A vore si mos despertem ja d'una, redéu

Quantes vegades se’ns acusa als “nacionalistes” perifèrics de ser curts de mira perquè no veiem més enllà del campanar del poble. I potser és veritat, però la curtesa de mires dels “no-nacionalistes” centralistes no és menor en absolut. Cada vegada que parlen de Madrid, nomenen el Km 0, i quan hi viatgen des de València, ho bategen com la marxa de Levante. L’altre dia en un pograma televisiu d’aquells que parlen d’història explicaven els viatges pel Mediterrani dels fenicis, els grecs, etc. Doncs bé, el locutor va referire-se a les nostres costes com el mític llevant. Déu meu! Tan difícil es veure que nosaltres som el ponent del Mediterrani. I també som el sud de Catalunya, el nord d’Àfrica i, si ho voleu, el llevant de Castella… però, per damunt de tot, som el nostre centre, el melic del nostre món, el rovellet de l’ou de la nostra vida… som nosaltres mateixos, i no som, ni hauríem de voler ser, l’apèndix de ningú.  

Li voleu dir nacionalisme, provincianisme? Doncs digueu-li com vulgueu, però, per favor, busqueu un nom, almenys tan despectiu com aquest, per als qui són incapaços d’imaginar un centre del món diferent de la Plaza del Sol. Què us sembla espanyolisme pudent? I si hi ha algú que això li sembla intranscendent o secundari, només ha de pensar que per culpa d’aquesta mirada estúpida, la segona i la tercera capitals de l’estat espanyol, amb el volum de negoci recíproc més alt de l'Estat, estan separades per una autovia de pagament i un projecte de Tren d’Alta Velocitat, mentre que les capitaletes provincianes radials castellanes tenen AVES que transporten cada dia mitja dotzena de desvagats.

La mare que mos va parir!

OBSOLESCÈNCIA OBSOLETA

Anit, mentre veia el reportatge “obsolescència programada”, vaig sentir vergonya de ser humà. No pel fet que algú de la meua espècie, persona, empresa, societat, país, sistema… haguera posat en pràctica en el seu moment aquesta mena de sistema productiu, sinó perquè a hores d’ara encara hi ha qui el defensa ideològicament (en la pràctica el defensem tots). Les dades que ens està donant la realitat són tan aterridores, que obstinar-se en seguir el camí que ens ha conduït fins ací només ho justificaria una miopia extrema o un menyspreu absolut de les persones i de la societat. Si seguim aquest camí de destrucció, en uns pocs anys haurem exhaurit els recursos naturals i haurem convertit la terra en un gran abocador d’escombreries. Sobre el que vindrà després d’això, només podem assegurar que res de bo. No per a la Terra, ella seguirà durant quatre o cinc mil milions d’anys més, fins que se la berene el sol. Tampoc per a la vida, acostumada a superar catàstrofes d’aquest calibre i de més grosses i tot. El mal serà per a algunes espècies, que no resistiran la pressió i desapareixeran. I especialment una: l’homo sapiens, que encara que sobrevisca veurà dràsticament modificades les seues condicions de vida i acabarà patint. Però el que més em preocupa de tot això, més que el drama com a espècie, com a membre d’una societat i d’una cultura, és el drama personal. La gran quantitat de patiment individual que generarà aquest futur a què ens aboca la societat del consum, del creixement indiscriminat i injustificable. He dit que generarà? Doncs, no, no volia dir això, volia dir que ha generat, que genera i que generarà, i em pareix que no cal posar exemples.

Per sort, al reportatge també hi eixien hòmens i dones que es preocupaven perquè això no passe, o encara que només siga per mitigar-ne els efectes, i això, veus tu, em va reconciliar una miqueta amb mi mateix. Una miqueta, sí. Ara només em falta aplicar-m’ho a la vida, al dia a dia. No serà fàcil, ja  ho sé.