Reflexions sobre un garrofer i una raboseta.
Tots els pobles, grans i menuts, tenen els seus mites i les seues llegendes, la seua història i els seus personatges. Mireu Roma, per exemple. Ròmul i Rem mamaren dels pits d’una lloba i fundaren una ciutat que havia de canviar el món. Si aneu a qualsevol ciutat romana, voreu monuments que rememoren les seues gestes i n’homenatgen els personatges. Quasi res, diu el paperet: Roma!, una de les ciutats i de les cultures més glorioses del món. I per això té tan gran història i tan grans monuments. Però els poblets menuts també tenen la seua història, petita, però igualment digna de ser recordada i homenatjada en els seus monuments i les seues memòries.
Otos, com Roma, té un bonic mite fundacional. Diu que una raboseta va pujar al campanar i hi va donar a llum una preciosa cria de quatre o cinc rabosetes. També diu la tradició que els otosins actuals som rabosetes, és a dir, descendents d’aquella rabosa escaladora de torres. Vet ací que si els fundadors de Roma mamaren d’una lloba, els d’Otos, d’una rabosa. Durant segles i segles, les rabosetes d’Otos hem viscut nombroses vicissituds històriques i, naturalment, tenim gestes i personatges dignes de ser recordats.
Els viatgers que passen per Otos poden contemplar els petits, o grans, monuments commemoratius d’aquesta nostra petita història i d’homenatge als personatges més recordats i estimats de la terra. La pedra de Basset commemora el pas del General Valencià per Otos; la de Jaume I ens recorda el 800 aniversari del naixement del rei que conquerí el nostre Castellet i fundà el Regne de València; el rellotge del Gatet d’Otos, es fa ressò del centenari de la mort d’aquest mític roder temut i estimat arreu del País; el colom d’Amorós, fa memòria dels otosins morts en les guerres del s. XX; la columna de Sanjuan, repassa els dos-cents anys de festes patronals; el mural de la fil•loxera, homenatja els emigrants de l’any deu; el rellotge del depòsit de Joanfran, recorda la conducció de les aigües de 1916...
Fa deu anys vam inaugurar al parc del Garrofer de Benitaia el rellotge del Repoblament, obra de l’artista Tino Pla, que dona la benvinguda als visitants i homenatja els repobladors cristians de primeries del s. XVII. En un mur annex, l’artista ollerià Jordi Albinyana pintà uns anys després un preciós mural sobre el mite fundacional d’Otos: una rabosa en estat de transició a persona que sosté en la mà un garrofer. Es tracta del garrofer de Benitaia, que presidia fa uns anys l’entrada al poble i devia el nom a una família procedent del llogaret de la Vall de Gallinera, i que s’instal•là a Otos en el s. XIX. El mural també representa com la Raboseta otosina acull amb estima una nova fornada de repobladors, aquests descendents dels mallorquins que havien arribat a la Gallinera dos-cents anys abans.
El preciós mural de Jordi l’hem convertit en un nou i original rellotge de sol. Com que la paret sobre la qual s’ubica, està orientada al nord, no rep els raigs directes del sol. Per superar aquesta dificultat, hem dissenyat un rellotge de reflexió. En la part superior de la paret s’ha instal•lat un espill que reflecteix els raigs solars i els projecta sobre les línies horàries dibuixades sobre el cop del garrofer. Aquesta reflexió ens parla, també, de les diferents maneres de cultivar la memòria. De vegades a través de l’estudi objectiu de la història, d’altres, a través de la imaginació, dels mites, la literatura i fins els miratges.
Amb aquest nou rellotge, el parc del Garrofer de Benitaia completa un espectacular conjunt gnomònic amb un compendi dels processos històrics i els mites fundacionals del nostre poble. A l’entrada del parc, la pedra commemorativa del naixement del nostre rei fundador, de Tino Pla. A la vora del Trinquet, el rellotge dels xiprers, commemoratiu del Repoblament del s. XVII. En la paret de l’escola, el rellotge mural, que ens explica el mite de la Raboseta acollint nous repobladors del XIX.
Atenent les recomanacions de l’il•lustre valencià Joan Francesc Mira, els otosins hem tret la història a passejar. I ho hem fet a través d’unes obres artístiques que ens recorden que el temps no s’atura, que tot passa, però que algunes coses poden quedar per sempre si els pobles les estimen i en saben guardar memòria.
