

En qualsevol cas, la història encara no s'ha acabat, i ens agradaria molt poder-vos-en oferir el quart capítol en uns pocs mesos.

DESFER EL CAMÍ DEL CID

Ahir, darrer dia del 2008, vaig anar amb els meus gossets a passejar per la serra. No duia un rumb fix, i sense voler-ho ni pensar-ho, m'hi vaig topar amb els indicadors del camí del Cid. Quan vaig veure que estaven tots en castellà, em va venir una d'aquelles pujades que ens agafen tan sovint als queferosets del valencià.

De seguida vaig pensar de desviar-me, perquè no era el millor dia per posar-se pedres al fetge; el seguiria fins al pròxim encreuament i allà ja buscaria una alternativa. Però mentre caminava, m'anava fent la meua pròpia composició, i em va passar pel cap que aquell camí del "ego rodericus" no l'estava fent sinó desfent, que tècnicament podria semblar el mateix, però psicològicament em resultava més passador. I això vaig fer. De l'estat de les indicacions, deduïa sobre la marxa que molta altra gent, queferosos com jo, també havia patit el fatal desassossec de sentir-se foraster a casa pròpia, i l'hi havia expressat amb diferents nivells de contundència.

Bé, doncs una vegada superat l'aspecte visceral de l'assumpte, vaig començar a gaudir sense manies d'una de les passejades més boniques que es pot fer per l'ombria del Benicadell.

I la natura, sàvia ella i generosa amb els que la saben estimar, em regalà un alé de la pròxima primavera quan tot just tenim l'hivern acabat d'encetar.

I això que el cap no para de barrinar, encara vaig pensar que fóra una bona pensada de repetir-la, aquesta desfeta del cámí del Cid, cada any i en aquesta mateixa data. Fins i tot vaig tindre la foradada idea d'institucionalitzar-la. I , mira, doncs això que faré ara mateix, ni que siga per al meu propi consum:

Jo, Joan Olivares, declare la data del 31 de desembre, dia mundial de desfer el camí i del Cid. I convide i convoque a tothom qui es vulga afegir a la celebració a aplegar-se a les deu del matí de l'esmentat dia de cada any al peu del rellotge de Manuel Boix intitolat "l'Ull de Polifem"; http://www.ruralotos.com/ruta_rellotges.htm o qualsevol altre lloc que algú trobe més encertat.

Otos a 1 de gener de 2009, dia d'any nou i del Ninou, i aquell en què el sol avança un pas de bou.