UN PAS DE PUÇA

Com que ja s’acosta el 13 de desembre, em ve de gust explicar això de “a santa Llúcia un pas de puça”. Doncs resulta que la dita ens anuncia que per santa Llúcia, que és el 13 de desembre, el dia ja allarga una miqueta. Si això fóra veritat, significaria que el solstici d’hivern (el dia més curt de l’any) havia de ser anterior al 13, i com que tots sabem que això no és així, hem de traure la conclusió que la dita és falsa.
Però si la dita és falsa, què fem amb això de la saviesa popular i totes aquestes andròmines? Té explicació l’error? Doncs sí, en té, i la trobarem, altra vegada, en el canvi del calendari julià pel gregorià que tingué lloc allà pel 1582. Resulta que abans d’aquesta data i durant molts segles (compteu-hi a raó de 3 dies cada 400 anys), el solstici s’havia anat desplaçant any rere any fins anar a caure 10 dies abans del que li tocava, és a dir, l’11 de desembre, amb la qual cosa per sant Llúcia el dia ja creixia una miqueta, cosa de segons, no creieu pas.
De tot això es dedueix clarament que la dita de santa Llúcia ha de ser anterior a aquesta data, però no gaire anterior. Fixeu-vos-hi que només 400 anys abans del 1582, el solstici es produïa tres dies després del 11, és a dir el dia 14 de desembre i, per tant, a santa Llúcia, el 13, encara no creixia el dia. 200 anys abans del 1582, el solstici es produïa entre el 12 i el 13, i per tant l’allargament del dia, si és que es produïa, no era perceptible. Això vindria a voler dir que la dita devia ser, a molt estirar del 1450 en avant.
Ja veieu quina manera més curiosa de datar una dita popular. Algunes altres com “quan el mal ve d’Almansa” són fàcils de localitzar per raons històriques, i aquesta per astronòmiques.
Ara bé, la cosa no s’acaba ací, perquè si la dita és falsa des de fa tants anys, com és que s’ha mantingut viva en la cultura popular del nostre país i de gairebé tots els europeus (la dita existeix en quasi totes les llengües europees)? Això és més difícil d’explicar, de fet és possible no tinga cap explicació, tanmateix, jo hi tinc una hipòtesi. Vegem-la:
Quant els rellotges mecànics assoliren una precisió suficient, pel s. XVIII, el temps civil s’independitzà dels rellotges solars i marcà el seu propi ritme. Aquest ritme resulta ser diferent del solar. Els rellotges mecànics són d’una periodicitat absoluta, el pas del sol pel meridià, no ho és. La diferència entre la durada d’un dia civil i d’un dia solar és de pocs segons, però per acumulació, la diferència entre l’hora dels rellotges mecànics i la dels solars pot arribar a ser de setze minuts. Aquest fet produeix un desfasament entre el migdia solar i el civil d’aquest mateix ordre i, en conseqüència, el migdia civil no és l’instant central del dia, és a dir, que el matí i la vesprada no són igual de llargs. De fet les durades del matí i de la vesprada tenen el seu propi ritme de creixement que no coincideix amb el creixement de la llargada total del dia. Així doncs, potser que el dia total decresca i en canvi la vesprada cresca, amb la condició que el matí continue decreixent a un ritme superior al del creixement de la vesprada.
I això és justament el que passa el dia de santa Llúcia: El dia 11 el sol eixirà a les 9:15:14 i el dia 13, a les: 9:16:45; un minut i 31 segons més tard. Per tant el matí acurtarà en aquesta mateixa quantitat. En canvi, el dia 11 el sol es pondrà a les: 18:35:05 i el 13 a les 18:35:28, i la vesprada haurà crescut 23 segons. El total del dia haurà decrescut un total de 58 segons.
Tota plegat fa que el dia de santa Llúcia el sol es ponga, en hora civil, més tard que el dia anterior i, per tant que la vesprada civil cresca, la qual cosa podria crear el fals efecte que creix el total del dia. Si pot ser o no que aquest creixement aparent del dia influira en la conservació de la dita a pesar de la seua falsedat (ja en fa més de quatre segles), no ho puc assegurar, però si més no, fa gràcia que la dita recuperara la seua vigència parcial segles després d’haver esdevingut falsa i que, al mateix temps, haguera perdurat com a estrictament vertadera en la memòria col·lectiva de tot un continent.