ATZAR

El 3 d’octubre de 1981 es va fer un gran homenatge a Fuster a la plaça de bous de València. Aquell estiu m’havia comprat una càmera Olympus i un objectiu de 200 mm a Andorra que m’estimava cosa de no dir. No hi vaig fer gaires fotos, però les conserve com un autèntic tresor: Fuster, Raimon... en fi. També en vaig fer una als meus amics, que ocupaven unes localitats en les grades, des de l’arena. En la foto també ixen un grapat de persones desconegudes que ocupaven les localitats adjacents.

Un parell d’anys després, en setembre del 1983 vaig començar a treballar en el col·legi Maria d’Itziar, de Riba-roja. En aquell col·legi es respirava un ambient ben ranci, una mena de coentor valenciana de la transició de la qual n’hauria tret bona punta l’admirat Escalante. No hi vaig arribar a intimar gaire amb els companys, però sí que en vaig trobar alguns amb els quals, en un ambient més favorable, intuïa que hauria pogut compartir algunes complicitats. Recorde, per exemple, un parell de xicotes rialleres i amables, les dues de cabellera abundosa i arrissada, l’una morena i l’altra pèl-roja. Com que elles eren mestres d’EGB i jo de Batxillerat, només ens véiem a l’hora de dinar, però des del primer moment ens demostràrem simpatia. Hi influïa, segurament, que tots tres teníem el valencià per llengua materna i no ho amagàvem gens ni mica a pesar de l’ambient força desfavorable.

Després d’uns quants anys, un dia que mirava fotos antigues, vaig trobar les imatges d'aquestes dues xicotes en aquella instantània dels amics del dia de l’homenatge a Fuster. Per pura precaució, segurament, mai no havíem parlat de la nostra afinitat valencianista, i vaig experimentar un sentiment contradictori en comprovar-ho. Per una banda m'alegrava que la meua intuïció haguera sigut encertada, però per una altra em va saber greu no haver-ne parlat mai amb elles. El mal era que, després de tant de temps, no tenia manera de contactar-hi. És clar que hauria pogut anar a l’Itziar i demanar la seua adreça o el seu telèfon, però el cas és que no ho vaig fer.

Fa un temps, algú va demanar a través de fb fotos de l’Homenatge a Fuster, i jo hi vaig penjar les meues. En tornar a veure la foto de les dues xicotes, vaig pensar que potser a través d’Internet algú les reconeixeria i em podria donar alguna referència. Davall la foto vaig posar un missatge que demanava si algú coneixia aquestes les dues xicotes dels cabells arrisats. No hi vaig obtenir tenir resposta.

Hui he conegut una parella de Manises, que s’hostatjaven a casa nostra.  M’han dit que eren ceramistes i que visitaven el poble dels rellotges de sol perquè volien agafar idees per a fer-ne un. Jo els he dit que precisament estava treballant amb un col·lega del seu poble en un rellotge per a Carcaixent. De seguida l’han identificat, perquè es tracta del propietari d’una de les fàbriques més antigues de Manises que encara treballen. Al llarg de la conversa,  m’han manifestat la seua curiositat pel nom de la nostra casa “Ca les Senyoretes”. Els he explicat que les últimes propietàries eren unes senyores potentades conegudes popularment com les Senyoretes. L’home m’ha explicat de seguida que el seu avi, que havia estat propietari d’un negoci a València, va tindre problemes econòmics i es van traslladar a Riba-roja. En aquell poble hi tenien unes hortes i podrien viure del camp. Com que es tractava de gent de la capital, la gent del poble sempre les havia anomenades les Senyoretes. 

L’home ha tingut curiositat per si jo coneixia Riba-roja, i llavors li he explicat que havia treballat a l’Itziar. La dona s’ha quedat una estona pensant i m’ha dit si en aquell col·legi havia conegut una xicota de nom Mari Carmen: una pèl-roja, m’ha dit, amb un roig molt intens. M’ha saltat de seguida una alarma. Li he demanat disculpes, he eixit disparat escales amunt cap al meu estudi i he tornat a l’instant amb la vella foto. Hi ha reconegut de seguida la tal Mari Carmen, i també la seua amiga: Maria Dolores. Jo n'havia oblidat els noms.

Li he donat la meua adreça de correu i ara estic esperant, en candeleta, que les meues amigues de cabells arrissats i esplendorosos es posen en contacte amb mi perquè puguem parlar de totes aquelles coses que se’ns quedaren per dir ara fa 31 anys. 

TROBADA D'ESCOLES EN VALENCIÀ 2014

TROBADA D’ESCOLES EN VALENCIÀ 2014

VALL D’ALBAIDA

Hi havia un temps en què el valencià era una llengua noble, la llengua d’uns països respectats i pròspers. En valencià parlaven llauradors, botiguers, robers, terrissers, obrers, llanterners, ferrers, fusters, escrivents, jutges, justícies, capitans, generals, nobles, reis, bisbes, cardenals i papes. En valencià escrivien poetes, metges, advocats, notaris, capellans i filòsofs. En valencià es feien els registres, els inventaris, les transaccions, els testaments, els llibres de fets, els dietaris i les cartes de navegació. En valencià es creaven grandíssimes obres literàries en prosa i en vers, i es van traduir les Escriptures abans que en cap altra llengua del poble. En valencià es convocaven corts. En valencià es navegava el mediterrani. En valencià es lloava Déu. En valencià es naixia, es vivia i es moria...

Però vet ací que el rei es va quedar sense hereu, i dos candidats se’n disputaren el tron. Els valencians en preferírem un que havia jurat de respectar-nos els furs i els costums. La guerra, però, la guanyà l’altre. El rei vencedor ordenà cremar les ciutats derrotades i castigar les seues gents, i per a acabar-los d’humiliar i destruir com a poble, dictà una carta en què es derogaven els seus furs històrics i es desterrava el seu idioma.

El valencià deixà de ser la llengua de la justícia, de l’església, de l’administració, dels reis, els papes, els poetes i els filòsofs, hagué d’abandonar les ciutats, les esglésies, els palaus, els jutjats i les escoles. El valencià esdevingué una llengua proscrita, i cercà refugi en les alqueries, les barraques, les heretats, els masos, les viles i llogarets, com més xicotets millor.

Pobles com Bèlgida, Beniatjar i Otos s’han encarregat durant anys i anys de servar el tresor més valuós i noble del poble valencià: la bellíssima llengua d’Ausiàs March, Joanot Martorell, sor Isabel de Villena i Roís de Corella. Gràcies als seus avis i les seues àvies, els xiquets i xiquetes dels nostres pobles encara diuen pare i mare, raïm i oliva, mans i peus, cara i ulls, pit i coll, nas i orella, germà i amic, cames i braços, espàrec i poma, conill i pollastre, tossal i lloma, plana i foia, barranc i aljub, séquia i assut, gorg i bassa, trinquet i pilota... Gràcies a les nobles gents que donaren asil al valencià a l’ombria del Benicadell, els belgidans encara tenen l’Asseit i la Salema, Suagres i l’Alfogàs, el Beniprí i el Bellussero, la Font Freda i de del Grapat; els beniatjarencs tenen la Beniaia i el Tròlec, el Pinar i el Benicadell, la casa Penyalba i la casa Torres, les Fontetes i el pont del Moro; i els otosins tenen Missena i Torralba, la Punta i el Padur, la Lloma i Pantàliga, la Vallcanera i l’Androna.

Enguany, Escola Valenciana i la Coordinadora de la Vall d’Albaida per la Defensa i l’Ús del Valencià han concedit al CRA de Carbonera l’honor de ser els amfitrions de la Trobada d’Escoles en Valencià de la Vall d’Albaida. Els belgidans, els beniatjarencs i els otosins, orgullosos d’haver conservat durant segles la nostra llengua, estem ara desvanits d’organitzar la festa de la recuperació i la dignificació del valencià, la festa de l’orgull de ser el que som, i la del compromís de seguir-ho sent per molts anys. I aprofitarem l’oportunitat per a mostrar la nostra hospitalitat a totes les gents de bona voluntat que vulgueu visitar-nos, per a mostrar els nostres pobles de l’Ombria, la nostra muntanya del Benicadell, el nostre castell de Carbonera. I tots aplegats en aquest refugi de les paraules, cridarem ben fort perquè ens senten en les ciutats, els palaus, les esglésies, en els parlaments, les televisions, les ràdios, els diaris, les escoles i les universitats:

PARLEM VALENCIÀ

PARLEU-NOS EN VALENCIÀ