Rossinyols

Amb les pluges d’aquests dies ens retorna la il·lusió dels bolets. L’any passat va ser un any plovedor de veritat i esperàvem que la campanya fora ben complida, però ens vam endur un bon desengany. Després d’uns primers dies esperançadors, la cosa va anar a menys i en poc més d’una setmana quasi que ja no quedava res de bo per la serra.
Els boletaries valldalbaidins, com la majoria dels valencians, ens centrem bàsicament en els lactarius sanguifluus i el lactarius deliciosus, que a la part de ponent anomenen pebrassos i a la de llevant esclata-sangs. La isoglosa es troba precisament entre Otos i Bèlgida, a només dos quilòmetre de distància, en el primer són esclata-sanguers i en el segon, pebrassers.
L’esclata-sang és sens dubte una espècie deliciosa i molt abundant en les nostres serres, quan el temps acompanya, però també n’hi ha d’altres bolets menys coneguts que s’han trobat i consumit tota la vida. Les morenes, quan encara conserven les làmines de color clar, són delicioses, i les turmes, tot i que no són massa saboroses, també les consumíem barrejades amb ou o en algun guisadet.
Jo creia que al Benicadell ja no es criaven més espècies comestibles, però l’any passat vaig tenir una agradable sorpresa. Baix d’un carrascot vaig trobar una rotglada de bolets grocs que no havia vist mai abans en aquesta serra. Eren rossinyols, una espècie molt apreciada en altres contrades però pràcticament desconeguda per ací . Ja vos podeu imaginar que no diré exactament el lloc a on els vaig trobar. Si ho diguera, trairia un dels principis fonamentals de tot bon boletaire: "mut i a la cistella". Això sí, vos puc dir que estaven boníssims.