otos4

NOU RELLOTGE DE SOL A MONTAVERNER

2012-02-11T16:29:00.001+01:00

Aquest rellotge de sol l'hem instal·lat aquest matí. El podeu consultar a Montaverner, la Vall d'Albaida, en el carreró travesser del carrer d'Alcant al de sant Vicent. El disseny és de Rafa Amorós i Joan Olivares. Sobre les idees dels propietaris de la casa, em pareix que no calen explicacions. A la de tres, mort o pres, diuen...

El reloj se instaló el sàbado 11 de febrero. Està en Montaverner, la Vall d'Albaida (País Valencià), en una travesía entre la calle d'Alacant i la de sant Vicent. El diseño es de Rafa Amorós i Joan Olivares. Sobre las ideas de los propietarios, no hacen falta explicaciones. A la tercera va la vencida, se suele decir.

This sundial is installed on 11 February.. You can consult it in Montaverner, Albaida Valley, Valencian Country, cross the street in the alley of Alicante on St. Vinent. The design is made by Rafa and Juan Amoros Olivares. It is a tribute to the Second Spanish Republic, marking the 14th April. It is made of stone and is 50 cm. in diameter.

la mà de sant antoni

2012-02-02T19:40:00.000+01:00

Potser vos pareixerà un acudit molt gastat, però puc assegurar que la cosa va anar així i que no hem forçat en absolut la cosa.
Un bon dia, vam descobrir que la mà de sant Antoni, la que sostenia el gaiato, s'havia desfet literalment per la humitat. De seguida, férem una replega per a fer-li la nova, la mà. Quan el restaurador el va examinar, s'adonà que estava molt deteriorat, i el que havia de ser una espera d'unes setmanes durà gairebé un any.
Aquest tardança donà peu als versets que, com tots els anys, dediquem al sant del nostre carrer. Amb una mica de retard, però més val tard que...

Sant Antoni, sant Antoni!

Quin patiment, ai senyor!

Mos has fet passar un any,

si venies que si nó,

que no el donem a passar

a Felip quint el Borbó.

Te’n vas anar p’a uns quants dies

a fer-te una revisió,

al metge de figuretes

i santets de provessó.

Pensàvem que no era res,

que en una setmana o dos,

et feien la mà noveta

i t’espolsaven la pols.

Però passaven els mesos,

festes i celebracions:

les falles de sant Josep,

Pasqua de Resurrecció,

i sant Joan i sant Pere,

la festa grossa d’agost,

sant Miquel i sant Dionís,

la Puríssima Concepció,

i Nadal i sant Esteve,

a punt de vindre l’any nou,

i no tornaves a casa,

ni mos donaven raó.

Això deu ser, ja temíem,

que no troben solució,

per fora el rosega l’arna,

per dins el rau el corcó,

o que amb això de la crisi

no hi ha euros p’a devocions.

Però quan ja, d’esperança,

no en quedava ni un borró,

per l’altaveu sona un bando:

‘que sàpia la població

que el santet de sant Antoni

ha eixit de l’operació,

tots aquells que el vulgueu vore

acudiu al seu racó’.

I allà mos tens tots corrents,

no saps tu quina il·lusió

que mos fa tornar-te a tindre

vigilant des del balcó:

‘sant Antoni, sant Antoni,

sant Antoni gloriós,

mas que hagueres tornat manco,

series nostre patró’.

Però quina gran sorpresa,

quan et vegem tan formós,

amb la mà nova de trinca,

ben agarrà del bastó,

quin goig que fa la peanya,

sense arnes ni corcó,

i la T de sant Antoni

brodada sobre el gipó

i tens ulls, nas i boqueta

i que elegant el mantó,

i no t’han posat corona

p’a lluir el caputxó,

i el porquet, que feia pena,

que estava en la pell i l’os,

ara té la cara plena

i el ventre se li ha fet gros,

i davall del braç el llibre

p’a llegir-mos la lliçó:

bona falta que els fa alguns

que han tirat mà del sarró,

i s’han omplit les butxaques

amb els estalvis de tots.

Sant Antoni, sant Antoni!

Quin patiment, ai senyor!

Mos has fet passar un any,

si venies que si nó,

que no el donem a passar

ni al gendre del Borbó.

Però ara que ja has tornat,

podem dir a tot lo món

que tots aquells maldecaps,

llàgrimes i malhumors

de sobra han valgut la pena

per vore’t tan repreciós.

Llàstima els que se n’anaren

sense tindre’n l’ocasió...

el retrat del besavi

2012-01-24T17:07:00.000+01:00

L’any 1911, Matilde va emigrar a l’Argentina amb els seus pares, Batiste i Teresa, i la seua germana major, Teresa. Quan li oferiren el primer treball, Matilde encara no havia fet dotze anys. Va ser un dia que sa mare, serventa d’una casa bé, l’havia enviada a la carnisseria a fer una compra. Una senyora que esperava la tanda l’havia observada atentament mentre ella detallava la comanda amb una precisió insòlita per a la seua edat. Aquell mateix dia, li oferí de posar-se en amo a sa casa.

El 1918, ja a Otos, Matilde es va casar amb Enrique, i l’any següent van tenir una filla, Matilde. En els anys 20, Enrique emigrà a Nova York a treballar en la construcció de vies de tren. En va tornar al cap d’uns mesos amb la cua entre cames i les butxaques escurades. Anys després, Enrique ensenyaria els seus néts a comptar fins a deu en anglés: uan, tu, tri... es veu que això, i la sensació que els ianquis no eren gaire de fiar, era tot el que li havia quedat del seu viatge als Estats Units.

El 1930, Matilde i Enrique tornaren a Argentina amb el seu fill petit, Enrique. La filla gran, Matilde, que tenia just l’edat de sa mare quan féu el seu primer viatge, es va quedar al poble amb els seus avis i sa tia Teresa. Probablement com a antídot contra la temptació de quedar-s’hi.

Quan en van tornar, el 1934, Batiste s’havia mort. Matilde, desconsolada, va encomanar a un retratista una còpia de mida natural de l’únic retrat que conservava de son pare: amb cara de mala lluna i brusa valenciana. Sobre el vestit tradicional, li’n pintaren un de senyoret amb corbata i tot, però el rictus no li’l van poder llevar.

El retrat de Batiste amb els seu marc negre i ovalat va estar penjant del seu cordó gruixut sobre el capçal del llit de matrimoni de Matilde fins que ella faltà. Abans, Matilde havia dit al seu nét que el retrat de son pare havia de ser per a la seua germana Teresa, que, tot i ser més gran, li va sobreviure uns quants anys. Quan Teresa faltà, el retrat va quedar de la seua filla Teresita; i en morir ella, de la seua germana Lola.

Un bon dia, passats uns anys, Lola em va enviar a cridar. No sé per què, vaig pensar de seguida en el retrat de Batiste. Em digué que me’l donava perquè havia sigut de la meua àvia Matilde i perquè sabia que quedava en bones mans. Des d’aquell dia, el besavi Batiste, que no era senyoret ni geniüt, ens observa, senyorial i de mala lluna, des de la paret del menjador de Ca les Senyoretes.

MORA LA PLANTA I VISCA EL VALENCIÀ!

2011-12-08T10:42:00.001+01:00

Al facebook, veig que molta gent que parla valencià normalment escriu en castellà fins i tot amb altres valencianoparlants. Em fa l'efecte que en molts casos és deu a la inseguretat que produeix no dominar bé el valencià, de la por al ridícul. Doncs, no! Arrimeu els complexos a la vora i escriviu en valencià, redéu. Sense manies de cap de classe, si no és perfecte, que siga imperfecte, però que siga valencià. Hem de partir de la premisa que no hi ha res mal escrit ni mal parlat, simplement tot és millorable. El valencià és la nostra llengua, la llengua en què ens parlem quan ens veiem pel carrer i a la faena, la de l'escola, la que ensenyem als nostres fills (jo ja als néts) i ha de ser la llengua del facebook i de totes les coses que fem. Ahir, a l'ajuntament de la Pobla em vaig emocionar per la intervenció brillant, i en valencià, que van fer alguns regidors en la moció contra la maleïda Planta. Però també em vaig sentir una miqueta ridícul, eixe sentiment de ridícul col·lectiu, sentint el secretari llegir la moció en castellà. Ja sé que això requereix un esforç, com totes les coses bones, però vos puc assegurar també que, com totes les coses bones, la recompensa que en traus supera l'esforç amb escreix.
Jo que sóc més aviat de naturalesa pacífica, enemic declarat de consignes patriòtiques i fanatismes de tota condició, no me'n puc estar d'acabar dient: MORA LA PLANTA! VISCA EL VALENCIÀ!

Venus

2011-12-05T19:56:00.000+01:00

Venus en Sagitari, amb Nunki i Ascella. I el castellet de Carrícola.

Dies n'hi ha de tots colors

2011-11-14T19:18:00.000+01:00

Els animals tenen instint de supervivència sense ser conscients de la inevitabilitat de la mort. Aquet instint els fa lluitar per la seua vida i els fa reproduir-se. Els humans, en prendre consciència de la seua individualitat i de les conseqüències indefugibles de la mort, i sense perdre l’instint animal de reproducció, cerquen la pervivència, també, a través de la perpetuació de la seua memòria, de la seua obra personal. Però ¿no hauria de ser la humanització justament la transgressió d’aquests instints, la superació de la dependència purament animal de sobreviure, la presa de consciència de la inutilitat de qualsevol esforç per evitar la inevitable mort?

Posta de lluna

2011-10-03T17:40:00.001+02:00

Anit la lluna es ponia així de formosa sobre el castellet de Carrícola

CASSOLES I CASSOLES (II)

2011-09-27T18:50:00.001+02:00

I això no seria res,

senyor rector, de veritat,

que mai no he deixat de fer

una obra de caritat,

si algú l’ha de menester,

sense mirar-li el dentat.

Però es que a la setmana,

me la tornava a pegar.

I dos setmanes després,

em barata una tortà

d’ametles de la collita

i ous del nostre corral

per una coca de dacsa

més redura que un cantal.

Jo encara la perdonava,

don Maties, que em sap mal,

que sense eixir de sa casa,

ja té ella prou vectigal,

amb un home que la sagna

i no la servix com cal.

I això no és que ho diga jo,

ho comenta el personal.

Però un dia que féiem,

al llavaor la bugà,

passava ella amb l’ombrel·la

del bracet del desbravat.

P’a començar no saluden,

ni amb paraules ni amb la mà.

Mos miren per dalt del muscle

i es giren mig de costat,

i prou fort perquè sentírem

son parlar de capital,

li amolla ell a ella:

«-Yo no me puedo explicar

como pueden estas viecas

con este solano llavar.»

I ella que li responde:

«-No és cosa d’estrañar,

són pobres i pueblerinas,

i bien han de trabacar.

Com dico bien Quesús

a nuestro padre Adàn:

pa ganar-se las garrofas

con su fronte han de suar.

I encara pueden dar gracias

si en arribar a su hogar

su marido no les pega

cuatro o cinco correàs. »

«-Suerte tenemos, Mariana,

que a l’hora de criar,

Dios no quisso que los ricos

se mataran a trabacar.

I por mandato devino,

les ordenó combregar,

dar llimosna a los pobritos

comer, dormir i passejar.»

Compte vosté, don Maties,

si no n’hi ha p’a rebentar

Pos si això passà dimecres,

el dijous mos vam topar

al forn amb la cassoleta,

i me la torna a canviar.

La seua, creïlles, cebes

i unes bledes de secà.

La meua amb botifarra

morro i pota... tot com cal...

Però aquell dia amb el caldo,

hi havia barrejat

un manoll d’herba pudenta

que al rebost tenim alçà

p’a fer-li un beuratge al matxo

quan li puja la parà.

I es veu que esta brosseta,

segons que l’àvia em contà,

quan te’n passes del pessic,

s’apodera del trellat.

Per això fou que encabant

d’haver dinat ben dinats,

a Mariana Povila

I el seu marit desvagat,

els agafaren les basques

maldeventres i bossars,

i tot seguit la fal·lera

d’enfilar-se pel reixat

i a cavall d’una granera,

llançar-se els dos del terrat

amb el ganxo dels melons,

volent la lluna enganxar.

Sort que és el temps de batuda

i algú havia deixat

quatre carregues de palla

davall el seu finestral.

Ella que es trenca una cama,

ell una cama i un braç.

I encara els passava poc,

com si es trencaven lo cap.

Però sap que li he de dir

Que m’hauria sabut mal

Com que no sóc envejosa

Amb això estic conformà.

I ara m’absol don Maties,

i si no vol, em té igual.

Si he vingut a confessar-me,

no es per fer-me perdonar,

només per a demanar-li,

si no és massa demanar,

que si anara a visitar-la

per donar-li el combregar,

li diga que si té falta,

no cal que vaja a robar,

que al costaet de sa casa,

viu la filla de Bernat,

que un bon plat d’arròs al forn

a ningú mai li ha negat.

CASSOLES I CASSOLES (I)-Ave Maria Puríssima

2011-09-26T18:54:00.002+02:00

Dissabte passat, ens ajuntàrem a ca l'abuela de Xàtiva una llarga colla de llenguaters desficiosos d'arreu dels països cassolans amb dos objectius fonamentals: menjar arròs al forn i lloar l'arròs al forn. Si en voleu saber més: http://1en2.blogspot.com/2011/09/cassola-literaria-reportatge-al.html
La meua col·laboració va ser en forma de romanç. Com que era llargot, ací va la primera part

-Ave Maria Puríssima

-Concebuda sens pecat...

-Senyor rector, sóc Balbina,

la filla de tio Bernat

-Tu per ací Balbineta,

Quina mosca t’ha picat?

-És que volia contar-li...

per si vosté encà’a no ho sap,

el cas de Marianeta,

que ha caigut del terrat

i s’ha trencat una cama

i el seu marit cama i braç.

-Mare de Déu de l’ermita!

Com dimonis ha passat?

-Per ara només li dic

que no per casualitat.

-Santa Antoni de Gabarda!

Va, Balbina, amolla-ho ja.

-Mire vosté, don Maties,

abans d’haver-nos casat,

Mariana i jo teníem

més que una bona amistat.

Ella era rica, i jo

pobra de solemnitat.

Però l’àvia sempre em deia:

«no és més ric qui està més fart,

sinó aquell que amb el que té

es troba més conformat.»

I seguint esta lliçó,

mai no la vaig envejar.

Si ella duia un vestit nou,

jo el duia apedaçat;

si ella estudiava en les monges,

jo ni en monges ni en seglars;

si ella sabata i calça,

jo espardenyeta d’espart;

si ella fa nóvio a València,

el meu, de Beniatjar;

ella es casa a sant Esteve,

jo a l’ermiteta del Pla;

que se’n van a Barcelona,

mosatros al mas de Baix;

i si ella era feliç,

jo de goig no em puc queixar.

Però passaren uns mesos

I s’acabà l’amistat.

Al seu marit no devíem

semblar-li prou estufats.

Com que al poble no trobaven

qui els alçara el pet prou alt,

van i posen a València

una botiga de draps.

Però es veu que aquell negoci

de patrons i de retalls

va ser una gran ruïna

i al poble se’n van tornar:

una maneta darrere,

l’altra maneta davant.

Els bancs, que res no perdonen,

diuen que els han embargat

les hortes de la sort Vella

i els secans del Caminal,

i per no anar a la presó,

tenen casa hipotecà.

I així fou com Mariana

De rica en pobra es tornà.

Mentre ells s’entretenien

bufant en caldo gelat,

nosaltres, com formiguetes,

anàvem estalviant,

i mercàrem en la fira

Un matxo per a llaurar.

El meu marit xino xano,

solc amunt i solc avall,

va criant els mallolets,

oliveres i sembrats.

I quan passen uns anyets,

ja tenim un bon passar.

I ve un dia que em presente,

amb tota la voluntat,

en casa de Mariana,

per mor d’aquella amistat:

que si res necessitaven,

em tenien al costat.

I ella tota orgullosa,

em mirà de dalt a baix

i m’espolsa un espolsó

com un gos espolsa un gat.

I així passaven els dies

sense moltes novetats,

fins que mos topem al forn

amb la cassola entre mans.

La meua amb potes i morro,

cigrons, botifarra i alls.

La seua amb cebes grillades,

naps revinguts i espinacs,

i una ganya d’abaejo

flotant en un brou aiguat.

Ja tens tu que allà al migdia,

quan és l’hora de dinar,

vaig al forn amb la capçana,

per la cassola de carn,

i em trobe que no n’hi ha altra

que una plena de badalls,

amb tot d’espines ronyoses

i uns quants cigrons rebentats.

Li demane a la fornera

què deu ser el que ha passat.

Obri els ulls i alça les celles

i no s’ho sap explicar.

Mentre el forn ella escombrava,

dos n’hi havia sobre el banc,

ha vingut la Povileta,

i eixa és la que s’ha deixat...

desesperança

2011-09-02T21:11:00.000+02:00

A penes vaig arribar a sentir unes paraules del Conseller Font de Mora en la 2. Participava en un debat sobre el problema de moda: la violència a l’escola. Parlava amb seny, sí senyor. Deia que, sense voler-li llevar gravetat al fet, tampoc no havíem de caure en el parany de pensar que aquesta era la normalitat de les aules: la de la manca de disciplina, de respecte i fins la de l’agressió física. La normalitat és un altra, la de la faena quotidiana, la dels xiquets més o menys interessats, més o menys educats, però capaços de conviure amb un mínim de respecte, la dels professors, més o menys preparats, més o menys implicats, però capaços de desenvolupar la seua tasca amb dignitat i efectivitat. Algú hi afegia, si fa no fa, que l’educació no l’havíem d’entendre només com una cosa de l’escola, sinó de la tribu completa. Això em va agradar: és com ho he entés sempre. Quan érem menuts, si tiraves una pedra a una oroneta, el veí t’espolsava una bronca i amenaçava de dir-li-ho al mestre, o, pitjor encara, a ton pare. I tu callaves i engolies saliva, i amollaves les pedres a terra i aprenies que les oronetes no s’han de matar a pedrades perquè són criatures de Nostre Senyor i es mengen els mosquits. Si el guarda et clissava furtant albercocs, et perseguia amb l’escopeta de sal o amb el gaiato i tu procuraves, per damunt de tot, que no et reconeguera per si li ho dia a ton pare, que encara et fotria una gran bronca per no saber respectar la propietat d’altri. I això durava fins a l’adolescència, i més enllà encara. El respecte als majors era una norma no escrita i, alhora, indiscutible, i rodava la roda.

Ara tots sabem el que passa. Ningú no gosa reptar el xiquet d’un altre pel que puga passar. Si veiem una colla de monyicots o de fadrinets fent alguna iseta, fem la vista grossa, ens en desentenem per més gran que siga la malifeta i per més que ens rosegue la indignació i fins la malíccia. I com a caps de família, si ens diuen que el nostre xiquet o la nostra xiqueta ha fet això o allò altre doncs... bé, no cal que us diga les coses que poden arribar a justificar alguns pares i algunes mares. I el cas és que els xiquets d’abans i els d’ara són iguals: naixen de la mateixa manera, mamen igual, caguen, respiren, observen i aprenen. Així doncs, la diferència no està en ells, sinó en els grans, o, millor dit, en com s’han organitzat els grans, en la manera com ara fan funcionar la tribu.

I si el problema està en la tribu, haurem d’admetre que les responsabilitats són compartides: les mares i els pares, el veïnat, els avis i les iaies, els mestres i les mestres, el clero i la... el clero, els empresaris i les empresàries, els alts i els baixets, els prims i les grassonetes, i viceversa, els polítics i les mestresses de casa, i viceversa...

Però que tots en siguem responsables no vol dir que ho siguem en la mateixa mesura. No pot fer el mateix una àvia des de la seua residència d’ancians que un pare des del menjador de sa casa, ni un bomber que un empresària del ram de les telecomunicacions, ni un mestre des d’una escola unitària que una directora general des del seu despatx emmoquetat.

La societat actual, però, té una certa tendència a carregar la culpa del fracàs educacional (no sé si existeix aquest adjectiu, però l’he volgut emprar per a distingir-lo de l’educatiu, que de seguida identifiquem amb l’escolar) dels joves en l’esquena dels educadors professionals, dels mestres, i tot i que ho podríem considerar bastant raonable, és evident que té una part ben perversa: la de considerar el fracàs escolar com un fet independent del fracàs social.

Els mestres tenen ben clar que sobre la seua esquena recau i seguirà recaient en el futur immediat la part més grossa de la responsabilitat educativa, i en molts aspectes l’assumeixen resignadament i amb gran dignitat. Potser això ja no té remei, o potser sí, el temps ho dirà. Però tampoc no podem caure en el tot s’hi val, hi ha coses que els professors no poden ni deuen acceptar. Com ara la usurpació de la competència cultural per part d’altres sectors socials. Els mestres, si han de carregar amb el gros del pes educatiu, també han de ser el referent científico-cultural més important, si no ja estaran completament perduts. I això està passat, ara qualsevol individu o entitat, gran personalitat o pobre esgarramantes, pot posar en dubte la competència científica del mestre amb completa impunitat. I si perden també aquesta autoritat, llavors que els queda? El paper de guarderia? Ben sovint els xiquets discuteixen les explicacions dels professors al·legant simplement que son pare li ha dit o que a la televisió ha sentit...

En aquest sentit acabaré referint-me a un fet particular en el qual els polítics valencians, els que actualment estan en el poder i els que ho van estar en un altre temps, han sembrat bona part de la collita que avui recollim:

Entre les tasques quotidianes d’un professor de llengua, hi ha la d’explicar als seus alumnes l’origen i la identitat de la llengua que imparteixen. Si volen ser mínimament rigorosos (cosa que, deveu estar d’acord, se li ha d’exigir a qualsevol professional), hauran d’explicar que el valencià és una variant del català. Quan les mateixes autoritats educatives s’encaboten a negar aquest fet purament objectiu, reflectit als diccionaris, les enciclopèdies i les conclusions de la pròpia Acadèmia Valenciana de la Llengua, desautoritzen els professors davant el seus alumnes i contribueixen de manera greu a fomentar la manca de respecte i consideració que està en la base del fracàs escolar i del social en general.

Regirant els calaixos de la memòria del disc dur, he trobat aquest escrit que havia oblidat completament després d'haver-lo escrit. Ara ja no tenim Font de Mora de conseller, però les coses no milloren. Ahir, tots van sentir Esperanza Aguirre dient en la tele que els professors podien ben bé treballar 20 hores perquè tothom en treballa més. Una mentida com una casa, perquè no hi ha cap professor que treballe 20 hores, ni 20, en treballem 37 i mitja, que és el que posa el nostre contracte. Si en fem 18 o 20 de lectives, això és una altra cosa. Dir que en treballem 20 és com dir que els policies només treballen unes hores al més, aquelles durant les quals detenen un delinqüent o posen una multa a un ciutadà honrat. La resta del temps, encara que porten uniforme, no treballen perquè no estan exercint la faena estricta d’un policia, que és reprimir els impulsos insocials del personal. Els professors passem dihuit o vint hores exercint la faena estricta del professor, que és impartir coneixements directes als nostres alumnes, però en passem moltes més amb l’uniforme posat, tantes que fins i tot els caps de setmana, quan ens ajuntem amb els nostres col·legues a sopar, no podem evitar de parlar de faena, i els que no són del gremi ens han de cridar l’atenció perquè canviem de tema, i amb raó.

Tot això ho deia perquè amb aquesta afirmació, falsa, però fàcilment assumible per la majoria desitjosa de víctimes propiciatòries del seu natural malestar sociopolític, la senyora presidenta de la comunitat de Madrid ens estava dient malfaeners. I això és el que els falta als xiquets sentir per a pedre’ns totalment el respecte: no som un referent cultural fiable, no tenim autoritat, cobrem massa, tenim massa vacances i, damunt, som uns gossos malfaeners. Amb aquests precedents no sé com encara hi ha ningú que ens delega l’educació dels seus fills.

SORPRESA!

2011-08-24T23:23:00.000+02:00

Hui, quan hem anat a donar menjar a Rosella, ens hi hem trobat una gran

SORPRESA

Li hem dit a la mare que li semblava a ella, i s'ha posat, de contenta...

Mireu-la, que trempadota que és... la ruqueta:

Ens hem posat a pensar quin nom li posaríem

Miquel diu que el nom li té igual, però que la burreta és seua, i hem pensat que té raó perquè li ve pintadeta

Ens ha vingut al cap que despús ahir era el centenari de Valor, i que hui tindria cent anys i dos dies.

Doncs què vos pareix si li posàvem CASSANA?

El qui estiga d'acord, que alce el dit

O que alce la ruqueta

100 ANYS DE VALOR

2011-08-22T13:19:00.002+02:00

(Si fa no fa, tal com em va eixir el dia que va morir Enric Valor)

EL SEMBRADOR DE CASSANA

Si no fóra que això no podia ser, hauria dit que pesava menys que un polsim de safrà. Però sí, s’havia tornat tan lleuger que una tramuntanada fresca i aromàtica l’arrancà del llit i se l’endugué per damunt de les teulades de la capital. A l’instant, sobrevolava les hortes del sud del Túria, i en un tres i no res, ja era dellà el Xúquer. Des de dalt del port de Càrcer, ataüllà l’horta de Xàtiva i no pogué estar-se’n de demanar-li al vent que s’aturara un buf per deixar-lo contemplar l’impressionant castell que a l’altra banda del pla coronava la serra. A través del buit de les aigües, penetrà en la Vall Blanca i el seu cor s’emocionà una altra vegada en esguardar la mola esvelta i protectora del Benicadell embruixador. De mitjan pujada del port d’Albaida ja li arribaven les inconfusibles flaires i els sons atàvics de la seua Mariola estimada. Ella i la seua germana Aitana l’esperaven a l’altre costat abillades per a l’ocasió amb sos blancs vestits de festa. En veure-les començar a tremolar: «Brrr, quin fred». Es gelava com un gos petit.

Era negra nit, des del cim del Montcabrer, el cel es veia tan pròxim que pareixia que es poguera tocar amb la mà. Cap a llevant una boira lluminosa es veia molt més poblada d’estreles que les altres: «I si allò fóra el Cel?», es demanà. I cap allà que es decidí a anar. S'enfillà en un carrascot i saltà sobre una tènue boireta a cavall de la qual s’enlairà per la buida immensitat. En acostar-s'hi, albirà unes portes resplendents, d’ivori i pedreries i, damunt, el triangle místic de la Trinitat com si fóra de brases. «Sí que és el cel!», s’alegrà Enric. S’hi va acostar i tocà decididament a la porta. Per un finestral se sentia una música fonda, però dolcíssima: «Vaja, si diria que són albades!», s’alegrà, i al punt s’obrí un finestronet.

–Ah!, per fi has arribat –va sentir la veu de sant Pere.

–Sóc jo, Enric Valor. Què em coneixes? –s’estranyà.

–No t’havia de conéixer! –féu l’amo de les claus del Cel amb tota la familiaritat del món –Fa estona que t'esperàvem.

–Així em deixaràs entrar? –demanà tan humilment com solia fer-ho quan era de carn i ossos.

I encara no havia acabat de fer aquella pregunta que les portes del cel s’obriren de bat a bat i aquella meravellosa música que abans havia sentit llunyana li arribà nítida i ensucrada. Sí, sí que eren albades: eren les albades més precioses que mai de la vida s’havien escoltat enlloc. A l'instant, retallats sobre una claror encegadora que venia de les profunditats del Cel, anaren apareixent les siluetes d’una colla d’hòmens i dones. Quan ja n’havia comptat més de dues dotzenes, un d’ells se separà del grup, s’avançà cap a ell i prengué la paraula:

–Bona eternitat, Senyor Valor.

–Eh! Com diu? –s’atabalà una mica ell, que mai no havia sentit aquesta mena de salutació.

–Que no em coneix, amic meu? –se li tornà a dirigir l’aparegut amb gran familiaritat.

Ho havia de reconéixer, que estava una mica nerviós. Potser encara no acabava d'estar clar i allò era l’examen d'ingrés en el Cel: s’hi hauria d’atemptar per no fer mala impressió i que encara l’enviaren una temporada allà al purgatori. Va fer visera amb la mà i arrufà els ulls per tal de protegir-se’ls de l’encegadora claror celestial que li impedia distingir les faccions del seu interlocutor. Li va arribar a veure un poc la cara, però no l’acabava de reconéixer. Llavors aquell home va tirar mà en un sarronet que duia penjant del coll i en tragué un martell i un sac; li’ls mostrà i li tornà a demanar:

–I ara? Sap ara qui sóc, senyor Enric?

Se li il·luminà el seu rostre espiritual, se li eriçà la seua pell immaterial, li esclatà el seu cor eteri. Com no l’havia reconegut, Déu del Cel!, si era la seua criatura preferida, el seu personatge predilecte: el Llenyater de Fortaleny.

– Pauet, fill meu! –exclamà amb la veu presa per l’emoció; i l’abraçà fortament, i el besà una i mil vegades –Paulus del meu cor–. En separar-se’n, es quedà mirant tot el grup que s’havia quedat al darrere i li demanà:– I tots els altres... no deuen ser...?

–Sí –li contestaren a l’uníson Pauet i sant Pere, que no es volia perdre detall de l’emocionant encontre–, són ells.

I sense donar-li temps a obrir la boca se li llançaren al damunt i començaren a besar-lo, a felicitar-lo, a beneir-lo... Ell no tenia prou ulls per veure’ls a tots, ni prou orelles per a escoltar-los... Marieta, la dona de Pauet; el ferrer de Bèlgida; el patge Saguntí; Les Velletes de la Penya Roja; la mestra i el manyà; l’albarder de Cocentaina; el príncep desmemoriat; Peret; el Mig Pollastre; Comencilda i les germanetes...

No se’n sabia avenir, sanglotava sense parar i no li sortien les paraules de tan content com estava. Qui li ho havia de dir a ell, que tots aquells amics, tots aquells fills seus l’estarien esperant al cel. «Si ho arribe a saber –arribà a pensar–, em pense que me n’havia vingut més promte». Però de seguida s’ho llevà del cap: «No, això tampoc, que allà baix també m’he deixat tanta gent estimada». I parlant d’estimats... Ara que hi pensava, no eren tots. En trobava a faltar uns quants. Li va fer un escoltet a sant Pere i aquell se’l va quedar mirant amb ulls d’estranyesa. Però de seguida féu un lleu assentiment i un gest de plàcida resignació i desaparegué. A l’instant tornava acompanyat d’una munió de personatges de sinistra presència: la mort, un ramat de dimonis variats –fins el fumador, que amb paciència havia arreplegat els trossos i s’havia refet el cap–, el xiquet amb queixalets... Tots el saludaren i l’abraçaren, però ben prompte se’n tornaren al seu infern, que era on es trobaven més a gust.

Després de la rebuda tots passaren dins del cel i feren una gran festa de benvinguda en la qual no van faltar les més selectes coquetes de mel i els més dolços xarops celestials.

Des de llavors, totes les nits sense faltar-ne cap, Enric i els seus amics trauen el cap per la porta coronada de brases del Cel i aguaiten amb ulls brillants si hi ha neu a les seues muntanyes, si corre l’aigua pels seus rierols, si bufen bons vents per les seus rambles... i, sobretot, si la llavor que ell sembrà en els nostres cors ja ha donat el fruit tant desitjat de l’avinença, de l’harmonia... i de l’autoestima.

teletres

2011-08-10T01:38:00.000+02:00

L’altre dia pose la teletres i va i m’ho trobe tot negre, però negre, negre. De seguida li truque a la meua veïna, Pepiqueta, perquè sé que a ella li agrada molt la novel·la del migdia: la Ribera, a veure si sabia què passava. I em diu que és que han hagut de tancar els repetidors perquè si no, els posaven una multa de no sé quants milions. I això, xica? ‒li demane jo. Doncs que es veu que hi ha uns senyors que manen que ho volen així. Però… per què?, si això no fa mal a ningú: si vols, l’encens, i si no, l’apagues. I ella m’ha explicat que es veu que en eixa cadena diuen unes boles com a melons. Quines boles? Pos mira (ella, com que no ha anat a escola, parla aixina, i a mi ja em va bé) com ara que al president li regalen traches i que l’alcaldessa és un homenàs amb vestit de dona… i destrellats encara més grossos. I m’he quedat com un ou que sua, de la grandíssima repocavergonya que arriben a tindre alguns. Pos saps què, Pepiqueta ‒li dic‒ que encara els passa poc, als catalinos eixos.

A vore si mos despertem ja d'una, redéu

2011-07-23T14:14:00.001+02:00

Quantes vegades se’ns acusa als “nacionalistes” perifèrics de ser curts de mira perquè no veiem més enllà del campanar del poble. I potser és veritat, però la curtesa de mires dels “no-nacionalistes” centralistes no és menor en absolut. Cada vegada que parlen de Madrid, nomenen el Km 0, i quan hi viatgen des de València, ho bategen com la marxa de Levante. L’altre dia en un pograma televisiu d’aquells que parlen d’història explicaven els viatges pel Mediterrani dels fenicis, els grecs, etc. Doncs bé, el locutor va referire-se a les nostres costes com el mític llevant. Déu meu! Tan difícil es veure que nosaltres som el ponent del Mediterrani. I també som el sud de Catalunya, el nord d’Àfrica i, si ho voleu, el llevant de Castella… però, per damunt de tot, som el nostre centre, el melic del nostre món, el rovellet de l’ou de la nostra vida… som nosaltres mateixos, i no som, ni hauríem de voler ser, l’apèndix de ningú.

Li voleu dir nacionalisme, provincianisme? Doncs digueu-li com vulgueu, però, per favor, busqueu un nom, almenys tan despectiu com aquest, per als qui són incapaços d’imaginar un centre del món diferent de la Plaza del Sol. Què us sembla espanyolisme pudent? I si hi ha algú que això li sembla intranscendent o secundari, només ha de pensar que per culpa d’aquesta mirada estúpida, la segona i la tercera capitals de l’estat espanyol, amb el volum de negoci recíproc més alt de l'Estat, estan separades per una autovia de pagament i un projecte de Tren d’Alta Velocitat, mentre que les capitaletes provincianes radials castellanes tenen AVES que transporten cada dia mitja dotzena de desvagats.

La mare que mos va parir!

OBSOLESCÈNCIA OBSOLETA

2011-07-09T17:41:00.001+02:00

Anit, mentre veia el reportatge “obsolescència programada”, vaig sentir vergonya de ser humà. No pel fet que algú de la meua espècie, persona, empresa, societat, país, sistema… haguera posat en pràctica en el seu moment aquesta mena de sistema productiu, sinó perquè a hores d’ara encara hi ha qui el defensa ideològicament (en la pràctica el defensem tots). Les dades que ens està donant la realitat són tan aterridores, que obstinar-se en seguir el camí que ens ha conduït fins ací només ho justificaria una miopia extrema o un menyspreu absolut de les persones i de la societat. Si seguim aquest camí de destrucció, en uns pocs anys haurem exhaurit els recursos naturals i haurem convertit la terra en un gran abocador d’escombreries. Sobre el que vindrà després d’això, només podem assegurar que res de bo. No per a la Terra, ella seguirà durant quatre o cinc mil milions d’anys més, fins que se la berene el sol. Tampoc per a la vida, acostumada a superar catàstrofes d’aquest calibre i de més grosses i tot. El mal serà per a algunes espècies, que no resistiran la pressió i desapareixeran. I especialment una: l’homo sapiens, que encara que sobrevisca veurà dràsticament modificades les seues condicions de vida i acabarà patint. Però el que més em preocupa de tot això, més que el drama com a espècie, com a membre d’una societat i d’una cultura, és el drama personal. La gran quantitat de patiment individual que generarà aquest futur a què ens aboca la societat del consum, del creixement indiscriminat i injustificable. He dit que generarà? Doncs, no, no volia dir això, volia dir que ha generat, que genera i que generarà, i em pareix que no cal posar exemples.

Per sort, al reportatge també hi eixien hòmens i dones que es preocupaven perquè això no passe, o encara que només siga per mitigar-ne els efectes, i això, veus tu, em va reconciliar una miqueta amb mi mateix. Una miqueta, sí. Ara només em falta aplicar-m’ho a la vida, al dia a dia. No serà fàcil, ja ho sé.

UN NOU RELLOTGE A OTOS

2011-04-26T19:25:00.005+02:00

El 1611, dos anys després de l’expulsió dels moriscos, en Francesc Milà d’Aragó, baró d’Otos, signava la carta pobla amb les condicions del repoblament de la baronia. Amb ell signaven el document trenta hòmens que amb les seues famílies havien d’ocupar les cases i terres deixades pels seus desventurats predecessors. En aquest quart centenari, el poble d’Otos ret homenatge a aquells repobladors amb la instal•lació d’una escultura commemorativa creada per l’artista otosí Tino Pla. L’escultura representa les siluetes de tres xiprers. Amb això, l’artista vol simbolitzar, seguint un antic costum mediterrani, l’hospitalitat amb què el poble d’Otos rep tots els visitants.
Tino em va proposar de convertir l’escultura en un rellotge de sol. Aquest tipus de reptes són els que més m’agraden. Trobar la manera com les ombres d’una obra preconcebuda sense intencionalitat gnomònica es pot convertir en un rellotge. Vull dir convertir-la en un rellotge: no pas incorporar-hi un rellotge postís, sinó fer que ella mateixa siga el rellotge. I més encara, suggerir a l’observador, si és possible, que l’artista ha supeditat la seua obra a les exigències gnomòniques, quan la realitat és justament la contrària. Això a vegades s’aconsegueix i d’altres no gaire. En aquest cas, puc dir que n’he quedat content.

Encara falta acabar uns detalls, però el resultat el podeu veure quasi complet en les fotos adjuntes. Quant a la qüestió tècnica, té la seua cosa...
La ceràmica és d'Elisa Martí, artista otosina, i el ferro de Ximo Boluda, expert ferrer i il·lustre manyà

En 1611, dos años después de la expulsión de los moriscos, Francesc Milán de Aragón, barón de Otos, firmaba la carta puebla con las condiciones del repoblamiento de la baronía. Con él firmaban el documento otros treinta hombres que con sus familias debían ocupar las casas y tierras dejadas por sus desventurados predecesores. En este cuarto centenario, el pueblo de Otos rinde homenaje a aquellos repobladores con la instalación de una escultura conmemorativa creada por el artista otos Tino Pla. La escultura representa las siluetas de tres cipreses. Con ello, el artista quiere simbolizar, siguiendo una antigua costumbre mediterránea, la hospitalidad con que el pueblo de Otos recibe todos los visitantes.

Tino me propuso convertir la escultura en un reloj de sol. Este tipo de retos son los que más me gustan. Encontrar la forma que las sombras de una obra preconcebida sin intencionalidad gnomónica se puede convertir en un reloj. Quiero decir convertirla en un reloj: no incorporar un reloj postizo, sino hacer que ella misma sea el reloj. Y más aún, sugerir al observador, si es posible, que el artista ha supeditado su obra a las exigencias gnomónicas, cuando la realidad es justamente la contraria. Esto a veces se consigue y otras no del todo. En este caso, puedo decir que he quedado satisfecho.

Aún falta terminar unos detalles, pero el resultado lo podéis ver casi completo en las fotos adjuntas. En cuanto a la cuestión técnica, tiene su cosa ...

La cerámica es de Elisa Martí, artista otosina, y el hierro de Ximo Boluda, experto herrero e ilustre cerrajero

In 1611, two years after the expulsion of the Moors Francesc Milà d'Aragó, Baron of Otos, signed the charter with the conditions of resettlement of the barony. With him thirty men signed the document with their families had occupied the houses and land left by his hapless predecessors. On this fourth anniversary, the village of Otos pays tribute to those settlers with the installation of a memorial sculpture created by artist Tino Pla of Otos. The sculpture represents the three silhouettes of cypresses. With this, the artist to symbolize, following an ancient custom Mediterranean, the hospitality with which the village of Otos receives all visitors.

Tino suggested I cast the sculpture in a sundial. Such challenges are my favs. Find how the shadows of a sculpture without preconceived intention gnomònica can become a sundial. I mean turning it into a sundial, not incorporate a fake sundial, but make it follow the same sundial. And moreover, suggests the observer, if possible, the artist has his work subject to the requirements gnomòniques, when the reality is exactly the opposite. This is accomplished at other times not so. In this case, I can say that I've been happy.

Although lacking some finishing details, but you can see the results almost completely in the photos attached.

VINT-I-CINC D'ABRIL

2011-04-26T18:38:00.016+02:00

Ahir, entre arruixó i arruixó, el sol va fer una ulladeta per a mostrar el seu suport a la causa. A quina causa, dius? A la de tots els els vint-i-cinc d'abril del món.

LA PEDRA DE BASSET

2011-04-22T19:26:00.000+02:00

Enguany el 25 d'abril és segon dia de pasqua. Un dia ideal per a visitar la pedra de Basset.
Si no hi podeu vindre, hi ha una foto a
http://otos4.blogspot.com/2009/04/la-pedra-de-basset.html

ES POT PREVEURE UN ECLIPSI DE LLUNA EN UN RELLOTGE DE SOL?

2011-04-10T19:28:00.002+02:00

Els eclipsis de lluna es produeixen quan el Sol i la Lluna es troben en oposició respecte a la Terra és a dir, els dies de pleniluni. Però no sempre que hi ha lluna plena hi ha eclipsi, i això és així perquè la Lluna no segueix exactament el camí del Sol (Eclíptica), sinó que se’n desvia lleugerament uns pocs grans per damunt o per davall. Naturalment, per a anar d’un extrem a l’altre la Lluna ha de travessar el pla de l’Eclíptica. Quan coincideix aquesta travessa amb una lluna plena, es produeix l’eclipsi. Això passa un parell de vegades de mitjana a l’any, mentre que les altres deu la Lluna és plena quan no és sobre l’eclíptica, i doncs, no es produeix eclipsi.

En un rellotge de sol que té calendari incorporat, podem llegir la posició del Sol sobre l’Eclíptica (el signe zodiacal del sol). El dia de lluna plena també s’hi pot llegir la corresponent posició de la Lluna. Així, si el dia del ple observem que la Lluna està sobre l’eclíptica, podem assegurar que es produirà un eclipsi. Per a això només cal tenir en compte que el signe de la Lluna en el ple és l’oposat al del Sol. És a dir, que per a saber si en un determinat pleniluni es produirà eclipsi, haurem de comprovar aquell mateix dia si l’ombra de la Lluna és simètrica de la del Sol respecte de la línia equinoccial.

Això és més fàcil d’observar en els rellotges equatorials perquè els sectors d’estiu i d’hivern són simètrics i la simetria de l’ombra de la Lluna i del Sol es tradueix en una mateixa distància a la línia equinoccial per costats oposats. En els rellotges no equatorials, però, aquesta simetria és més difícil de precisar. Ara bé, si dóna la casualitat que la lluna plena coincideix amb un equinocci, llavors l’ombra del rellotge de sol marcarà la línia equinoccial. Si l’ombra de la Lluna també marca l’equinocci llavors hi haurà eclipsi, i si no, no.

I això és molt aproximadament el que va passar el darrer equinocci. La Lluna plena va ser el dia 19 de març. Aquell dia, la marca del rellotge de sol corria a penes un pelet per damunt de la línia equinoccial (veieu foto diürna). La marca de la Lluna (funciona per reflexió, la marca no és del tot nítida, però es pot observar perfectament), en canvi, lliscava aquella mateixa nit molt per damunt. Això ens anunciava amb molta claredat que aquell dia no hi tindríem eclipsi de lluna.

Resumint (especialment per a llecs en la matèria). Si el dia del pleniluni l'ombreta del Sol i la de la Lluna es troben a la mateixa distància de la línia blava (equinoccial), però una per dalt i l'altra per baix, es produeix eclipsi. En les fotos es veu que la marca del Sol és molt més pròxima a la línia equinoccial (gairebé damunt perquè era l'antevespra de l'equinocci de primavera) que la de la Lluna i a més, totes dues al mateix costat, per tant no hi ha eclipsi.

Evidentment, un seguiment exahustiu del moviment del Sol i la Lluna sobre un rellotge prou precís ens permetria preveure els eclipsis amb antelació. No cal dir que en l'actualitat les previsions es fan amb càlculs teòrics basats en el coneixement de les funcions orbitals dels astres.

Maria

2011-03-11T18:29:00.004+01:00

Ja fa temps que Assumpció i jo sopem sols. Els fills se’ns han fet grans i cascun campa al seu aire. A vegades sent una mica de nostàlgia d’aquells temps en que sempre érem cinc a taula. Ara, vist des de la distància, m’adone com érem de feliços. És veritat, que no m’he de preocupar, mentre ho recorde, de fer que s’acaben el plat d’arròs, de convéncer-los de la bondat de les llentilles, d’alliçonar-los que no s’ha de mirar la tele mentre es menja, de fer que no es torquen les mans en la tovalla, d’aconseguir que estiguen un minut sense barallar-se, de fer-los prestar atenció a les històries de les Escriptures que tant m’agradava d’explicar-los mentre érem a taula; però, així i tot, enyore tant aquella època com la dels temps mítics de la infantesa.

Ja sé que tampoc no s’ha acabat el món, i que la vida continua, i que molt probablement encara ens n’esperen molts, de moments que valen la pena de ser viscuts −mireu, si no, el nostre Miquel−, però estic gairebé convençut que res no serà com llavors. No hi ha dubte −si més no, jo no en tinc− que criar els teus fills és l’experiència més sublim de la vida. Ara tampoc no estem malament; encara que sopem sols, trobem una gran joia en el simple fet de fer-ho, i sovint parlem dels nostres xiquets, i ens en sentim orgullosos o ens indignem o, simplement, patim per ells, que és l’esport favorit dels pares. Potser no és el mateix, però, certament, no ens hi podem queixar.

Sopar sols també és bonic, de tant en tant surt alguna d’aquelles coses que només poden eixir en aquestes circumstàncies. L’altre dia, sense anar més lluny, que teníem faves sacsades. Si no les heu tastades no sabeu prou què us heu perdut: és un dels plats més deliciosos que es poden menjar. Les faves han de ser tendres, i acabadetes de collir, i s’han de fer amb ceba, i amb bons alls, tendres també, amb uns trossets de cansalada i a foc lent, molt lent. De tant en tant, agafes la cassola per les anses i les sacses una miqueta, sense remenar amb la paleta: per això es diuen sacsades, és clar. Doncs la bona qüestió és que en el mateix moment en què em vaig ficar la forqueta a la boca se m’apoderà un sentiment profund, una dolça i alhora colpidora melangia. Vaig posar-me a assaborir les faves lentament, profundament: me les passava d’una part a l’altra de la boca, les mastegava una mica, n’extreia el suc, i aquell sabor incomparable se m’escampava per la llengua, pel paladar, i m’arribava a l’entrada de la gola. Ho vaig repetir tres o quatre vegades, i en cadascuna experimentava una sensació intensa, profunda, gairebé mística. Em vaig ficar una mica de vi en el got i mentre l’assaboria em vaig adonar de la situació. Què m’estava passant? Per què sentia aquella peculiar felicitat barrejada amb un lleu baticor? Vaig mirar Assumpció i ella menjava com si res, com si aquelles faves foren unes faves qualssevulla. Tanmateix jo sabia que no ho eren. La vaig contemplar una estona i finalment li ho vaig preguntar. “De qui són aquestes faves?”. “De ma mare”, va respondre ella. El fet no tindria més importància si no fóra que sa mare fa quasi dos anys que es va morir. Tampoc no en té gaire, tot i haver-se mort fa ben bé dos anys, perquè tothom coneix les prestacions dels sistemes de congelació. Maria, la meua sogra, cada any per la temporada feia moltes faves sacsades i les congelava; després en podíem menjar durant tot l’any. Les faves sacsades són un plat excel•lent, ja sé que ja ho havia dit, però és que, dins de l’excel•lència del plat, les de Maria eren una cosa extraordinària, sublim. La seua paciència proverbial per a guisar sempre obtenia uns resultats òptims dels quals en gaudíem tota la família.

Feia temps que s’havien acabat els congelats de Maria, però per una d’aquelles coses que passen, aquest potet s’havia quedat oblidat en el fons del congelador. Les seues faves sacsades feia més d’un any que no les havíem tastades. Amb el temps, el record dels guisats de Maria s’havia aletargat en les nostres papil•les gustatives. Però aquell potet oblidat, aquella propina inesperada, l’havia despertat de sobte. I per un moment, a través d’aquell sabor inconfusible, ella va tornar a estar amb nosaltres. I no era només una presència espiritual, imaginada... era una presència real, física, saborosa... estremidora.

Com t’enyorem, Maria.

Querida Mimi (3)

2011-03-10T12:14:00.004+01:00

En la postal, datada a Alcoi el 31 de desembre del 1939, el senyor Valor explica que durant la Guerra Civil havia estat a Castalla fins que el mobilitzaren i se n’hagué d’anar al front. Poc després, la seua dona i el fill de bolquers foren expulsats del poble per les “autoridades rojas” i hagueren de refugiar-se a Alcoi on “el pobrecito vino a morírseme de hambre”. Per sort, continua la carta, “después de la liberación ha nacido otro hermanito”. La succinta narració commou enormement, però més per l’absència de dramatisme amb què s’explicen uns fets tan punyents que no pas per la tragèdia en si mateixa, que ens imaginem ben corrent en l’època.

A casa, em vaig posar en contacte amb un amic que em confirmà la sospita sobre la identitat de remitent de la carta. Qui m’ho confirmava no era pas qualsevol, sinó el mateix gendre de l’autor, casat actualment amb una filla del remitent; germana, doncs, dels dos xiquets que s’esmenten en la carta.

Però tornem a Mimi. Quan vaig arribar a casa, vaig escampar les cartes sobre una gran taula i vaig començar a classificar-les per anys. Les primers eren del 1947, la darrera, del 1958. Dotze anys de correspondència: podia ser interessant. De seguida em va cridar l’atenció que no hi havia cartes de l’any 51. S’havien perdut o hi havia hagut un trencament? La cosa prometia. Una mica contrariat, vaig comprovar que la primera carta de la col•lecció no era la primera que s’escrivien. En ella Juan es queixava de la poca formalitat de Mimí per haver trigat tant a respondre-li una anterior carta seua. Al mateix temps, però, expressava la seua alegria per haver rebut finalment la resposta: “¡Por fin! Fue mi exclamación al recibir la tuya”. Tot seguit continua queixant-se, mostrant-hi una desconfiança que no pareix pas gelosia sinó el lament de qui no se sent prou correspost.

De mica en mica, vaig desentranyant el fil argumental de la història: El jove Juan havia estat destinat a l’oficina de correus d’Alcoi on exerceix durant una bona temporada. Però ell és alacantí, i no li agraden gens els rigors del clima Alcoià, de manera que quan se li presenta l’ocasió d’acostar-se a la terreta i a la família, l’aprofità sense dubtar i es trasllada a Monòver. Però, ai!, durant la seua estada a Alcoi, havia conegut una modisteta de nom Mimi, que, sense que ell n’acabara de ser conscient, li havia robat el cor. Es pensava que en unes setmanes podria oblidar els passejos per la ciutat dels ponts i les sessions de cinema dels diumenges per la vesprada amb la seua modisteta. Però no va ser així. El temps passava i un cuquet continuava rosegant-li les entranyes. Un bon dia decideix escriure-li una carta, i ací començà una relació epistolar que havia de durar més d’un decenni. Puntualment, setmana rere setmana ell li detalla la seua vida quotidiana, amb un especial èmfasi en la part lúdica. Els balls, el casino, els dinar familiar i fins i tot l'assistència com a simple convidat a una tertúlia literària (llàstima que no hi posa el nom dels poetes que hi llegeixen versos). Mai no hi falten tampoc les pel•lícules de cine i la seua breu i concisa crítica. De “Bienvenido Mister Marshal”, per exemple, diu que "no me ha gustado nada".

NO COMMENT

2011-02-19T21:31:00.000+01:00

QUERIDA MIMI (2)

2011-02-08T20:24:00.006+01:00

Emocionat, li vaig demanar a quin preu me les vendria. Em va dir que a cinc euros cada una, i el meu interés per continuar llegint les cartes a Mimi, va decaure de sobte. Per un moment, vaig pensar de regatejar una miqueta, però amb aquest punt de partida, les probabilitats d'arribar a un preu raonable per a la meua butxaca quedava massa lluny, i hi vaig desistir. Ens acomiadàrem com bons amics i, amb gran desil·lusió, vaig decidir oblidar-me del jove funcionari de correus de Monòver i de la seua estimada Mimi.
Però es veu que no ho vaig aconseguir del tot; uns dies després, em vaig sorprendre reconsiderant la possibilitat de fer una nova oferta al senyor de les cartes. Segons que havia deduït de la xarrada telefònica, ell es dedicava a col·leccionar segells, sobres timbrats i totes aquestes endergues de la correspondència. I a mi els segells i els sobres no m'interessaven gens ni mica. De manera que a través d'un e-mail li vaig demanar si no em vendria només les cartes, i ell es podia quedar els sobres i vendre'ls als col·leccionistes. Al capdavall, el valor hipotètic de la mercaderia s’atribuïa, per damunt de tot, als segells i els timbres, i el fet que hi haguera carta escrita a dins o no era gairebé indiferent a la majoria dels possibles compradors. Si acceptava, amb la meua proposta podia fer un negoci doble.
Em va fer una oferta raonable i hi vaig acceptar. Uns dies després, vaig anar a sa casa de Cocentaina a veure les cartes, comptar-les i pagar-li-les. Va resultar una persona molt interessant, col·leccionista de paper de l’època de la Guerra Civil i de la postguerra. Estiguérem una bona estona xarrant i em va ensenyar un munt de cartes i targetes molt curioses. Resultava que tenia una col·lecció de targes de la qual n’estava especialment orgullós. Amb ella havia guanyat un bon grapat de concursos (que no sabia jo que existien). Feia poc que l’havia duta a una exposició a Alcoi i hi havia quedat en molt bon lloc. Me la va mostrar amb gran unció i la vaig contemplar amb reverència. Em féu aturar-me en una postaleta més modesta que les altres i em digué que em fixara amb el nom del remitent. "J. Valor", hi vaig llegir, i de seguida em vingué al cap una persona que tenia aquell nom. Ell em prengué l’àlbum de les mans, n’extragué la tarja del seu lloc i me la donà a llegir. Anava dirigida a la Galeria 2a, Cel·la 171 de la "Prisión Celular" de València, a un tal "D. Jesús Alonso Sentandreu", i el contingut no em deixà indiferent; més encara, la terrible història que s'hi narrava en quatre línies em trasbalsà. Una història terrible vist amb ulls d'ara, en aquell temps devia ser el pa nostre de cada dia, i, tal com s'hi entreveia en la lletra, s'ho prenien amb resignació.
Però el que més em va emocionar de tot era la certesa gairebé absoluta d'haver reconegut la persona que havia escrit aquelles lletres.

Querida Mimi:

2011-02-01T19:56:00.004+01:00

Fa poc vaig trobar a Internet que se subhastaven dues cartes adreçades a una senyoreta d’Alcoi de nom Mimi. Feien bona pinta, de manera que hi vaig fer una puja, i les vaig guanyar. Arribaren a casa uns dies després, i les vaig llegir amb la mateixa avidesa, o potser més encara, que si me les hagueren adreçades a mi. De seguida hi vaig veure que eren d’un xicot que des de Monòver escrivia a la seua nóvia alcoiana. No ho feia malament del tot, una mica retòric, però a través de les seues paraules hi vaig entrellucar sentiments, i això, la capacitat de transmetre, és l'objectiu fonamental de la literatura. Em passa sovint que llegint coses que porten l’aura de literàries, no aconseguisc emocionar-me gens ni miqueta. La bona qüestió és que llegint aquelles lletres que Juan enviava a Mimí, em pareixia veure’l assegut en la seua cadira de l’oficina de correus (n’era funcionari), tractant de transmetre a la seua xicota la sensació de soledat que l’envaïa en aquell poble que no era el seu, lluny de la seua família i de la seua estimada.
En una de les cartes, Juan parlava d'una actuació a Alcoi de Maruja Tomàs, una artista de Montaverner (quasi proscrita al seu poble durant molts anys) que en aquella època (al voltant de 1950) ja estava final de la seua carrera. Juan també feia referència a les pel•lícules que havia vist durant la setmana. D’una, en feia el següent comentari: “en general no gustó mucho pero a mi en ser de caballos me encanta porque me gustan en delirio”. Aquesta frase, em va acabar d'enamorar.

En l’altra carta, Juan explicava a Mimi el dinar que els havia fet la patrona de la pensió. Em va costar una mica d’entendre, però finalment (gràcies a l’ajuda de Joan Carles Martí), vaig saber que es tractava d’un plat anomenat Alls, que és molt popular per aquelles contrades del sud. A mi em recordava el giraboix que havia menjat a un bar de carretera que hi ha a mitjan port de la Carrasqueta. Una mena d’olla amb carn i verdures que es menja amb molt d’allioli.

Em van agradar tant les cartes que vaig decidir posar-me en contacte amb el propietari i demanar-li si en tenia més. Ell era de Cocentaina, i el seu telèfon venia en la carta personal d’agraïment que havia adjuntat amb la compra. Li vaig trucar i em digué que sí, que en tenia més, moltes més, i que si ens ajustàvem amb el preu, me les podia vendre totes. “Però quantes són totes?”, li vaig demanar. “Prop de tres-centes”, em va contestar.

LOTERIA

2011-01-26T19:13:00.002+01:00

Si és certa la teoria del Big Bang, l’edat de l’Univers és de 13.700 milions d’anys.

L’edat de la Terra es calcula entre 4500 i 5000 milions d’anys. Triat un instant qualsevol de l’existència de l’Univers, la probabilitat que el nostre planeta hi siga present és gairebé un terç.

L’edat del fòssil d’homínid més antic que s’ha descobert -el Sahelanthropus tchadensis, segons la viquipèdia- és de 7 milions d’anys. Triat a l’atzar un instant universal qualsevol, la probabilitat que hi haja homínids en un planeta anomenat Terra és 1/2000. Gairebé la mateixa que ens toque la grossa de Nadal si hi juguem 40 números diferents.

L’espècie humana (l’homo sapiens sapiens, com vanitosament ens hem autobatejat) aparegué per Àfrica uns 200.000 anys arrere. Això ens dóna una probabilitat d’1/70.000 que triat un instant aleatori a l’Univers hi haja micos sabuts sabuts vivint a la Terra. Una mica més probable que ens toque la grossa de Nadal si hi juguem un sol número.

L’escriptura existeix des de fa uns 5.300 anys. La probabilitat de trobar un home lector, o una dona escrivana (dit sia en benefici de la política correcció) al planeta Terra en un instant aleatori de la història de l’Univers és 1/2.500.00. Si fa no fa, la mateixa que ens toque la grossa de Nadal durant 30 anys seguits jugant a un sol número.

Un humà occidental del s. XXI té unes expectatives de vida d’uns 80 anys, la qual cosa fa que la probabilitat que, triat a l’atzar un instant de la història de l’Univers, hi sigues present tu, persona lectora, és 1/170.000.000. Tan difícil, o fàcil, com que et toque la grossa de Nadal consecutivament durant dos mil anys seguits jugant a un sol número.

Em llegeixes, estimat lector, i doncs, existeixes. És a dir, formes part d’un hipotètic esdeveniment aleatori que té la mateixa probabilitat de produir-se (en el context temporal de l’Univers conegut) que 2000 vegades seguides de tocar-te la grossa de Nadal. De la llarga vida de l’Univers, la que s’està esdevenint en aquest moment és una petita porció de temps que t’ha tocat justament a tu en la gran rifa universal. Cadascuna de les coses petites o grosses que et passen i que et fan sentir feliç o desgraciat, viu en definitiva, són a més d’irrepetibles, tan improbables que a la majoria dels efectes de la nostra petita existència, es podrien considerar impossibles (com ara això de la loteria)

Sovint, la ignorància es sostreu llibertat; la ciència, per contra, ens ajuda a situar-nos en el nostre lloc, a prendre consciència del que som i, doncs, a gaudir amb major plenitud la llibertat de ser-ho. La certesa de la nostra pròpia petitesa és la major mostra de la grandesa de la ciència: del coneixement i de la raó. Tan petits com som, hem estat prou agosarats per a desvelar tota aquesta enormitat i per a situar-nos-hi. Ja no necessitem ser el centre de res, en tenim prou amb la consciència de ser una part del Tot.

En les petites coses de cada dia trobem el sentit a la vida. L’aroma d’una flor, el cant d’un ocell són capaços de transportar-nos més enllà de la més llunyana de les galàxies. I la fantasia, l’altra cara de la moneda humana, ens completa el sentit de l’ existència obrint-nos camins en unes dimensions inaccessibles a la ciència. Viviu la vida, observeu el món i deixeu volar la imaginació: no permeteu que la ment pertorbada dels fanàtics us talle les ales i “escopiu a la closca pelada dels cretins”.

CONSCIÈNCIA

2011-01-12T20:39:00.001+01:00

Quan els pares de Maria agafaren la faena de mitgers al mas de Fenoll, ella tenia tres anys. La major part de la seua llarga vida −ara en té 84− l’ha viscuda entre aquelles parets que s’estima com si foren seues, encara que no ho són. “L’amo vivia a València, ara ja és mort”, ens diu. “Era un bon amo, encara que et trenque el dir”, intervé el marit, però no li l’havia trencat, simplement havia enfilat el seu fil en l’agulla d’ella. Ell −continua l’home− s’havia fet càrrec de la mitgeria quan el seu sogre, per vell, se l’hagué de deixar. I després explica la història que ja sabíem de l’any passat. L’escoltem atents, com si fóra la primera vegada, o potser més encara, perquè ara que ja sabem que no se’ns escaparan els detalls del succeït, podem parar més atenció a les paraules. Fa goig d’escoltar-lo: l’accent perfecte, la sonoritat deliciosa, l’entonació amable, el gest tranquil. Li collim una frase al vol: “mos se presentava un any de vint-i-quatre mesos”. Una pedregada havia llençat a perdre la collita i això significava una temporada sencera sense benefici: fam i misèria. Si l’amo haguera estat com altres de la rodalia, segurament se n’haurien hagut d’anar, però no ho era. El senyor de la casa Fenoll era generós i els oferí ajuda. No es presentà l’any de vint-i-quatre mesos i no hagueren d’emigrar.

Del camí estant, hem vist fum a la ximenera i ens hi hem acostat. La clau era al pany, però no hem gosat obrir; hem tocat a la porta. La rebuda ens ha emocionat: “els meus xiquets”, ha dit ella en reconéixer-nos, i ens ha besat amb afecte. De seguida ens han oferit cadira a la vora de l’estufa de llenya, col•locada sota la campana d’una antiga llar de foc. “Si parlava, quantes coses ens podria explicar aquell fumeral”, em passa pel cap.

Parlem una mica de tot: les urbanitzacions que no s’han fet, la política, les collites del camp, la consciència. “Els diners no valen res: els tens i ja no els tens. El que val de les persones és la consciència”, diu ella, i ell assenteix amb el cap.

“Sempre han viscut al mas?”, se li ha acudit a algú de preguntar. I la pregunta desencadena una nova allau de records. Després de casats −expliquen−, van passar uns anys a la casa del Port d’Albaida. Era a la vora d’un pont, pujant a la dreta, poc abans del camí dels Fontanars. Ara la nova autovia passa just per damunt del seu solar i no en queda ni rastre.

El primer record, i segurament el més colpidor, d’aquella època és l’accident de l’autobús Alcoi-València, l’any 1955. Hi moriren 14 persones. Encara conserven el diari original, El Caso, com una autèntica relíquia. En la portada una foto de l’autobús bolcat sota les arcades del pont. Ell va haver d’anar a Albaida amb la bicicleta a demanar socors per als accidentats. Ens aborronem de pensar en la desesperació dels sobrevivents esperant l’arribada de l’ajuda.

La guàrdia civil hi anava sovint a demanar-los la firma. Ho havien de fer, per a demostrar que havien completat la patrulla fins allí dalt. Algunes vegades hi apareixien a mitjan nit, morts de fred, tocaven a la porta i els demanaven hospitalitat per l’amor de Déu. Ell s’alçava i els feia una foguera perquè s’escalfaren. No ho feia per por, sinó per pietat; els pobres guàrdies ho agraïen amb elogis. Altres vegades hi arribaven blaus de fam; ella els preparava un plat d’arròs. Els guàrdies l’havien advertida que només duien la cullera i no li ho podrien pagar. Ni li havia passat pel cap.

Una vegada arribà el caporal de la Guàrdia Civil amb el jutge d’Atzeneta. Venien alarmats i els demanaren si no havien vist passar un ramat d’ovelles en direcció al Comtat. Ells diuen que no, que per allí no havia passat ningú. El caporal insisteix. “Ja li he dit que no”, respon ella, “i si vol que li diga la veritat, no m’ho crec”. El caporal s’estranya d’aquelles paraules quasi insolents. No hi ha insolència, però, només que a ella no li pareixia versemblant la història del robatori, i els fa la següent reflexió: qui guardava les ovelles era un xiquet en edat d’estar en escola. Son pare l’obliga a pasturar de sol a sol. Doncs a aquest xiquet no li ha robat ningú el ramat: s’ha adormit i se li han escapat, les ovelles, i se li han emboscat en algun matollar. El pobret, veient-se perdut i tement la reacció violenta de son pare, ha inventat la història del robatori.

El caporal i el jutge no poden amagar la sorpresa. Maria parla amb una tal seguretat que pareix que ho ha vist tot amb els seus propis ulls. Però encara no ha acabat. Si la volien escoltar, vet ací el que havien de fer: trobar el xiquet, i sense que el pare hi fóra present, demanar-li la veritat. Si ho feia, trobarien el ramat i dirien que els lladres, descoberts per un guàrdia, l’havien abandonat mitjan serra. D’aquesta manera, es recuperarien les ovelles i el xiquet no tindria càstig.

El guàrdia i el jutge mai no els van donar explicacions de quin havia estat el desenllaç del succeït, però a ells tampoc no els va fer falta. Passat un temps, el caporal es presentà a la casa del port i demanà per Maria. Li volia explicar un cas: a una senyora de Bufali li havien desaparegut sis mil pessetes d’un baül. Per què li ho explicava, demana ella. Com que Bufali para tan prop del mas de Fenoll, i ella hi coneixia tothom... Després de fer-li unes preguntes al caporal, Maria assevera: “aquest lladre el tenen dins de casa”. “Com ho sap?”, demanà el guàrdia. “Vagen, i pregunten-li a la filla”. Efectivament, la filla havia robat les sis mil pessetes a la mare.

Quan el seu fill es va fer bo per a anar a escola, deixaren la casa del Port. Els va saber mal, però el xiquet estava per davant de tot. Treballaren una temporada a Atzeneta i finalment tornaren al mas de Fenoll. Un dia, l’amo els va demanar com era que tenien firma blanca a la caserna de la Guàrdia Civil. Ells no sabien què volia dir això, i el senyoret els explicà que en aquella casa tots hi tenien una fitxa, bona o roín. La firma blanca era la millor, la de les persones de confiança de la Benemèrita. Què havien fet ells, per a meréixer-la? “No res, senyor amo, només tindre consciència”

La primera part a:
http://otos4.blogspot.com/2010/04/tota-una-vida.html

LA MALETA (i IV)

2010-12-29T21:18:00.001+01:00

A dins del cementeri, la llum de la llanterna es reflecteix fugaçment en les làpides polides. El petit panteó de Frederic al fons del cementeri fa llàstima, tan sol...

–Pica el nínxol.

–Però...

–Ramon, redéu... pica i calla!

Al primer colp la picola ha arrancat l’efa de Frederic; al segon, el set de 1947. Cauen les primeres rajoles i una sentor rebalsada ix de la tomba. Ramon alça la vista i el rostre contret de Vicent il•luminat per la llum trèmula de la llanterna li ha fet venir un calfred. Entre els dos han arrossegat el petit taüt a fora del forat. Vicent obri la maleta i li l’acosta.

–Posa’l ací dins −la veu ferma.

Ramon dubta. No sap que l’acovardeix més, el que es trobarà dins del fèretre o la ira d’aquell home que, d’ença que se li ha mort el fill, es veu que ja no regeix com cal. Ja és completament fosc, les siluetes dels xiprers es retallen incertament sobre la subtil celístia. Ramon clava el pic sota la tapa i amb una lleugera flexió la fa saltar. Una emanació pútrida els obliga a tapar-se la boca amb les mans. El petit cadàver, per sort, ha quedat ocult sota la mortalla blanca.

Ixen del cementeri i torna a moure un ventijol suau que balanceja les branques altes dels xiprers tot produint un murmuri, una mena d’aleteig inquietant. Acceleren el pas.

A casa, els rep la Reina amb alegres moviments de cua. Vicent li grata el cap i ella el correspon amb dues llepades a la mà que l’asserenen una mica. Entra, encén el llum elèctric i obri la porta. Ramon l’ajuda a entrar la maleta i s’acomiada.

–D’això ni una paraula a ningú... −li diu abans de deixar-lo anar− em sents?

Ramon mou imperceptiblement el coll, aussa els muscles i s’allunya capcot.

Vicent seu en un balancí de randa i acarona el llom de la gossa amb la mirada posada en la maleta.

–Et trobava tant a faltar −diu amb una serenitat que espanta−. No et tornaré a deixar sol, fill meu.

En silenci, Vicent i la Reina pugen a l’habitació. Ell s’ha llevat les sabates i la jaqueta, ha deixat la pistola sobre la tauleta del llit i dona corda al despertador. Toquen les nou al campanar.

Toquen les deu; encara no s`ha adormit, però esta tranquil. La respiració assossegada de la Reina l’acompanya. De tant en tant se sent el xiulet sord de l’òliba del campanar. Finalment el venç la son...

***

Sona el despertador; encara és fosc. Vicent prem el botó de la pereta del capçal i s’il•lumina tímidament l’habitació. No hi ha res estrany... és clar, què hi havia d’haver? La Reina també s’ha despertat. S’hi acosta i s’enfila a la vora del llit. Vicent li acarona el llom. Es vesteix, es corda l’encorretjat sota l’aixella i torna a amoixar la gossa.

Baix, la maleta és al seu lloc: és clar. Vicent s’hi acosta, s’agenolla al seu costat i plora en silenci. La Reina mira l’amo una mica desconcertada. Ell ha tret la pistola de la funda, en lleva el fiador i l’acosta al cap de la gossa. Ella mou la cua, trau la llengua, llepa el canó. Ell tanca els ulls, agafa aire... i prem el gallet. El tret ha ressonat dins de la casa, pels carrers solitaris del poble. La gossa perdiguera s’ha desplomat en silenci. Vicent desa la pistola en la funda, agafa la Reina per les cames i la fica en la maleta.

***

El sol esglaiat del capvespre daura els merlets de les gòtiques torres de Serrans. Al segon pis del número vint-i-tres del carrer periodista Ribelles, Maria es distrau rere les cortines de la balconada. Al carrer, un gos s’ha interposat en el camí d’una bicicleta de passeig. Sort del ciclista, que frena a temps. La jove alça el cap alleujada: al bell mig del pont, avança un home solitari. Al principi no l’havia reconegut, amb aquell aspecte descurat i una gran maleta que gairebé no pot arrossegar.

demo... què?

2010-12-29T12:46:00.000+01:00

En un documental televisiu es mostraven les atrocitat comeses pels soldats nord-americans a la guerra d’Irak. Sorprendre, la veritat, no sorprenia pas, però feia posar els pèls de punta. Uns quantes setmanes abans, un altre reportatge havia parlat de les barbaritats comeses o consentides per un govern caribeny. Tampoc no ens sorprenia pas, i també ens feia posar els pèls de punta. S’hi podia observar, però, una clara diferència en el tractament que es donava als protagonistes. En el primer cas, es lamentava el fet, fins i tot es condemnava, però s’evitava fer judicis de valor sobre el sistema polític que el genera, el permet, el promou... En el segon es lamenta el fet, es condemna i s’emeten tota mena de judicis de valor sobre el sistema polític que el genera, promou, permet... És clar, les bestieses de l’un tenen com a objectiu final el triomf de la democràcia, les de l’altre, són simplement les excentricitats d’un dictador bananer.

Quan es condemnen les atrocitats dels governs dictatorials, tothom s’hi afegeix a la crítica, i els dictadors es presenten com pallassos egocèntrics fàcils de parodiar i ridiculitzar. Quan es critiquen les actituds criminals dels governs democràtics, la majoria s’ho miren com un mal menor.

La democràcia s’ha investit d’una tal autoritat que comença a fer por, si més no, a mi me’n fa. Sense ruboritzar-se, és capaç de portar a l’extrem la màxima que la fi justifica els mitjans. Agreujat encara, des del meu punt de vista, pel fet que la fi que es pretén no és ni tan sols una utopia humanista (com ho podien ser el comunisme o l’anarquisme) sinó un nom buidat de tot el seu contingut, un dogma de fe que rebutja per principi qualsevol mena de crítica. Tot això adobat, encara, amb un cinisme aterrador: perquè, a hores d’ara, qui no sap que la democràcia no és el govern del poble sinó el dels grans interessos del capital? I qui ignora que, en nom d’aquesta falsa llibertat, la democràcia és capaç de matar, alimentar-se de la misèria, negar les veritats més òbvies, condemnar les minories (demogràfiques, religioses, nacionals, econòmiques...) i, per damunt de tot, manipular barroerament les majories?

El món des del Benicadell

2010-12-26T13:04:00.002+01:00

BENIGÀNIM, BELLÚS I EL PORT VALÈNCIA

TOT LO MÓN

Així es veia el món des del Benicadell el dia de Nadal: València, l'Albufera, Benigànim, Quatretonda, Albaida, l'Olleria, Aielo, Bèlgida, Bufali, Montaferner, Alfarrasí, Benicolet, Llutxent, Otos, Beniatjar, El Ràfol, Platja de Gandia, Terrateig, Montitxelvo, la Pobla... i molt més.

Rellotge de sol muixeranga

2010-12-12T18:17:00.001+01:00

Hui hem fet els primers assajos d'un rellotge de sol humà que executarà la Nova Muixeranga d'Algemesí. Les proves han estat satisfactòries, de manera que, molt probablement, la figura entrarà a formar part del repertori de la colla muixeranguera. Potser no és el primer rellotge humà de la història, de fet el rellotge analemàtic ja ho és, i també el rellotge de Peus d'Atzeneta, però quasi segur que és el primer rellotge muixeranga. I, com és natural, s'ha fet a Otos

Un rellotge a l'Olleria

2010-11-30T19:06:00.000+01:00

Rafa Amorós i un servidor acabem de posar aquest nou rellotge a l'Olleria, amb la col·laboració inestimable de Pere i Rafa, de l'empresa Raype. Està en una propietat privada i no es pot visitar.

LA MILLOR OLORETA DEL MÓN

2010-11-29T20:47:00.000+01:00

No cal que els seus policies es calfen més el cap buscant el culpable, senyor jutge: a Rafel de la Mandola, li ha fet la pell un servidor: Toni Persona... i ausades descansat que m’he quedat. Ell i jo sempre hem sigut amics, sap, i tampoc no m’agradaria que es pensara vosté que la sagnia no ha sigut més que la borrumbada d’un grandot debades; si l’he afaitat en sec amb la corbella, és perquè Rafel s’ho ha guanyat ben guanyadet... Deixe’m... deixem que li explique: la cosa ja venia de quan érem xiquets; a escola ell sempre es copiava els deures de la meua llibreta, i com que la vergonya no la coneixia, encara tenia la santa barra d’eixir voluntari a la pissarra... total, que el barrut s’enduia la millor nota sense haver-ne fet un brot, i jo... doncs allí em tenia vostè, amb la boqueta oberta com un peixet fora de l’aigua. Una vegada... encara em fa ràbia de pensar-ho, que havíem anat d’excursió a la fàbrica d’olives La Espanyola, Rafel va agafar mitja dotzena de potets (de les d’anxova, és clar) i me les va empatecar en la motxilla sense que jo m’adonara. Va voler la mala sort que a l’eixida de la fàbrica, me’n caigueren un parell a terra, i de seguida va vindre un home malcarat, amb un bigoti a l’estil Íñigo, i em va agarrar del bescoll i em espolsar un marmoló que encara tremole, de pensar-ho. Faça’s càrrec, senyor jutge, l’afronte que vaig passar: blanc com la paret, em vaig quedar, i sense poder dir ni pruna; ni a la fàbrica ni a l’escola, quan, l’endemà, el mestre m’avergonyí davant de tots els companys... i les companyes. Ja de més granadets, el tio Cento Maria, que era germà de llet de mon pare, mos va donar una guzzi de quaranta-nou que feia anys que tenia retirada en la cotxera. Rafel i jo la manteníem a mitges: jo posava la gasolina i ell feia els quilòmetres. Si alguna vegada m’hi deixava pujar, era fent de paquet per a anar a espellucar un saquet d’ametles, de la venda de les quals, mai no en vaig veure un gallet. Però quan hi havia festa, s’oblidava de mi i s’enduia les xicones amb la guzzi a les discoteques dels pobles del rodal. Ni me’n puc recordar, si vol que li diga la veritat, de les excuses que s’empeltava per a deixar-me al poble amb un pam de nas i conformat. I també va ser ell, senyor jutge, qui em va fer estar tota una nit xiulant amb un reclam i amb el sac obert esperant que hi entraren els gambosins. Què vol que li fem: a mi les matemàtiques i el francés m’entraven bé, però eixes coses de la vida sempre m’han costat. Per si no n’hi havia prou, va voler el destí que mos enamoràrem de dos bessones: Carme i Rosa, més igualetes que dues gotetes d’aigua, i que elles dues mos correspongueren. Doncs... se les va traginar les dues, Rafel: la seua i la meua. I no es pense que ho va fer quan encara xarrucàvem a la porta de casa i no sabíem si allò quallaria o què. No, senyor jutge, va ser quan ja érem ben casats: al mateix viatge de nuvis... què li pareix? Sí, ja ho sé, diga’m vosté burro, per haver consentit d’anar-hi amb ell, i li donaré tota la raó, però hauria d’haver vist com estaven de comboiades les germanetes amb això de casar-se el mateix dia i fer el viatge de noces juntetes; a Mallorca, que era el que s’estilava en aquell temps. Mire... quan els vaig descobrir rebolcant-se, em va vindre una acalorada... Però Rafel, com si res, va saltar de seguida del llit i em va amollar que com que eren tan paregudes, s’havia confós. I ara li pareixerà mentida, senyor jutge... però me’l vaig creure: mire vosté si sóc ignorant. Tampoc no estaria bé amagar-li, però, que vaig arribar a barrinar que potser a mi em podria passar el mateix, i em va agafar una coseta ací baix a la panxa que dic... toca! El mal va ser que el dia que em vaig enganyar jo, ella, la meua cunyada, que és de les del morro fort, em va ventar una bona cinqueta i em va posar en el meu lloc. No va ser fins aquell moment que vaig pensar que Rafel i jo no érem bessons, i... doncs, que la meua dona també es devia adonar, com s’havia adonat la seua germana, que jo no era ell, o que ell no era jo... i ara em perdonarà vosté, que m’haja fet un petit embolic... La bona qüestió és que, tot fet un lluquet, vaig córrer a demanar explicacions a la meua dona sobre el malentés de Mallorca; però vaig ser tan bajoca d’explicar-li les circumstàncies que havien fet que m’adonara de la seua relliscada, i encara va acabar el fandango bonegant-me ella a mi. I amb raó, si es mira bé. Com que no em vull posar pesat, m’estalviaré d’explicar-li el cas de l’herència dels meus sogres: les filles molt igualetes, sí, però no sé de quina manera ho va trabucar tot Rafel, que el pinyol gros se’l van endur ells; i nosaltres, una mà davant i una da... però deixem-ho ací, que ja m’estic allargant massa i es deu començar a preguntar vosté quina relació té tot això amb la mort de Rafel... Mire, senyor jutge... vosté ha olorat mai una floquissada de bolets de xop quan encara són en la soca? Si ho ha fet, m’estalvie les explicacions, però si no, li puc assegurar que és simplement la millor oloreta del món. Que no s’ho creu, doncs pregunte-ho a Toni Espí, un home de Bèlgida que escriu sobre galindaines d’aquestes amb molta severicutància. Però vinga, va... no mos entretinguem més: de l’herència dels sogres, sap, només m’ha quedat una horteta amb una tanda de reg de l’aigua de la font de Baix. Els quatre pamets de terra fa temps que no els treballem, però, arrimat en un marge, hi ha mitja dotzena de soques de xop que me les estime com diuen, els que en tenen, que s’estima un fill. En acostar-se la primavera, no hi ha dia que no vaja a mirar-les, i escure la séquia de reg, rac algun margenet, talle unes quantes canyes o, si s’escau, hi faig un regonet. Arribat el moment, sempre en la lluna creixent de la primavera, senyor jutge, es produeix el miracle: sobre la fusta podrida de les soques apareixen centenars de cabets d’agulla d’una blancor sedosa i impol·luta. A partir d’aquell dia, mire com em faig de nerviós, que ja no puc ni dormir a les nits. Llavors ja no hi vaig tots els dies, sinó a totes les hores: pel matí, per la vesprada... i m’hi estic temps i temps contemplant-les, adorant-les, i fins i tot els dic coses, per si elles, i ells, pobrets, m’entenen. De tant en tant, m’hi arrime ben a tocar i la seua oloreta m’ompli el nas, el pit i l’anima, senyor jutge: jo crec que si Déu va crear l’ànima per a alguna cosa, era per a omplir-la de l’oloreta dels bolets de xop, i no per a totes aquestes mantàfules que diuen els... disculpe... disculpe senyor jutge, però és que no s’ho pot imaginar, el goig que fa de veure’ls com van creixent, i agafen aquella pintadeta marroniua, i se’n pugen uns damunt dels altres, i formen una floquissadeta tota atabolladeta, deliciosa, gloriosa... és com tocar el dit en el cel. Els bolets de xop, per si no ho sap, s’han de collir a la seua hora, ni massa xicotets ni massa grans, perquè tinguen aquell punt exacte de color, de sabor i de perfum. I jo sabia que això s’esdevindria dissabte a les nou del matí, tot just abans que el sol començara a calfar. Vaig passar-me la nit de divendres, llegint contes de Toni Cucarella −si no el coneix, senyor jutge, aprofite per a recomanar-li’l− perquè era l’única manera de fer que les hores passaren passadores. I quan el sol remuntà la carena de la Barsella i il·luminà les serres de l’Olleria, vaig agafar el cabasset i la corbella, i cap a l’horta falta gent: les cametes em tremolaven...

I del que va passar després, senyor jutge, m’estime més estalviar-li’n els detalls. Estic segur que, home de carrera que és vosté, prou que s’ho deu imaginar.

LA CILETA

2010-11-20T13:19:00.000+01:00

No vos la perdeu

http://www.vilaweb.cat/noticia/3812354/romanc-cileta-concursa-premis-clip-inquiet.html

NI PUNT CAT, NI PUNT VAL

2010-11-19T15:19:00.003+01:00

Un amic meu es va fer la pàgina web amb el domini punt cat. Ell deia que com que parlava català (és de Catarroja), ho havia de fer així. Em feia una miqueta de ràbia perquè pensava que el meu amic tenia raó, i a mi també m'hi hauria agradat... El problema és que la meua web tenia, i encara té, la funció d'atraure clients, sobretot valencians, i si m'hi posava el punt cat, potser n'espantaria més d'un. I no... no em podia permetre aquest luxe... Hòstia, i quina desgràcia de país --pensava tot desconsolat-- si almenys poguérem aconseguir el punt val. Però no veia jo la nostra xenerealitat gaire entusiasmada amb el projecte.
Com n'estava d'equivocat... No sé com no havia descobert abans una cosa tan evident i, alhora, tan genial... Ho vaig veure clar l'altre dia, llegint el diari. En un article d'opinió, ara no recorde de qui, es denunciava una maniobra del govern valencià per a fer desaparéixer el terme valencià en la publicitat institucional i fins i tot en els domunents oficials. En poc de temps deixaríem de dir-nos Comunitat Valenciana i seríem simplement Comunitat... Simplement? No tan simplement, senyores i senyors. Amb aquesta jugada magistral la nostra Comunitat assolirà una projecció internacional impressionant. De sobte, la gran majoria de les pàgines web del món, passaran a tenir les inicials, les sigles, l'anagrama, el domini, o com li volgueu dir... de la Nostra Terra, de la nostra Sacrosanta Terra. Cada vegada que un japonés, un iranià, un islandés, un australià, un congolés, un americà o fins i tot un espanyol cree una pàgina web amb el domini punt com, estaran pensant en la nostra comunitat, fent-nos publicitat, treballant per a nosaltres: PUNT COM(unitat), senyores i senyors. Tot lo món als nostres peus, treballant debades per a nosaltres, i els maniosos de les identitats ja no tindrem problemes ni quimeres quan creem les webs personals o professionals. Visca València (amb perdó)

paisatges

2010-10-07T20:29:00.000+02:00

Dilluns vam pujar al pla de les Nevers, en la serra del Benicadell. L'atmosfera estava tan neta que es veia perfectament la ciutat de València.

Podeu vore més fotos ací:

http://picasaweb.google.es/101584304666112544279/DesDelBenicadell#

Cartell del rellotge de la Plata i de Benigànim

2010-10-06T18:11:00.000+02:00

El rotari club de Tolosa ha donat el rellotge a l'Ajuntament de la Plata (la Municipalidad, que en diuen allà), i han fet aquest cartell commemoratiu.

NOU RELLOTGE AL CARAMBOLO

2010-09-09T19:46:00.001+02:00

Quin nom tan estrany, això del Carambolo. Doncs és una urbanització de la rodalia de València al terme de Xiva, molt a prop del circuit Ricardo Tormo. Allí hi viuen el meu germà Pep i la seua dona, Lolín. I com que sé que encara que ells estan allí, el seu cor sempre està prop d'Otos, els he fet aquest rellotge perquè tinguen un trosset de l'essència del poble a casa.

CABRA DE MORA

2010-08-22T15:26:00.003+02:00

Aquest estiu hem tornat a Formiche Alto. Fa dos anys ja ens hi vam estar un parell de dies, i en vaig escriure un post a propòsit d’unes manisetes ben curioses que vam descobrir en un dels seus carrers: http://otos4.blogspot.com/2008/09/literatura-sinistra.html
El poble és menudet (no arriba al centenar d’habitants), però molt atractiu i, sobretot, amb un clima ideal per a l’estiu. De dia, si el desafies, el sol et taladra literalment, però només que et poses a l’ombreta ja es fa tot més suportable. A les nits refresca de veritat, tant que amb el llençolet et quedes curt i has de tirar mà de la flassadeta d’entretemps.

Amb el nostre amic Toni com a guia inestimable, vam fer una volta pels pobles de la rodalia amb l’única intenció de recrear-nos amb el paisatge i observar les coses genuïnes que, per aquells indrets, encara sobreviuen.

El primer llogaret on ens vam aturar es deia Cabra de Mora. Només veure l’església de lluny, ja ens va passar pel cap, a Assumpció i a mi, si no hi hauria cap rellotge de sol esperant-nos. Aparquem a la plaça, fem la volta a l’edifici i, en el moment just que comentàvem que això dels rellotges ix quan menys t’ho esperaves, ens apareix un exemplar gnomònic que ens deixa bocabadats.

De fet, no es tractava d’un simple rellotge, sinó de dos, un de tradicional i un altre de molt més rar, tots dos tallats sobre una sola peça de pedra. Per si no n’hi havia prou, el cudol contenia unes quantes inscripcions que prometien ser interessants.

La façana de l’església està orientada al sud-oest i el doble rellotge es troba encastat en el cantó dret i orientat perfectament al sud. Aquesta tècnica permet utilitzar rellotges estàndard (dissenyats per a una orientació sud) en qualsevol edifici: com que les parets no es poden orientar al sud, hi orientem el rellotge, de manera que quedarà mirant al migdia i oblic respecte a la paret. Això és molt habitual a Galícia i altres zones humides on els rellotges solen ser de pedra, i molt rara al Mediterrani, on els rellotges solen anar pintats sobre una paret, la qual cosa obliga a calcular les línies horàries específiques de la orientació de la paret on s’han d’ubicar.

El primer rellotge del conjunt és un vertical amb gnòmon orientat. Tot i que encara no l’he estudiat a fons, pareix que està ben dissenyat (de fet marcava l’hora exacta en el moment de l’observació). El segon rellotge és un semicilíndric orientat equatorialment en el qual exerceixen el paper del gnòmon les mateixes arestes que limiten el semicilindre. També aquest exemplar és un clàssic i la seua descripció es pot trobar en qualsevol manual de gnomònica. En el moment de l’observació, el rellotge equatorial marcava la mateixa hora que el vertical, la qual cosa reafirmava la bondat del disseny gnomònic del conjunt.

Algunes inscripcions les he pogudes desxifrar de manera immediata, en d’altres m’han quedat alguns dubtes per resoldre.

En el rellotge vertical hi ha totes les xifres corresponents a les hores entre les 6 del matí i les 6 de la vesprada. La numeració és àrab, i la tipografia, pròpia de l’època del rellotge. Cal destacar-hi especialment la del 5, que és molt més antiga, però la conservaven per tradició alguns artesans i, especialment, els constructors de rellotges de sol fins al s. XVIII.

En els costats del semicilindre es pot llegir la data: AÑO 1683.

En la part inferior del rellotge m’ha paregut veure-hi AVE MARIA, a pesar que les lletres estan molt desgastades.

En la part inferior del lateral dret (segons es mira) hi ha una inscripció clara: F. EL PRAT / ME FECIT. Es tracta, sens dubte, de la signatura de l’autor: “F. El Prat em va fer”.

En el lateral esquerre hi he trobat més dificultats. A la part superior hi ha el típic anagrama de Jesucrist JHS amb una creu sobre la H. Hi crec veure també, tot i que amb reserves, una mena de banderola amb dues puntes que ix del braç vertical de la creu i s’estén cap a la dreta. Immediatament davall d’aquest símbol hi ha el de AVE MARIA, que consisteix en una M i una A superposades. En la part inferior d’aquest lateral hi ha una inscripció que no he pogut acabar d’entendre. IACOBVS P F / REZA V(símbol estrany)R/ (manca inscripció +fragment de lletra+E majúscula invertida). A dins de la C de IACOBVS hi ha una creu petita de braços iguals.

El poble de Cabra, segons que diu la Wiquipèdia en aragonés, “dependeba d’a Comanda de Mont Albán d’a Orden de san Chaime”. Això podria explicar l’aparició del nom llatí del sant. Fins ací he pogut arribar. Sens dubte, tot plegat deu tenir alguna interpretació coherent que ho sóc capaç de veure.

En la part interior del rellotge equatorial, hi ha les línies horàries completes i hi devia haver totes les xifres entre les 6 del matí i les 6 de la vesprada. Només he pogut distingir 6, 7, 8, 10, 11, 1, 3. Amb un estudi més acurat segur que es podrien trobar traces de les altres xifres.

La pedra s’ha partit en dos trossos, probablement per la pressió del mur. A banda d’això es troba en un estat de conservació acceptable donada la seua antiguitat.

Mentre admiràvem i fotografiàvem la peça uns paisans ens informaren de l’existència d’un singular edifici parroquial separat del cos de l’església. Es tractava, segons que ens explicaven amb gran orgull, d’una rèplica de l’Escala Santa de Roma http://ca.wikipedia.org/wiki/Escala_santa
Aquells que la pugen a genollons, tindran la mateixa indulgència plenària que s’aconsegueix en l’original romana. Vam demanar si la podíem veure per dins, però com que no ens ho feren fàcil, decidírem continuar el nostre viatge.

(Agraïsc la col·laboració de Conxita i Reinhold. Si se us acut cap idea, admetem suggeriments i hipòtesis)

A REUS JA SABEN L'HORA

2010-07-21T14:49:00.001+02:00

Un any i cinc dies després de la primera visita a Reus, el rellotges ja està instal·lat. Encara falta condicionar el terra, però els reusencs ja poden consultar-hi l'hora.

Vista d'Otos des de Carbonera

2010-06-01T18:26:00.000+02:00

l'Estret de les Aigües

2010-05-26T13:23:00.001+02:00

LA INAUGURACIÓ A LA PLATA

2010-05-19T11:27:00.002+02:00

M' hauria agradat anar-hi, però les coses no són sempre com a un li agradarien. A principis de setmana m'avisaren que dissabte inauguraven el rellotge, i que el passatge que m'havien promés s'hauria d'esperar una miqueta. Em va saber mal, però ho vaig comprendre.
Li ho vaig dir al meu cosí Ernesto, que viu a Buenos Aires, i de seguida s'oferí a anar-hi en representació meua. Em va paréixer molt bé. Ernesto i jo som, més que cosins, grans amics des que sa mare el va dur a Otos perquè coneguera la terra dels seus avantpassats quan només tenia 10 anys.
Posar una obra teua (meua i d'Amorós) a un altre país és emocionant, però si el país és l'Argentina, per a mi encara ho és molt més. De menut, em vaig criar amb els meus avis Matilde i Enrique. Ella hi havia emigrat dues voltes, la primera a conseqüència de la fil·loxera de l'any 10, amb son pare, sa mare i la seua germana major; la segona, l'any de la nevarsa, el 1925, amb l'avi i l'oncle Enrique. Moltes de les històries que m'explicava l'àvia de petit eren argentines: de Buenos Aires, de Mendoza, de la Pampa... l'home del bigot, la dona que fumava, el viatge en vaixell, els xiquets nadadors, els lloros portuguesos...
Els anys de vida dels meus avis a l'Argentina formen part de la meua memòria; d'una manera idealitzada, és clar, a través de la mirada d'un infant il·lusionat. Per això, quan Ernesto em digué que els organitzadors li havien oferit de dir unes paraules, hi vaig veure l'oportunitat de fer una mica present aquell passat que forma part dels meus somnis. Li vaig demanar que en el seu discurs, citara els meus avis. D'aquesta manera, els seus noms venerables, tornarien a sonar en Argentina un segle després. Encara ara m'emociona pensar-ho.
I vet ací que hi va dir el meu cosí i amic Ernesto:

Buenos días a todos,
Es una alegría y un orgullo para mi estar aquí en la inauguración del reloj de sol. Yo simplemente soy primo y gran amigo de Joan Olivares, una de las personas que diseño este reloj.
Joan y mi familia provienen de un pequeño pueblo en la comarca de Albaida en Valencia que se llama Otos y que hoy también se lo conoce con el nombre de “Pueblo de los Relojes de Sol” porque en cada callecita y en cada rincón hay un reloj, no tan grande como este mucho más pequeños y de diversas formas. En ese emprendimiento se unieron importantes artistas plásticos que le dieron características únicas. En el caso del reloj que aquí tenemos trabajó con Rafael Amoros.
Joan ama profundamente a la Argentina, la idealiza quizás y nunca estuvo aquí. Ese amor proviene primero de sus abuelos Matilde y Enrique que vivieron aquí a principios del siglo pasado, y también porque de ese pueblo vinieron al país muchas familias la mayoría de las cuales como la mía no retornaron.
Se puede decir que este reloj, hermoso por lo simple y directo, vincula lo antiguo y lo moderno, lo analógico con lo digital, lo matemático y científico con el arte.
Pero también por su origen me trae al pensamiento la ilusión de Matilde y Enrique y de nuestros antepasados que, como tantos inmigrantes, contribuyeron a construír nuestro país.

Muchas gracias.

AN ALTRE COM EL DE BENIGÀNIM

2010-05-12T19:54:00.000+02:00

Però aquest com Déu mana.

http://revistatiempo.blogspot.com/2010/05/se-concreta-el-proyecto-del-rotary.html

el nom de les coses

2010-04-27T19:57:00.001+02:00

El riurau és un edifici senzill i elegant i té un nom d’aquells que no deixen indiferent. Li vaig preguntar al meu amic si la segona r era doble o simple, i no m’ho sabia dir. Si ho pensava abans de pronunciar-ho, s’entrebancava i tot. El vaig escoltar quan en parlava sense pensar-hi i vaig veure que la feia senzilla, la segona r. A dins dels riuraus hi ha també tot un món de paraules per descobrir. El meu amic s’hi emocionava, movia els braços com si realment estiguera fent una gran forçada per a ficar la cassa dins de la caldera que bullia en el fornal. De petit ho havia vist fer moltes vegades, i havia ajudat posant-hi els pilons entre els canyissos i altres faenes reservades als infants. Fins i tot hi havia dormit amb son pare, sobre una màrfega de pallocs. Quan tenien la faena avançada, temien no anara algú per la nit i els robara la collita de l’any.

Li vaig demanar al meu amic si la naia i el riurau era el mateix. Recordava de molts anys arrere haver-me fet aquesta pregunta després havent llegit un llibre sobre arquitectura popular que no ho acabava de deixar clar. El meu amic sabia que la naia és una construcció popular de la Marina que té l’aspecte d’un riurau, però no estava segur si eren el mateix o no. Casualment, hui he començat a llegir una tesi doctoral sobre l’arquitectura d’un famós convent de València. En les primeres pàgines, apareix un document de finals del XVI que fa referència a una “naya”. Es tracta, en aquest cas, del corredor que uneix un tram d’escala amb el següent, amb barana per la part del buit de l’escala i paret per la part oposada.

Arribem al poble. A la façana de l’escola llueix en tot el seu esplendor l’àguila imperial d’una Espanya que encara és viva en el cor (i en la fel) de més gent que no pas ens pensàvem. Sota el pardalot, una llegenda enigmàtica: “Grupo Escolar Rosario Moreno, año 1948”. Que per què enigmàtica? Doncs perquè Rosario és nom de dona, Moreno un cognom del poble i el 1948, la plenitud del franquisme. Quin mèrit podia haver contret una dona de la terra en plena dictadura perquè el seu nom presidira la façana d’una escola? Com era que la història d’aquella presumpta heroïna local no ens havia arribat a l’oïda en tants anys com ja portem al coll? De seguida ens assalta la curiositat, i ho demanem a l’amic. Ell somriu amb aquell aire burleta que el caracteritza i comença a parlar... i la seua explicació ens deixa absolutament perplexos, però, al mateix temps, ens referma la convicció que, si hi ha un país surrealista, és el nostre.

La història de Rosario Moreno, el pròxim dia.

tota una vida

2010-04-20T18:52:00.002+02:00

A pesar dels cultius abandonats i les aberracions urbanístiques, la Vall d’Albaida encara ofereix una varietat i una qualitat paisatgística sorprenents. S’hi troba a faltar, però, el factor humà. Els bancals estan solitaris; els masos, deshabitats o estranyament transformats i ocupats per propietaris poc o gens arrelats a la terra; els camins, transitats per vehicles de motor o esportistes atrafegats, absents, acalorats, estranys a l’entorn.

Fa unes setmanes, els meus amics i jo féiem una de les nostres passejades a la recerca del temps passat, no pas del perdut. Érem al bell cor de la Vall i, passat el riu que li dóna nom, per una antiga palanca, ataüllàrem un mas arrimat a camí. El vaig reconéixer de seguida, d’una altra visita d’anys arrere. En aquella ocasió m’hi havia trobat els masovers que l’habitaven, i en guardava un entranyable record. Era el temps en què Assumpció i jo fotografiàvem rellotges de sol i n’havíem vist un d’interessant que presidia la façana de la casa.

En un instant se’m representaren aquells bons moments, i em va passar pel cap si no hi devien viure encara, aquelles bones persones. Però d’això ja feia massa temps, i si llavors ja eren vells, era prou probable que... Amb tot, així que arribàrem a l’entrada, em vaig avançar amb una certa esperança. I vés quina sorpresa quan m’hi veig una respectable senyora que prenia el sol asseguda a la porta de la casa. No la vaig reconéixer, però per l’edat que representava, ben bé podia ser ella. Vaig saludar-la amablement i li vaig demanar si podia fer unes fotografies.. “Faça, faça”, em va dir volent aparentar desinterés. Després que havien arribat els meus amics, ens hi acostàrem i ella ens explicà que ja hi estava acostumada, a això de les fotos, perquè feia un temps hi havia passat un xic a fotografiar el rellotge i que fins i tot els havia tret en un llibre. Se’m va gelar la sang. No només se’n recordava de la nostra visita (feia uns 14 anys), sinó que l’havia convertida en una mena de fita cabdal de la història del mas.

Ens va convidar a seure-hi i no vam saber, ni voler, dir que no. Traguérem unes cadires i férem rotgle al redós de la mestressa. Ens tenia ben agafats amb les històries de la seua vida, que era la vida del mas, quan aparegué el seu home. Li acostàrem cadira i segué amb nosaltres. Llavors les contarelles començaren a sonar a dues veus. Ara parlava l’un i adés l’altre, i era tal l’harmonia que hauries dit que més que un tertúlia, era un concert assajat. Enmig d’un breu silenci, tots dos prengueren el dir alhora. Per un moment, ens féu l’efecte que s’anava a produir la primera dissonància, però llavors l’home sense que una sola síl•laba sonara més forta que l’altra es limità a dir: “Parla tu Maria, que quan acabes, ja parlaré jo... si me’n recorde del que volia dir” I no hi havia el més mínim indici d’ironia en la frase.

Quan ell prengué la paraula ens explicà la raó per la qual havien viscut tota la vida en aquell mas i, si Déu ho volia, s’hi quedarien fins al final:

Un any que preveien una bona collita, pel més de juny hi va haver una pedregada que els l’arruïnà completament. Davant aquella catàstrofe es plantejaren abandonar el mas i buscar-se un altra faena. Trucaren per telèfon al propietari per a informar-lo i ell s’hi presentà de seguida. Assabentat de la situació, els demanà el llibre de comptes de l’any anterior. Després de fer-hi una ullada, l’amo els proposà de pagar-los, de la seua butxaca, el mateix que havien tret en aquella última collita. “Però això no li ho podrem tornar mai de la vida”, li digueren. “Ni jo vull que m’ho torneu”, els va contestar ell.

El xiquet del Benicadell

2010-04-14T17:21:00.000+02:00

A vegades, quan estic ociós, trac el telescopi a la terrassa i mire el cel, si és de nit, o el Benicadell, si fa sol. La lluna no et canses mai de veure-la, i la serra tampoc. Quan et pensaves que ja no hi podia haver res que et sorprenguera, et trobes un roglet de pins, la cúpula d'una nevera, una serrada de corbs, unes roques estranyes... que et deixen bocabadat. Mireu, si no, què m'hi vaig trobar l'altre dia quan vaig encarar l'objectiu a una cova que havia vist més de mil vegades. Què faig, li ho dic al Jiménez?

TONI CANET, PREMI BASSET

2010-03-20T14:20:00.000+01:00

Fa temps que pensava que havia de penjar al bloc la presentació de Toni Canet del dia que li van donar el premi Basset de la Vall d'Albaida. Doncs ja ha arribat el dia

L’experiència i el sentit comú em diuen que el volum curricular d’una presentació ha de ser inversament proporcional a la dimensió pública, social, humana... del presentat. Atenent aquest principi, m’hauria de limitar a dir-vos: Bona nit, tinc el plaer i l’honor de presentar-vos Toni Canet, director de cine, i ja m’hauria guanyat el jornal ben guanyat.

Però ja ho heu sentit: he dit “hauria”, en condicional, de manera que us podeu imaginar que hi afegiré alguna coseta més. I si això comporta cap demèrit, que no es carregue a l’esquena de l’homenatjat sinó a la del presentador. En defensa d’aquest, és a dir, meua, diré, però, que hi ha dues circumstàncies, si més no, que justifiquen que m’allargue un pelet, no serà molt:

La primera és la meua amistat personal amb Toni. El conec des que estudiàvem batxillerat en l’institut d’Albaida (quins temps aquells, i quina gran sort per a tots nosaltres d’aquell beneït institut. Sens dubte la nostra vida, i gosaria dir que la de tota la Vall d’Albaida, hauria estat molt diferent sense ell) Doncs bé, per raons llavors ni tan sols intuïdes i hui completament òbvies, ens vam fer amics. En aquell temps encara no imaginàvem, ni de lluny, per on anirien les nostres vides, però curiosament, tinguérem petites experiències cinematogràfiques. Em referisc a allò tan graciós de dibuixar ninotets en diferent estat de moviment en el marge d’un llibre i després fer passar les pàgines ràpidament fent pressió amb el dit polze. Elemental, potser, però tot un auguri. De Toni tinc molts records personals, de la seua especial manera de ser, de la seua gran força, en el sentit humà i també en el literal: era tot un Catxano, calciner i arrier, tan capaç de tombar un pi, com incapaç de fer mal a una mosca... Una de les coses que no oblidaré mai, és el dia que vaig conéixer els seus pares: el tio Toni i la tia Mercedes, admirables persones de qui Toni ha heretat i conreat amb cura les virtuts de la tenacitat i la honestedat i alguns defectes que acaben de donar sentit a la vida.

La segona raó per la qual em permetré allargar-me una miqueta és per l’anormalitat (quasi paranormalitat) del nostre país. Nosaltres, ignorants de la vida, pensàvem que l’autonomia proporcionaria als valencians l’oportunitat de recuperar una part de la dignitat històrica arravatada durant tres-cents anys de menyspreu. En compte d’això, les autoritats (les d’ara i les d’abans) construïren una gran mentida, un autèntic monstre sense cap ni peus, que ens refreguen cada dia per la cara a través de l’abominable televisió valenciana. A través de l’engany, de la manipulació i de la prepotència, construeixen un país amb els patrons de Bertín Osborne i Maria Abradelo, passant per Julio Iglesias, mentre s’ignora, l’obra i l’exemple d’Estellés, Alfaro, Ovidi, Raimón o Fuster... Això fa que molts valencians desconeguen la trajectòria d’un dels professionals del cine més importants del país en els darrers trenta anys: Toni Canet. No és el moment de fer un catàleg de la seua obra, però heu de saber que aquest home que tenim ací ha fet grans pel•lícules, excel•lents documentals, sèries, reportatges... i, sobretot, una grandíssima obra d’art: “Las alas de la vida”.

Però, mireu, si el meu amic és admirable, que ho és i molt, per les coses que ha fet, encara ho és més per les que no ha fet:

–No s’ha venut per quatre xavos, ni per quatre cabassos de bitllets, i mira que n’ha tingut oportunitats

–No ha acceptat càrrecs institucionals que li haurien resolt, segurament, la vida.

–No s’ha acomodat en el terreny de les coses fàcils: pel•lícules de xavo, publicitat barata...

–No ha dit mai que no a un repte interessant per difícil que fóra.

–No ha deixat mai de ser llutxentí i valldalbaidí.

–No ha deixat d’estimar-se la terra en majúscula: el País, ni en minúscula: els seus bancalets del secà, vull dir.

–No s’ha deixat ningú en l’estacada.

–No s’ha acovardit davant les dificultats.

–No ha deixat mai de ser amic dels seus amics.

–No s’ha canviat de jaqueta.

I sobretot, sobretot no s’ha hagut de vendre mai per un tratge... entre altres coses perquè ell, de tratge, no n’ha gastat mai.

BELLÚS I LA VALL

2010-02-10T17:47:00.000+01:00

UN MÉS COM EL DE BENIGÀNIM

2010-01-09T13:11:00.000+01:00

Hui mateix s'inaugura un nou rellotge solar a Grañén (Aragó). El senyor Angel Bierge diu que és el codisenyador del projecte.

Just ara farà un any, em van arribar noctícies del rellotge de Montemorelos:

http://otos4.blogspot.com/2009/01/benignim.html

Ja havia tingut notícia del de Sabiñánigo i el de Múrcia.

I ara aquest:

http://www.diariodelaltoaragon.es/NoticiasDetalle.aspx?Id=608352

prova del 9-1-10 a les 10:07

2009-12-29T16:45:00.005+01:00

Algú em pot explicar com és que al blog m'ix la data de fa una setmana?
Ja he mirat la data de l'ordinador, i no és això.
Ah! I l'hora també se la inventa.
Li passa a algú més?

SANT ANTONI

2009-12-29T16:45:00.003+01:00

Encara no han vingut els reis, i ja tenim a punt sant Antoni.

PROGRAMA D’ACTES

DISSABTE 16 DE GENER
13 h.
–Revolteig de campanes i Benedicció dels animals
16 h.
–Cucanyes i jocs infantils
20 h.
–Missa, processó i traca de colors
–Repartiment del pa beneït
21 h.
–Gran traca
–Encesa de la foguera
–Sopar d’entrepà (amb cacauets, olives, samorra, vi, mistela i pastes per a tots)
23: 30 h.
–Actuació del duo musical “Ricardo i Mari”

DIUMENGE 17 DE GENER
8:30 h.
–Revolteig de campanes.
–Despertà amb coets i amb la colla de dolçainers Solfamilaina.
9:30 h.
– “Xocolatà” amb bunyols

I el verset:

Sant Antoni no es refia,
i amb tota la raó,
que l’enredren tots els anys,
i ell no sap dir mai que no.
Ha dos anys, això de l’aigua:
boniquet l’escardussó!
L’any passat, els de la banca,
i ara el miren de gaidó.
Però què voleu que faça?
Ell és sant per devoció:
Quan es porta a gust la càrrega,
no pesa ni un boriol.

A’ vorem enguany què passa.
L’han cridat a la reunió
que allà munt a Copenhaguen,
fan els que manen del món.
Diu que els ha passat pel cap
de trobar-li solució
al calfament de la terra,
per això del ceodós.

És cosa que fa fredat.
com parlen aquells senyors.
Tenen la llengua esmolada,
igual diuen sí com no.
El temps corre que se’n vola,
i diu la televisió,
que potser no hi haurà mans,
en una setmana o dos.
Sant Antoni al cel s’aclama,
repunyeta i rebotons!
No ho arreglen ni en cent anys,
esta colla de pendons.

Putin que li diu a Obama:
p’a mi quatre i p’a tu dos.
Obama que li contesta:
val per trenta i solta el mos.
La Xina que vol ser l’ama.
L’Índia que diu que no.
Bolívia pega portada,
El Chávez fet un furó.
Si Alemanya és més que França,
Sarkozí es posa talons.
Berlusconi, mira i calla,
p’a que no li posen boç.
I en un raconet hi ha Espanya,
per si sobra un rosegó.

Veges tu quin Panorama
se li queda al pobre món:
l’oratge que es desbarata,
el gel que es desfà en els pols,
mig món morint-se de gana,
i als que manen se’ls en fot.

Sí que l’hem embolicada,
la troca esta entre tots.
La reunió ja s’acaba,
i no es troba adreçador.
Ja està clar que l’enfangada
és de bon tros la pitjor
en què mai s’ha vist ficat
el nostre sant i patró.

Però ell no s’acovarda,
de colp reclama atenció
les mànegues s’arromanga,
i s’encara a tot el món:
escoleu-me, xics i grans,
només hi ha una solució:
deixar-se de galindaines,
i amb gran determinació,
agafar del morro l’haca,
que l’hem criada entre tots.

Gasolina, fem i aigua,
són la nostra perdició.
Tanqueu aixetes i claus,
recicleu vidre i cartó.
Estalvieu vanitats,
luxes i ostentacions.
Compartiu de bona gana,
tant si sobra com si no.
I no vos torbeu en palles,
que si ho deixeu córrer molt,
això no ho arregla un sant,
fa falta Nostre Senyor.

OLIVES

2009-12-29T16:45:00.002+01:00

AUTORETRAT AMB LLUM DE LLUNA

2009-12-29T16:45:00.001+01:00

CAP D'ANY O FIN DE AÑO

2009-12-29T16:45:00.000+01:00

La nit de cap d'any és aquella en què es produeix el canvi d'any (és a dir, la de transit entre el 31 de desembre i l'1 de gener). Sovint adjudiquem a un dia concret la nit que el segueix com si fóra la pròpia, però cal tenir en compte que, segons la divisió actual, els dies acaben i comencen a la mitja nit, amb la qual cosa la meitat de la nit és del dia anterior i l'altra meitat del posterior. Segons això, doncs, cada dia no té una nit completa, sinó dues mitges nits; l'una d'abans de l'alba i l'altra de després de la posta.

Antigament això era d'una altra manera. Si fem una mica de memòria, de seguida veiem que la nit de sant Joan, la de sant Josep, la de Nadal i la de totes les festes antigues és sempre l'anterior a la del dia de la festa. L'explicació d'això és que en la majoria de les antigues cultures (i actualment encara en l'hebrea i la musulmana), el dia començava en el moment de la posta del sol, i no en la mitja nit com es fa actualment.

Vist d'aquesta manera, el començament de l'any seria el moment de la posta del sol i la nit que comença seria la primera de l'any nou, és a dir, la que l'encapçala. El seu nom adient és, doncs, la nit de Cap d'any.

En la tradició castellana, en canvi, aquesta nit es coneix com la Nochevieja, cosa que dóna a entendre que és la darrera de l'any vell i passat.

Que la nit entre 31 i l'1 siga la de cap d'any en català i la Nochevieja en castellà té la seua lògica en el sistema actual de canvi de dia, ja que en aquesta mateixa nit es produeix la fi d'un any i el principi de l'altre, però no tindria lògica en el sistema antic.

En català el terme "cap" sempre s'empra en el sentit de part primera o principal. Això no vol dir que en alguns casos siga una miqueta ambigu. En el cas d'un carrer, per exemple, no hi ha part primera ni principal, i el "cap del carrer" tant pot ser un extrem com l'altre.

En el cas de l'any, però, el cap és el principi. Com en el cas del "cap de setmana" (recordem que la setmana històrica comença en diumenge).

També diem "de cap a peus", volent dir del principi al final. Curiosament els castellans diuen "de pies a cabeza" i "fin de semana".

No cap dubte que és una altra manera de veure-ho tot.

sí a les creus

2009-12-04T21:23:00.000+01:00

La reflexió de la representant del PP sobre la prohibició de les creus, m'ha tocat el tendre. Si les creus són un símbol religiós, els reis d'orient també. Si ara lleven les creus, més prompte o més tard llevaran els reis. I això sí que no, filla meua. I menys ara, que tinc un netet de dos mesos i em fa molta il·lusió vore com els reis li porten els regals. Per això m'he posat a cavil·lar i crec que he trobat la sol·lució ideal. A vore que vos pareix:
Podrien deixar que hi haja creus a tot arreu amb la condició que quan els xiquets arriben als deu o dotze anys, els expliquen que la història és mentida, que de la mateixa manera que els reis són els pares, Jesucristo (superestar) és Camilo Sesto.
I aixina tots contents.

shador? burka?

2009-12-04T21:07:00.000+01:00

Si aconsegueixes travessar totes les barreres que l'aparten de la societat i preguntes a una d'aquestes dones que duen un vel que els tapa migja cara, o sencera, segurament et dirà que ningú no l'obliga a fer-ho, que ho fa per voluntat pròpia, que forma part de la seua cultura i de la seua religió i que se sent tan bé, i més que bé, feliç i tot. Això, veges tu, et deixa perplex, però sense arguments. I com que la teua faena no és arreglar el món, alces els muscles i dius: mira, tu, ja s'apanyara, si vol ser monja que siga.

Kohenim Otosinus - (i V)

2009-08-22T16:54:00.000+02:00

La pedra podria ser la d’un Kohen o no, però aquesta darrera possibilitat, tot i que no la puguem descartar, no la considerem interessant. Si no és que s’acompanya amb una altra hipòtesi més o menys suggeridora. Així doncs, acceptarem que la pedra té alguna relació amb els descendents d’Aaron i a partir d’ací se’ns acudeixen moltes hipòtesis:

A) Era la tomba d’un descendent de conversos mort el 1660. En la familia del mort es conservava una antiga tradició segons la qual aquell símbol de dues mans esteses tenia un valor, una intenció o un significat que havien guardat en secret i que la resta de la gent desconeixia. Amb el temps la tomba quedà oblidada fins que un constructor la va trobar i la va reutilitzar. El símbol de huit puntes podria ser un simple ornament o representar alguna cosa no relacionada pròpiament amb el judaïsme.

B) El símbol Kohenim havia perdut amb el temps el seu significat religiós i jueu i havia adquirit un sentit purament exotèric, probablement de protecció contra els mals esperits. El propietari de la casa l’encomanà a un picapedrer per col·locar-la en la façana amb aquest intenció profilàctica. El dibuix de la mà en el llibre de Michael Molho i aquest altre, de Shabbetai Horowitz, Shefa Tal, Polonia, 1712, són suggeridors en aquest sentit

C) La pedra original formava part de la tomba d’un Kohen mort en un moment anterior a l’expulsió de 1492. El pas del temps i l’abandonament degué fer que quedara oblidada i probablement oculta. En erigir una casa en un indret pròxim a un antic cementeri abandonat, el constructor descobrí la làpida entre les runes i decidí reutilitzar-la. Va mantenir tots els elements decoratius innocus i va eliminar tots els senyals sospitosos, i en el seu lloc gravà la data de construcció de la casa. La pedra devia ocupar un lloc principal en la façana. Com que en la data de construcció de la casa, no es tenia constància que el símbol de les dues mans tinguera cap relació amb el judaïsme no es va considerar necessari eliminar-lo. De la mateixa manera, l’estrela de huit puntes no representava cap problema. Si hi havia cap símbol jueu més explícit, simplement es va eliminar. Veieu, si no, quina modificació més suggeridora he fet en la foto següent.

Kohenim otosinus - IV

2009-08-06T17:42:00.000+02:00

Amb tot això, arriba el moment de plantejar-se la gran pregunta:
Té la nostra alguna relació amb el símbol de la benedicció Kohenim?
Abans, però, d’aventurar cap resposta, convindrà recordar que:

En la pedra de la casa Gran les mans no presenten la separació entre els dits cor i anul·lar, pròpia de les làpides jueves.
En la majoria de les làpides Kohen apareixen símbols o lletres judaiques i en la nostra, no.
L’estrela –o flor o rosa dels vents– de huit puntes no és un símbol tradicional jueu.
La data que apareix en la pedra de la casa Gran (1660) correspon a 168 anys després de l’expulsió dels jueus, encara en plena activitat de la Inquisició, la qual ens obliga a descartar que la finalitat de la pedra fóra de fer ostentació de judaïsme .

També trobe interessant considerar les dades següents:

En aquest dibuix d’un escut d’un Kohen d’Alsàcia (França), la separació entre els dits índex i cor no és manifesta (almenys, no més que entre els altres dits). No és aquesta l’única imatge que he trobat amb aquestes característiques.
En la imatge següent, corresponent a un còdex de Leningrad de primeries del s. XI, s’observa que l’estrela de sis puntes està dins d’una altra de huit.

En la majoria de les lapides Kohen, les mans es representen sobreeixint de les respectives mànegues del vestit del sacerdot que efectua la benedicció. En la pedra de la casa Gran, sota les mans apareixen unes línies transversals que representen de manera clara les mànegues d’un vestit. Aquest fet és important ja que implica que darrere de les dues mans hi ha una persona que efectua un gest (una benedicció?) i que no es tracta de dos símbols desconnexos. Una de les mans més famoses com a símbol religiós, la de Fàtima, es representa sense la respectiva mànega.

A través d’Internet vaig demanar l’opinió a la senyora Gloria Mound directora de la Hispanics University of Glasgow i de l’“Institute For Marrano-Anusim Studiesi”. La seua resposta va ser rotunda: aquella pedra només podia ser de l’antiga tomba d’un Kohen.
Això em va animar a fer noves fotografies que em permeteren examinar la pedra amb més detall. De seguida vaig veure que en la punta superior de l’estrela hi havia uns senyals als quals no havia donat importància pensant que eren simples irregularitats en la pedra.

D’aquesta imatge en primer pla es pot veure, però, que no es tractava de marques casuals, sinó de símbols esculpits amb alguna intenció representativa. Quin podia ser el significat d’aquest senyal semblant a la lletra a majúscula? I el de totes les marques inferiors? Les respostes a aquestes preguntes requeririen un estudi més acurat de la pedra.

PERDÓ, SENYOR PRESIDENT

2009-08-05T18:08:00.000+02:00

Jo, ho he de confessar, era dels que havien arribat a desconfiar de Francisco Camps, el nostre president. Doncs estava equivocat. I ara no em quedaria tranquil si no li demanava públic perdó.
Estimat president:
Disculpeu-me per haver sospitat que no us pagàveu els vestits.
Disculpeu-me per haver pensat que mentíeu als valencians i a la justícia.
Disculpeu-me per creure que us havíeu deixat subornar per una colla de lladres.

Disculpeu-me per haver cregut que éreu amic dels corruptes.
Disculpeu-me per haver imaginat no éreu un home honest, sincer, modest, generós, just, incorruptible i, sobretot, honorable, molt honorable.
I ja posats, aprofite l’ocasió per agrair a la justícia l’encert d’haver traçat aquesta ratlla subtil i precisa entre l’efecte i la causa. Perquè, per més que poguera paréixer estrany, no sempre que fa vent es mouen les fulles. Ni cada vegada que es mouen les fulles, ha hagut de bufar prèviament l'aire. I encara més, si rere una gran ponentada, veiem que es mouen les fulles, ¿qui podria estar completament segur que hi havia hagut la més mínima relació de causalitat entre una cosa i l’altra?

Ai, Senyor... quantes coses que ens queden per dependre!

Kohenim otosinus - III

2009-07-19T00:19:00.000+02:00

(Un Cahans emparentat amb un Benavent?)

El dibuix de dues mans esteses, és un símbol que es repeteix en moltes lapides jueves. En general es representen amb els dits cor i anul·lar separats formant una figura que vol reproduir la lletra hebrea shin ש. Però no es tracta d’un símbol genèric del judaïsme, com ara l’estrela de sis puntes o el canelobre de set braços, sinó d’un senyal molt particular amb un significat molt concret: l’enterrat sota aquella pedra pertany a la casta sacerdotal dels Kohanim (Cohen).
Els Kohanim són levites i descendents de la branca d’Aaron, germà de Moisés. Abans de la destrucció del segon temple de Jerusalem, en l’any 70 dC, s’hi encarregaven dels sacrificis dels animals per mandat explícit de Déu: “Les vestidures sagrades d’Aaron les heretaran els seus descendents, i se les posaran per a rebre la unció i la investidura sacerdotal” (Èxode, 29: 29). Després de l’any 70, s’abandona la pràctica dels sacrificis, però els Kohanim conserven el privilegi d’oficiar la "benedicció Kohan", un ritual que es realitza en determinats dies festius davant l’arca de la Torà: “Que el Senyor et beneïsca i et guarde. Que et faça veure la claror de la seua mirada i s’apiade de tu. Que fixe damunt de tu la seua mirada i et done pau” (nombres, 6:24-26).
Aquestes paraules es pronuncien tot fent el símbol Kohenim amb les dues mans.

El nom original "Kohen" ha pres diverses formes en diferents idiomes. Així ens trobem amb Cohen, Cohn, Cahan, Kahane, Kahn, Kagan, Kogen, Kaganovitch (en rus), Kaplan (polonès), Sacerdot (en italià), Koyen (jiddisch), i Kohanski (hebreu-polonès). Un cas especial és Katz, sovint una abreviatura de Kohen-Tzedek (sacerdot just).
També a Internet, he trobat notícies, aparentment serioses, d’unes investigacions que confirmarien que un gran percentatge dels actuals Kohen (en les seues distintes versions), tenen lligams genètics importants entre ells, la qual cosa referma la teoria d’un origen comú i convertiria els Cohen en una de les famílies més esteses arreu del món, si més no de forma documentada. Per citar un cas semblant, també hi ha estudis que asseguren, que un terç dels hòmens que actualment habiten l’antic imperi mongol comparteix determinades característiques del cromosoma Y amb l’emperador Genguis Khan.

Un nou rellotge a Reus

2009-07-17T00:34:00.000+02:00

Ahir, l'equip solar: Rafa Amorós, Isidro Teruel i jo mateix, vam anar a Reus a signar el contracte per a la instal·lació d'un rellotge solar en una rotonda. Després de la faena burocràtica, vam fer una roda de prensa per a presentar la criatura. Encabant vam tenir el privilegi de fer una volteta turística pel poble acompanyats i il·lustrats per l'albaidina regidora de cultura Empar Pont, tot un privilegi. La ciutat ens va agradar moltíssim, i també ens va agradar el dinar, i el vermudet (reusen autèntic) que férem en una terrasseta preciosa. I la conversa, també suculenta, va tenir un dels seus punts àlgids quan els amfitrions van començar a explicar-nos les glòries locals. No hi va faltar, per exemple, el general Prim, i en Buenafuente. Però el millor de tots, en la meua opinió, va ser el senyor en Pere Gil. Un reusenc de pro que, segons que ens asseguraren, fou propietari d'una illa a la vora de la costa marroquina: l'illa de Pere Gil, acabà per dir-se, en castellà, la isla de Perejil. I no cal que vos conte més perquè l'episodi més gloriós de la seua història, el sabeu de sobres. Ací adjunte un link del diari digital de Reus que parla del rellotge:
http://www.reusdigital.cat/index.php?command=show_news&news_id=8284

Kohenim otosinus - II

2009-07-14T19:36:00.001+02:00

Es tracta de la reproducció esquemàtica d’una mà estesa amb tot de lletres hebrees dibuixades sobre els cinc dits i la palma. Aquella mena de símbol cabalístic, despertà alguna cosa que durant molt de temps s’havia mantingut abaltida en la meua memòria. La veritat és que no vaig haver de pensar-hi massa, perquè allò que tantes vegades m’havia cridat l’atenció i que m’havia deixat la curiositat insatisfeta ho tenia a poques passes de casa i ho havia fotografiat un munt de vegades. Ràpidament vaig cercar entre els meus àlbums de fotos i no vaig tardar a trobar-n’hi una de bastant bona qualitat en què es veien perfectament dues mans. La pedra està col·locada a l’alçada del terra del primer pis de la frontera d’un edifici del capdavall del carrer sant Crist anomenat popularment la casa Gran. En aquest casal, un dels més ben bastits del centre històric, havia viscut durant el segle XIX i primeries del XX una de les famílies mes riques del poble i en l’actualitat està deshabitat.

A més de les mans, en la pedra de la casa Gran (d’ara en avant l’anomenarem així) també s’hi pot veure una mena de flor –o estrela o rosa dels vents–, i una inscripció: AÑO 1660. També en el document sefardita hi ha una estrela, ara bé, la de la pedra de la casa Gran és de huit puntes i la del document és la clàssica estrela israelita de sis puntes constituïda per dos triangles equilàters simètrics i sobreposats.
En qualsevol cas, la connexió entre les dues imatges s’havia produït i les hipòtesis començaven ballar-me pel cap. Davant la impossibilitat de qualsevol altra mena d’investigació, emprenc una recerca a Internet. Després d’uns quants intents desencertats, se m’acut de demanar en les imatges del google “two hands” jewish symbol. El resultat em deixa amb la boca oberta: imatges i més imatges de làpides funeràries amb dues mans gravades. Obert aquest camí, la quantitat d’informació que trobe és inabastable. Vet-ne ací un resum:

Kohenim otosinus - I

2009-07-13T19:36:00.001+02:00

Sobre la presència de jueus i conversos a la Vall d’Albaida, abans i després respectivament de l’expulsió de 1492, en queden ben poques notícies. Al barri de la Vila d’Ontinyent hi ha el carrer Callarís, nom que podria tenir el seu origen en el terme call (barri jueu), i alguns cognoms històrics d’Ontinyent són d’origen clarament convers. Abans de la fi del segle XIV, a Bocairent hi devia haver un barri jueu o, si més no, algunes famílies establertes. També podria haver-ne hagut en altres pobles principals de la Vall d’Albaida, però si hi ha cap estudi que ho confirma, el desconec. En els pobles més menuts, d’economia bàsicament agrària, de la comarca la presència jueva és encara més difícil de documentar i també molt menys probable; si més no, formant comunitat. Encara que en l’edat mitjana els jueus exercien diversos oficis (i no només la usura i el comerç com diuen els tòpics), l’agricultura no estava entre les seues ocupacions més usuals. Per una altra banda, després de la conquesta del rei en Jaume, del conreu de la terra se n’ocupaven majoritàriament els musulmans (devinguts moriscos després de les conversions forçades durant la Germania).
A la poca documentació que es conserva sobre els seguidors de la llei Vella, cal afegir que a partir de l’expulsió si hi havia cap mena de judaïsme residual (és el cas de molts conversos que, a pesar de la persecució pertinaç de la Inquisició, mantenien amagats alguns dels seus costums i creences), s’hauria hagut de mantenir en el més rigorós secret.
Per tot plegat i perquè en la nostra tradició oral tampoc no n’he trobat cap mostra explícita (no vol dir això que no n’hi haja), mai de la vida no se m’havia acudit de relacionar el món jueu amb la història particular del poble d’Otos. Tanmateix, recentment he trobat uns indicis que, si més no, suggereixen una possible presència jueva. Fa un temps, llegia “Usos y costumbres de los Sefardies de Salónica”, un magnífic llibre sobre les tradicions dels jueus sefardites que en els anys quaranta del segle XX encara vivien en aquesta ciutat de la macedònia grega a la vora del mar Egeu. En la seu del PAOK i de l’ARIS (qui deia que l’esport estava barallat amb la cultura?) es reuní una gran colònia de jueus expulsats dels regnes hispànics pels Reis Catòlics. Els sefardites constituïren durant segles la minoria més gran de totes les que poblaven Salònica. Allà s’havien reorganitzat i disposaven de les institucions necessàries per a la seua vida comunal civil i religiosa. L’autor del llibre, Michael Molho, explica en el pròleg, que el 6 de febrer de 1943 el Sicherheit Dienst (servei d'inteligència de les SS) arribava a la ciutat amb la missió de deportar-ne tots els jueus. I la complí amb efectivitat: els 50.000 membres de les comunitats hebrees de Salònica (les sefardites i les ashkenazis), desaparegueren en poc de temps i mai més no se’n tornà a saber res.
Cal dir que aquests fets no tenen molt a veure amb la qüestió que ens ocupava, però difícilment hom es pot sostraure davant d’una notícia tan colpidora com aquesta. Doncs resulta, i ara ja anem al gra, que en una de les pàgines del llibre hi vaig trobar la reproducció d’un antic document hebreu corresponent, segons que s’hi explica, a una “qeme’ à” (talismà) contra la por, el mal d’ull, els dimonis i les malalties en general. El document està escrit en caràcters hebreus i no s’hi aporta la traducció amb la qual cosa no vaig poder entendre’n ni pruna. Però hi vaig veure un dibuix que em cridà l’atenció.

ESPECTROSCOPIA I GASTRONOMIA

2009-07-06T18:05:00.000+02:00

Dissabte passat férem experiments amb la llum a la terrassa de Ca les Senyoretes
Podeu trobar-ho en el següent enllaç

http://senyoretes.blogspot.com/2009/07/dissabte-el-dr.html

ELS COLORS DE LA BANDERA

2009-06-30T20:29:00.000+02:00

Enguany, l'institut Simarro de Xàtiva fa 20 anys. Antoni Espí, que és amic meu i que hi treballa, exactament en aquest ordre, em va demanar si podia escriure alguna coseta per una publicació commemorativa. La història que se'm va acudir està basada en fets reals i escrita sense cap mena de resentiment. L'epíleg era completament innecessari i tirant a coentet, però em va eixir així i així ho vaig amollar. Vet ací com anà la cosa:

De petits som com una cinta verge on s’enregistren tots els sons, les sensacions i els sentiments d’una manera inesborrable. Amb el sotrac de l’adolescència sembla com si els records d’infantesa hagueren desaparegut per sempre més, però no us ho creieu: s’hi ha quedat amagadets en els replecs inextricables de la memòria; albeltits, potser, però disposats a assaltar-nos la consciència quan menys ho esperem; preparats per a ferir-nos amb una punxadeta subtil, gairebé imperceptible, però tan ben dirigida que sovint ens provoca el vertigen de l’emoció infinita.
La primera escola de la meua vida estava en els baixos de l’ajuntament. No tenia l’aspecte d’una escola sinó d’una casa de poble, amb la seua llar, les habitacions, el seu corral, el celler, la llimera... D’aquella època de la meua vida recorde molt poca cosa: com pinzellades borroses, em venen a la memòria el formatge de l’ajuda americana, una escala inacabable, les figures escapçades d’un betlem, un mestre sever, una mestra amable, un dolor inexplicable, una foscor misteriosa, la simetria radial dels fruits de les malves, la forca d’un dimoniet vermell...
Quan tenia uns set anys van fer l’escola nova amb nom de president de la Diputació i vam tenir un nou mestre: don Miguel Cremades. Per aquests temps, els records comencen a prendre formes concretes. Don Miguel ens duia taronges del seu hort de Bellreguard i les llançava des de la balconada de l’escola perquè ens les disputàrem com petits salvatges. Al matí, ell i donya Paquita anaven a missa i prenien la comunió. Don José Dimas, el rector, se’n solia queixar: quina falta els feia a aquells barruts combregar cada dia i fer-li fer aquella gran despesa d’hòsties. Després de missa, don Miguel i donya Paquita pujaven cap a l’escola i saludaven pel camí les dones que agranaven i ruixaven el carrer o les que compraven, pleitejaven o barataven amb als venedors ambulants: pells de conill, qui té p’a vendreee!
A les nou, els xiquets formaven a la dreta i les xiquetes a l’esquerra del balcó de l’escola, del qual penjava la gloriosa ensenya nacional i tots alhora cantàvem el caralsol. Molt sovint tinc la sensació que en aquella escola vaig aprendre tot el que sé: ajuntar lletres per a fer paraules, les taules de multiplicar, els rius d’Espanya, els fills de Jacob... Don Miguel tenia una paleta amb la qual ens calfava la mà quan no sabíem la lliçó, o el cul, si féiem alguna iseta. Tant s’hi valia si la malifeta era a l’escola com si havia estat a fora. N’hi havia prou que l’amo d’un bancal vinguera a queixar-se que un xiquet li havia furtat cireres perquè el mestre administrara justícia amb la seua vara sagrada. A ningú no ni se li acudia de protestar pel fet; i encara gràcies si, quan el xiquet tornava a casa, el pare no rematava la faena del mestre amb un parell de bescollades ben pegades.
A la paret d’enfront de la del mestre hi havia tres figures: enmig un cristo; a la dreta, un retrat de Franco i, a l’esquerra, de José Antonio. Sovint discutíem sobre la jerarquia d’aquestes figures. No hi havia dubte que la més alta corresponia al crucificat, i el mestre ens havia ensenyat que el Generalísimo era el que més manava a Espanya, però hi havia xiquets que asseguraven, amb la boca petita, això sí, que si José Antonio no s’haguera mort, seria ell qui manara i no pas Franco. A mi m’agradava de pensar-ho perquè no hi havia dubte que José Antonio era molt més guapo, i més jove.
A l`hora del pati, preníem llet de l’ajuda americana. Els qui tenien sort, la podien endolcir amb una mica de sucre o cola-cao que les mares els havien posat dins la cartera enrotlladet en una paperina; d’altres se l’havien de beure a pèl, amargant com era, perquè don Miguel no perdonava el primer got a ningú: la llet era necessària per fer créixer la nova generació d’espanyols que retornarien a la pàtria les glòries injustament arravatades pels seus innominables enemics. El segon got de llet ja era voluntari, i solia comportar una petita recompensa acadèmica.
A la vesprada, entràvem a les tres, i als deu minuts don Miguel ens deixava al càrrec de l’alumne exemplar i se’n pujava al pis amb donya Paquita. Allà l’esperava ella amb els cafenets calentets que es bevien mentre durava la radionovel·la. La seua filla, Paquita, s’havia quedat amb nosaltres, els xiquets, perquè don Miguel no es fiava de la professionalitat de la mestra que alliçonava les xiquetes a la classe del costat: costura, que déiem.
Els pupitres de la fila dels fadrins encara eren de l’escola vella i tenien els tinters de plom de quan s’escrivia amb ploma. Un dia don Miguel ens va manar que els tirarem al fem perquè ja no els necessitàvem; nosaltres teníem bolis. N’hi havia de dos classes, els Bic i els Jovi. Els Bic eren els bons: duraven més i no vessaven la tinta. Quan eixírem d’escola, vaig anar a l’abocador a veure si encara hi havia els tinters de plom, però algú se m’havia avançat i em vaig endur un disgust; ja havia pensat que els fondria en una cassoleta i jugaria a fer figures.
Un bon dia, arribàrem a l’escola i don Miguel ens va dir que ja no calia que formàrem al pati, que s’havia acabat de cantar el caralsol. Em va saber molt greu perquè encara ocupava una de les últimes posicions de la formació i sempre m’havia imaginat avançant a poc a poc fins que un dia ocuparia un dels primers llocs, els dels més alts. La bandera la van alçar en un quartet que hi havia al costat del lavabo i allí s’hi va quedar oblidada per sempre més. O això em pensava jo. Un dia que anava fluix del ventre, vaig anar a l’excusat amb presses i corregudes i em vaig enviscar els baixos més del compte. Era una situació difícil i no sabia com sortir-me’n; si trigava més del compte, don Miguel em trobaria a faltar i vindria a buscar-me. Amb un cert temor, vaig entrar en el quartet dels trastos i, enmig de la penombra, vaig veure la bandera arrimada en un racó. Cagadet, literalment i també de por, m’hi vaig acostar i sense gosar mirar-la, la vaig agafar per un cantonet disposat a passar-me-la per salvas sean las partes. Però quina desagradable sorpresa quan vaig notar que la tela parava tan encrostonida que no em faria paper per a torcar-me. Amb els ulls acostumats a la foscor, vaig poder comprovar que la que en altre temps havia estat impol·luta rojigualda, ara estava enviscada de dalt a baix amb les crostes marronenques de cent merdes diverses. Tot fent equilibris, vaig haver de pujar-me’n en un pupitre trencat per tal de trobar un raconet que no estiguera emmerdat i aplicar-me’l a l’entrecuix tot vencent un dolorosa barrreja de repugnància i culpa. Al tornar a classe no vaig gosar mirar don Miguel, per si d’alguna manera se’ podia haver quedat reflectida la marca del pecat en la cara.

Fa uns anys, l’Institut Lluís Simarro em va oferir la possibilitat de publicar una conte en la seua excel·lent col·lecció literària i artística. Llavors vaig triar “El sostre de Palla”, una història basada en fets reals que m’havien explicat de viva veu els seus protagonistes. Els temps de la segona República foren d’una gran esperança, frustrada tràgicament per la Guerra Civil Espanyola. Durant tot el franquisme, les històries republicanes estaven totalment prohibides, i per molts anys ningú no gosava recordar-les, si més no, en veu alta. L’arribada de la democràcia ens permeté recuperar una part important de la memòria d’aquella època. La coneixença de don Vicent Calpe i la trobada amb els seus antics alumnes, seixanta-un anys després, ha estat un dels fets més emotius que mai he viscut, i la publicació de la crònica que en vaig fer, una de les majors satisfaccions personals.
Per si no n’hi havia prou, ara l’institut Simarro, en el seu aniversari, em dóna una nova oportunitat d’explicar històries: la meua més gran afecció. I com que sóc mestre (quina gran paraula), m’he decidit per seguir parlant de l’escola. Ara, però, de la meua, de la de l’època de Franco. Ja sé que no hi ha comparació. La història d’ El Sostre de Palla és impressionant, gairebé sublim (i no exagere). La de la nostra escola de postguerra tardana era, per contra, vulgar i trista. O almenys això pensava jo fins que m’he posat a escriure-la. Durant aquests dies, recordant la meua pròpia vida, m’he adonat que potser hi ha èpoques roïns per als pobles i les nacions, però les persones som capaces de sobreposar-nos a totes les circumstàncies i de superar totes les adversitats fent que cada moment de la vida valga la pena de ser viscut, i, doncs, recordat i explicat. Per a mi ha estat un autèntic plaer recuperar una part de la memòria de la infantesa. Si algú, en llegir aquestes ratlles hi troba ni que siga l’excusa per a esbossar un somriure, la satisfacció serà completa. Per això, per haver-me donat aquesta segona oportunitat, vull acabar mostrant el meu agraïment als professors, els treballadors i els alumnes del Simarro. I també els vull agrair la tasca inestimable que han fet durant tots aquests anys i la que, sens dubte, continuaran fent durant molts més al servei de la cultura del nostre país i de l’educació de la nostra gent.
Moltes gràcies.

QUI DEIA QUE ALS ALUMNES NO ELS AGRADAVA LLEGIR?

2009-06-30T19:21:00.000+02:00

Un bon dia, un professor de llengua de l’institut on treballe em demanà l’opinió sobre una idea que li havia passat pel cap: proposar als alumnes de tercer d’ESO d’un curs especial la lectura del meu llibre “Pell de pruna”, premi de literatura eròtica de la Vall d’Albaida de l’any 2007. Al principi em va sobtar una miqueta, però quan m’explicà els seus motius vaig començar a pensar que potser la cosa no era tan foradada com poguera paréixer a primera vista. La realitat, m'explicà, és que a aquests alumnes els costa Déu i ajuda llegir qualsevol cosa de més d’una pàgina. De fet, em deia el professor, durant tot el curs no havia aconseguit interessar-los per cap lectura i ja començava a estar convençut que fer-los llegir un llibre sencer seria simplement impossible. Llavors se li va acudir la idea de “Pell de pruna”. Com que aquesta mena d’experiment tenia un cer risc, se li va acudir una solució que de tan senzilla és genial: demanaria permís als pares. I cap ni un no hi va trobar inconvenient. Quan les xicotes i els xicots s’havien llegit la novel·la, Moisés em demanà si no aniria a parlar amb ells. Li vaig dir que per a mi seria un plaer. Hi vaig anar i em vaig sotmetre a les seues preguntes. Ho vaig passar realment bé, i em sembla que ells també. Per a un professor no hi ha res més bonic que raonar amb els alumnes i per a un escriptor, rés més agradós que escoltar les opinions dels seus lectors. En vaig eixir tan content que li vaig demanar al professor si no em faria unes paraules explicant-me l’experiència. I ho ha fet tan bé que ara li he demanat permís per reproduir-les en el meu blog.

Gràcies M.

Vet-les ací:

Llegírem “Pell de pruna”

Tot comença, com sempre en l’ensenyament actual, amb un “almenys”: “si almenys serveix perquè òbriguen un llibre...”, “si amb això almenys s’enganxen a alguna cosa escrita...”. Però no, no sols per això: hi havia també el motiu egoista del professor que vol sentir-se mínimament transgressor i atrevit. Amb això i una ratafila de permisos orals i escrits, es proposa als alumnes que lligen “Pell de pruna”, l’última novel·la eròtica del Joan Olivares ... i van i la lligen. I va i els agrada. I va i tota la metodologia emprada fins ara, en l’antítesi dels nous estils d’aprenentatge (un sol llibre triat pel professor, un termini per llegir, un examen al final...), funciona.
I esdevé la màgia de la lectura: “Per on aneu?” – “Jo ja l’he acabat; me l’he de tornar a llegir perquè no se m’oblide.” – “Ei, ei, jo ahir vaig llegir a casa.” – “Jo no he entés res del primer capítol” – Què vol dir això dels “dos mulatosss”? – “Eixe és un llibre porno, eh?” – “Jo no el puc llegir que me l’han agafat dos amics i se l’estan llegint ells”. I dius que anem a llegir, però en veu alta. I lliges. I dramatitzes una mica. I notes com t’escolten. I el seu silenci t’acarícia. I tal vegada no ho entenen tot, però el mateix so de les paraules, que caminen darrere d’una història que intueixen, embolicades en aquell silenci, els atrapa i fa que es concentren. Com si la tibantor dels pits d’Efigènia tibara les seues ments, alhora que les altres parts del seu cos.
I dius ja n’hi ha prou per avui i en demanen més. Per a l’endemà els ordenes que han de llegir tres capítols. Els lligen (no tots, és clar, no tot). Els commines a llegir ara en silenci, i pel seu compte. Ho fan. Els observes. Silenci. Algú comença a somriure, a somriure tímidament, perquè no s’adone ningú. “Què és això de la “portella prohibida”?”. Quasi puc escoltar el soroll d’una fotocopiadora que s’engega. I sona la música i han de deixar de llegir. Algú, però, no fa cas. Algú altre es queixa: “Caguendéu! Ara que anava a tirar-se-la.”
I poses tota la teua il·lusió en un examen divertit, “Explica què ocorre amb Carme i el mòbil de Silveri.”, “Explica la relació que hi ha entre Silveri, un aparell vibrador i l’hospital”. I pràcticament la meitat de la classe el suspén. I els interrogues amb la mirada. I t’interrogues: “Almenys...”

SOLSTICI D'ESTIU

2009-06-21T12:39:00.001+02:00

SAFANÒRIA

2009-06-18T18:53:00.000+02:00

Aquest escritet el vaig enviar fa uns dies a Migjorn, el grup de filologia que coordina Eugeni Reig.

M'ha vingut a la memòria un cas que ens va passar fa un temps. No té molt de filològic, però és graciós.Resulta que tenim un hotelet i quan ve un client li hem de fer una fitxa i enviar-la per Internet a la Guardia Civil. Doncs un dia ve una xicona, la inscrivim i enviem la fitxa. I al cap d'una estona teníem una parella de guàrdies a casa. Ens demanaren molt amablement si podien parlar amb la clienta. Li ho traslladem, i ella, una mica espantada, diu que sí. Es tancaren en recepció i s'hi estigueren més d'un quart d'hora. Ens començàvem a posar nerviosos. Finalment, n'eixiren i els guàrdies s'acomiadaren, també amablement. No vam poder evitar de demanar-li a la nostra clienta si no ens podria explicar el cas. Podia i volia, la xica. I ens diu que un dia que anava a visitar la família al seu poble (Oliva, crec que era), va aparcar el cotxe en lloc prohibit (diu que eren festes i tothom hi aparcava malament), i quan torna al cotxe es troba un municipal que li posava multa. Ella li diu que només s'havia estat una estona. Ell, que ni una estona ni res. Ella, que estava tot ple de cotxes mal aparcats. Ell, que això no era problema seu. Ella, que vinga, home, que total ja se n'anava. Ell que no baixa del burro. Ella que s'enrabia i li diu safanòria. I ell que s'ofén i li lliura el paperet de la multa.Però es veu que l'home no n'ha quedat prou satisfet i denuncia el cas al jutge: ofensa a l'autoritat. I el jutge li envia una citació a la xica. Però ella ha canviat d'adreça i no la troben. I el jutge en decreta la recerca. I la trobada es fa efectiva a casa nostra. I ja s'ha acabat. Però com això que passa amb les cireres, ara em ve al cap que l'altre dia, parlava amb Màrius Serra de tubercles (dinàvem a un restaurant de Llutxent). Hi havia pastanaga a l'amanida i em demanà com li déiem. Li vaig dir que carlota, però que pastanaga (pastenaga), no m'era un nom desconegut perquè ací hi ha una planta silvestre que es diu així. Ell em digué que es pensava que li déiem safanòria. I li vaig que la safanòria era un altre tubercle, paregut però de color morat. Em va dir que aquest no el coneixia. Jo em pensava que la safanòria (morada) era coneguda a tot arreu, però es veu que no. Ara em pregunte si el jutge que va ordenar la recerca de la nostra clienta ho devia saber, què era una safanòria i què era ser un safanòria...

SENSIBILITATS

2009-06-18T18:21:00.000+02:00

En poc de temps, m’han arribat dos missatges explicant-me les diferències entre el valencià i el castellà. És molt probable que els conegueu perquè són d’aquells que fa temps que circulen per la xarxa. De fet jo ja els coneixia, però l’altre dia mentre en llegia un, encara tenia ben viva la memòria de l’altre, i vaig pensar que era molt il·lustratiu llegir-los seguidets. I després, meditar-hi en calma, perquè cadascun, ens agrade o no, amaga una realitat amb la qual convivim cada dia.

PRIMERA PART

VOCABULARIO VALENCIÀ-CASTELLANO

IEEE! : hola.

AU: Adiós

MONE / NEMON: vámonos.

MECAGUEN-LA FIGA TA TIA :

Discrepo de su opinión, estoy bastante en desacuerdo / Saludo a un conocido que hace tiempo que no ve.

MECAGUENLAMAREQUELAPARIT-ALFILLDEPUTAIXE : discrepo con su punto de vista, y/o con la acción (muchas veces relcionada con la conducción) que acaba de realizar.

VES A FER LA MÀ: Aleje su sombrilla un poco de mi toalla que me hace sombra, gracias.

IEEEEEEEP FILL DE PUTA, A ON VAS?: saludo a un conocido

NEM A FER-MO'N UNA: Me voy a tomar una cervecita

CHE, SERÀ PER DINERS COLLONS: Variante de 'xe, això ho pague jo'.

A RAS DE FIGA : Minifalda

RINCHOPARRÚS: Falda aún más pequeña que la minifalda

PER COLLONS: Necesariamente, por necesidad.

VES I GITA'T: no digas tonterias.

SI LA VISTA NO M´ANGANYA, PORTE UNA BONA CASTANYA: referente al estado de embriaguez

NYÀS! : cuando le das algo a alguien (emplear la expresión mientras se lo dais)

MESINFOT: no me importa demasiado

MENINFOTS: Habitantes de la terreta, nativos.

SANGONERETA: chupa tintas, tragón

AMOLLAR: Soltar donde se pueda, dejar caer.

FIGAMOLLA: Llorona

PANFIGOL: Persona tranquila

SUMBALI: Echar a correr / pegarle a alguien.

LLUNT : lejos

MOLT LLUNT : muy lejos

A FER LA MÀ : muy muy lejos

AUSAES, 'GONIA QUE DONES! : No acaba de caerme bien usted.

T'AGÜELA QUAN PIXA FA CLOTET?: Ya vale con el cachondeo, gracias.

PIXES ALT I FAS CLOTET : Alto de miras

LA FIGA TA TIA ROSSEGA KIKOS: La hermana de tu madre tiene mal humor.

TINC EL PIU ENCÉS EN FLAMES: Cariño, esta noche vamos a tener relaciones.

TIRA MÉS QUE UN PÈL DE FIGA Q' UNA MAROMA DE BARCO: lo que consigue una mujer no lo consigue nadie

FARDACHO / SARVACHO: bicho grande

VALENCIANOTA: mujer que le gusta todo lo relacionado con Valencia.

AMARRAELPONIIIII / AGARRALI EL MORRO A LA BURRA: tranquilizateeeee!

VAIG COM CAGALLÓ PER SEQUIA: Ir sin rumbo fijo.

ALÇA EL RABO, PERDIGOT: Espavílate, vamos.

SI T´ARREE UNA NYESPLA VORÀS: Amenaza

AGARRA'T QUE VE (CURVA): La vamos a liar

AÇÒ ES MEL DE ROMER: Que es muy bueno-bonito

A CAGAR A L'HORT: Vete, fuera de aquí.

AMAGUEUSE LES CARTERES: Llegada de alguien inesperado

ME CAGUEN (DEU/ DÉNIA/ DEN / LA FIGUERETA / L'HÒSTIA) : Expresión de multiples aplicaciones según estado de ánimo.

LA MARE QUE VA...: Exclamación

CAP DE SURO: Cabezón, tonto, bobalicón

LA FIGA EM FA PALMES: Guapo, me gustas.

HI HA MÉS DIES QUE LLONGANISES: Aún queda tiempo

VAS A LA MAR I NO TROBES AIGUA: Despistado

CHÈ! VES I TOCA'T EL COLLONS: Hágame el favor de no molestar.

ANIMAL DE SÈQUIA: Bruto

COM SI CAGARES, PERÒ PA CA DINS: eso es una tonteria//imposible

CHE, DE VERES, COM SI MENJARES PERES I LES CAGARES SENCERES: de verdad de la buena

AIXÒ ES BUFAR EN CALDO GELAT: no tiene usted nada que hacer en el asunto

TAPEROT: Tonto

ME CAGUE EN LA MARE QUEM VA PARIR: Caramba!

AH! REDEU: Madre mía

CHÉ QUE BÒ: Me gusta.

AÇÒ? AÇÒ?? AÇÒ ES MASSA,TU: qué barbaridad!

TÚ NI TENS VERGONYA NI LA CONEIXES: Es usted un poco madrileño, caramba.

CHÈ, VES I TIRA A FER LA MÀ!! : Vuélvase usted, gracias.

NI CHICHA NI LLIMONÀ: no servir para nada o poca cosa

TINDRE POCA ESPENTA: no tener iniciativa

TOT PER L'AIRE: Caracoles!! Caramba!

TIRALIIII: Continue usted

JUGUA, JUGUA I VORÀS...: Aplicable a multitud de situciones, sule terminar con ' L'hòstia que t´emportes'

COLLONS: Testículos. Generalmente se usa para todo, al comenzar o terminar la frase puede variar el significado de la misma.

MENGES MÉS QUE EL TIO SANGONERA (QUE VA MORIR DE UNA FARTERA): Come usted mucho.

A MANTA! : en cantidad...

BORINOT: Torpe, bruto.

AU CACAU: Hasta luego Lucas

EIXE ES UN SANGUANGO: ese es un desgraciado

SI TE PEGUE UNA BORINÀ ET REVENTE COM UNA MANGRANA : ¿Puede usted dejar de molestarme?

MA QUEEE ERES..., MA' QUEEEE T'AGRÀ ..: Hay que ver, hay que ver...(expresión de reproche)

HA PEGAT UN ESCLAFLIT : ha explotado.

FUIG DEL MIG HÒSTIAAAA: apartate por favor...

QUINA FOTRACÀ : Caramba, cuanta cantidad

CHEEE VAAA, CHÈ : venga, va

SEGONA PART

Per a llegir-ho amb calma...

Vaig a mostrar-vos en que es diferencia el castellà del valencià, perque les diferències son més que les pròpies traduccions de les paraules:

Ells diuen “perro viejo” allà on nosaltres diem “gat vell”.

La sort màxima de la rifa és un masculí “el gordo”, allà, i un femení, “la grossa”, ací.

De la dona de Sant Josep els castellans destaquen que siga “ Virgen” i nosaltres que siga “Mare de Déu”.

Ells paguen “impuestos”, que ve d’“imponer”, i nosaltres “contribucions” que ve de “contribuir”.

Els castellans desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns “sinvergüenzas”, mentre que els corresponents valencians només tenen “poca-vergonya”.

Allà celebren cada any les “Navidades” mentre que aquí amb un sol “Nadal” anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un “ bon dia” i una “bona nit” cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus múltiples “buenos días” i “buenas noches” diaris… per a què tants?

Els castellans parlen d’acabar les coses i els valencians disfrutem de començar-ne de noves. Per a ells el dissabte i el diumenge son el “fin de semana” mentre que nosaltres no l’acabem sino que la comencem amb el “cap de setmana”. El mateix passa amb el “fin de año” o “nochevieja” quan és molt més nou dir el “cap d’any”.

A la meseta es veu que ho donen tot: “dar besos”, “dar un abrazo”, “dar un paseo”, “dar la mano” mentre que els valencians donem més be poc, el que fem es “pegar besets”, “pegar una abraçada”, “pegar una volta” o fins i tot “xocar la mà”.

En canvi, els castellans “dan miedo” mentre que nosaltres ens la creem nosaltres mateix perque “fem por”.

Els castellans no tenen clar si el “almuerzo” es a les 10 del matí o a mig dia… Nosaltres ho tenim ben clar, ja que “esmorcem” a les 10 i “dinem” a migdia.

Allà diuen “¡oiga!” quan ací filem mes prim amb un “escolta!”

Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment “almeja” i aquí “figa”, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, suau, rogenc i de tacte agradable i fàcil.

Fins i tot més paraules que tenen sempre son masculines per a designar allò tan femení: “el chocho”, “el chomino”, “el coño” quan els valencians no son tan masclistes com ells: “la figa”, “la parrusa”, “la petxina” o “la clotxina”.

Mentre ells “hablan” i ací “raonem”, és a dir, tractem de buscar la raó, encara que moltes voltes sense èxit.

A les festes ells tiren “petardos” mentre que nosaltres “masclets”… la veritat és que és prou diferent ser un “mascle” que ser un “petardo”, no creus?

I les nostres expressions sense traducció… Hi ha molts castellans que tracten de traduir la nostra multi-expressió “ fer la mà”, perque a “fer la mà” podem enviar a algún pessat, indicar que alguna cosa està molt lluny, quan alguna cosa ja no ens importa pues soltem un simple “ a fer la mà” i ens desentenem, quan alguna cosa és complicada és un “fer la mà” i quan es masturbem també “fem la mà”. Per mi se’n poden anar a fer la mà els que vulguen traduir esta expressió, i és més: “me s’infot” el que pensen.

Tota una concepció del món, s’endevina darrere cada mot d’una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col· lectiu, d’una psicologia diferent, ni millor ni pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre.Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista…

MES FOTOS DE LA LLUNA

2009-06-08T22:06:00.000+02:00

A PESAR DE TOT LA LLUNA PLENA HA EIXIT AQUESTA NIT

2009-06-07T23:23:00.000+02:00

Per si algú es pensava que això de la victòria de la dreta era una gran catàstrofe, doncs ací teniu la prova que no. La lluna plena ha eixit aquesta nit a l'hora que li tocava. Ací la podeu vore tramuntant el Benicadell.

BER-RUS-CONI ZAPLACAMPS I FABLASCO

2009-06-07T11:49:00.000+02:00

Si diem que sempre hi ha hagut polítics corruptes –i fusters, mestres, capellans, obrers, advocats, reis...–, no descobrim Catarroja. Que ara n’hi ha per a parar un carro, també ho sap tot lo món. I no és que ens agrade, però la vida ens ensenya que la naturalesa humana és corruptible, i, si volem sobreviure, ens hem d’avesar a conviure amb l’abjecció. Si pretenguérem una societat pulcra i virtuosa, tota d’ànimes angelicals, ens desesperaríem i fins i tot acabaríem per rebutjar-nos a nosaltres mateixos: “qui estiga lliure de pecat, que llance la primera pedra”, que deia aquell que clavaren en la creu.
Davant la hipocresia, la mentida, la prepotència, la mala fe, l’analfabetisme manifestos d’alguns dels nostres polítics, semblaria natural que ens vingueren desigs irrefrenables de sollevar-nos. Si no ho fem és, probablement, perquè cada matí quan obrim la nevera, encara la trobem relativament plena, i amb l’estómac satisfet, tot es fa més suportable.
Ara bé, una cosa és acceptar que la corrupció forma part del joc, fins i tot resignar-s’hi amb aquella cantilena que la democràcia és “el menys roín de tots els sistemes coneguts”, i un altra és que aquesta mena de delinqüència organitzada esdevinga un model admirat per les majories, digne de ser exalçat i imitat. I aquesta trista conclusió és l’única que se m’acut quan observe que pobles admirables com l’italià voten en massa un delinqüent com Berlusconi.
Per una altra banda, però, he de confessar que hi ha quelcom en tot aquest afer que em consola. En moments de gran desencant, havia arribat a pensar que els valencians devíem ser el poble més innocent del món, més fàcil d'entabanar i manipular. ¿De quina altra manera podíem explicar, per exemple, que una gran ciutat com Xàtiva, amb tota la seua història, podia votar per un alcalde prepotent, groller i gairebé analfabet? ¿Com es podria, si no, explicar que els valencians votem perquè ens governen uns senyors que declaren públicament voler-se enriquir-se de la política o col·locar els amics, i que menyspreen el tret fonamentalment de la nostra cultura, que és la llengua?

No és que vulga traure la conclusió que els italians amb el seu Berlusconi són més estúpids que els valencians amb els nostres Berlusconiets. Això segurament ho deuen pensar ells, que tan sovint se’ns burlen en la cara i ens insulten sense embuts. La conclusió que trac és una altra. Si un personatge tan infaust com Berlusconiot és capaç d’entabanar un país tan admirable com Itàlia (que més tard o més prompte s’acabarà adonant de l’engany i se’n sortirà), llavors (o aleshores, si ho prefereix el senyor Rus), als valencians encara ens queden esperances, moltes esperances, de recuperar la dignitat perduda en els darrers anys.

LLIBRES

2009-06-06T16:49:00.000+02:00

He fet una repassadeta per Internet i he trobat cosetes sobre Pell de pruna i Pana negra.
Vet-les ací:

Al CEIP Pla de l’Ametller de Banyoles, han proposat Pell de pruna com a llibre de lectura. Alguns dels participants han deixat ací les seues opinions:
http://pladelametller.wordpress.com/2009/04/27/lectura-per-adults/#comments

Manel Alonso, ha parlat de Pana Negra al seu blog: un amic.
http://manelalonso.blogspot.com/2009/05/pana-negra.html?showComment=1242403620000

Aquest comentari d'en Sergi també m'ha agradat.
http://sergicarrasca.blogspot.com/2009/01/vestit-de-pana-negra.html

L'article de Juli Capilla a la revista Lletres, ja fa temps que havia eixit, però això no li lleva valor
http://dglab.cult.gva.es/Libro/revista-lletres/Numero22secciones/narrativa.pdf

2009-05-09T21:33:00.000+02:00

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dissabte 9 de maig del 2009

Motacions

per Màrius Serra

Renadiu?

Visito Otos, a la Vall d'Albaida. El físic i novel·lista Joan Olivares ha sembrat el seu preciós poblet amb molts rellotges de sol dissenyats per artistes tan prominents com Andreu Alfaro. Als jardins del Palau del Marquès de Sant Josep, actual seu de l'Ajuntament de la vila, hi ha un curiós artefacte solar que acompanya la pedra de Basset. Es va inaugurar ara fa dos anys, pel tercer centenari de la batalla d'Almansa, el 25 d'abril de 2007. L'artefacte està disposat de tal manera que cada 25 d'abril l'ombra cobreix les quatre barres de l'ensenya valenciana. La força simbòlica d'aquest joc d'ombres es complementa amb una llegenda que m'intriga: “25 d'abril de 1707-2007, 300 anys de renadiu”. Renadiu? Joan Olivares me n'aclareix el sentit: “la paraula renadiu l'empraven els llauradors per a referir-se als cultius que naixien espontàniament i creixien sense conreu a partir de les llavors que havien quedat en el camp de la collita de l'any anterior”. La veritat és que resulta un terme ben ajustat per explicar la pervivència de la cultura catalana en molts indrets del territori ignot que solíem anomenar Països Catalans. Tornem-hi?

Dos nous rellotges a Ca les Senyoretes

2009-04-28T09:02:00.000+02:00

Aquesta setmana hem estrenat dos nous rellotges. El primer es diu analemàtic i ja n'havíem fet un d'aquest estil al Palomar. En aquell vam posar la frase "Quaerendum in te ipso est" a manera d'explicació. Això vol dir: "el que busques està en tu mateix", i ens indica que som nosaltres, amb el nostre propi cos els qui hem de fer de gnòmon, busca o estil, és a dir de vareta que fa ombra. L'altre és un rellotge horitzontal clàssic que marca l'hora i la data.

la pedra de Basset

2009-04-19T15:03:00.000+02:00

A primeries del s. XX, hi havia a la plaça del meu poble una pedra que els llauradors feien servir per a seure o picar espart en les hores de lleure. Un vell que portaven a l'asil va demanar al seu fill de seure per darrera vegada sobre la pedra. El jove hi va accedir i l'ancià i li explicà que anys arrere, ell també havia deixat que són pare s'hi asseguera una estona abans d'abandonar per sempre més el seu poble. Naturalment, el fill va decidir tallar la cadena i no va dur son pare a l'hospici.

Aquella pedra tenia un nom: la Pedra de Basset, i quan la meua sogra m'ho explicava, només faltaven uns mesos per al 300 aniversari de la Batalla d’Almansa. La història m'havia agradat, però el nom de la pedra em féu saltar l'alarma: que aquell Basset de la pedra no tindria res a veure amb el famós general austracista? Ningú no m'ho podria confirmar, és clar, però tampoc no em feia falta. La relació s'havia produït en el mateix instant en què jo l’havia imaginada. I vaig proposar a l’Ajuntament de fer una nova pedra de Basset: aprofitar el moment, la descoberta, la casualitat i la voluntat per a fer dues coses alhora: retre homenatge als nostres avantpassats amb una referència a la seua faena quotidiana de picar espart i recordar aquell moment decisiu de la nostra història com a valencians.
I vet ací que vam fer una nova pedra de Basset. Gravàrem en una de les seues cares un dibuix de la massa i el piló de picar espart, i en l’altra una llegenda que diu: 25 d’abril 1707-2007 300 anys de renadiu. La paraula renadiu l’empraven els llauradors d'ans per a referir-se als cultius que naixien espontàniament i creixien sense conreu a partir de les llavors que havien quedat en el camp de la collita de l’any anterior, i ens va paréixer que definia molt bé el cas de la nostra llengua i la nostra cultura en aquests darreres 300 anys.
Com que tot açò se situa a Otos, vam voler que la pedra de Basset tinguera també quelcom màgic, com tenen els rellotges de sol. I vet ací que el dia 25 d’abril, una ombra que ha avançat durant tot l'any cobreix les quatre barres de l'ensenya valenciana durant tot el dia.
Aquest 25 d’abril, a les 8 de la vesprada, farem una visita a la Pedra de Basset i hi retrem homenatge a Joan Baptista Basset, els maulets i tots els valencians que s'estimen la terra. La pedra de Basset està instal·lada a l’Ajuntament d’Otos, al jardí del palau del Marqués de sant Josep, i forma part de la ruta de rellotges solars.

Més a http://www.senyoretes.blogspot.com/

Salvador Borràs

2009-04-14T19:14:00.000+02:00

Enguany es compleixen cent-un anys del naixement de Salvador Borràs i Renart. El tio Cullerot, com tothom el coneixia a Otos, va ser durant molts anys cronista oficial del poble, i els seus articles en el programa de festes constituïen l'única llumeta enmig de la foscor d'incultura i mediocritat en què ens tenia sumits el franquisme. Salvador no va parar mai d'escriure sobre els seus dos amors: Cullera i Otos i les seus dues pàtries: la terra i la música. Als noranta anys encara marejava la ploma amb un entusiasme i una dedicació envejables.

Quan publicà el llibre: A l'ombra del Benicadell, narracions i contes de la Vall d'Albaida, em van encarregar que el presentara davant dels alumnes de l'Institut d'Albaida. Ja tenia més de 90 anys, però se'ls va ficar a la butxaca amb quatre paraules. En la presentació, se'm va acudir de fer una comparació entre l'edat dels alumnes i la seua. Qui penseu que és més jove?, els vaig demanar. I, naturalment, em respongueren que ells. Els vaig dir estaven enganyats, que el més jove era Salvador... perquè si ser jove és tenir il·lusió, tenir espenta, tenir ganes de viure... llavors Salvador feia més de noranta anys que era jove i ells, tirant per dalt, només en feia quinze o setze. Van riure pensant que era un acudit, una broma, però no ho era, era una realitat. Quant que m'agradaria arribar algun dia a ser tan jove com ell, i no em referisc a passar dels noranta.

Aquell dia, quan vaig arribar a casa, li vaig explicar a Assumpció la presentació i la idea de la comparació entre la joventut de Salvador i la dels meus alumnes. N'havia quedat satisfet i ai la vanitat... Però ella, tan discreta com sempre, em contestà:

A clar, ja ho entenc. Per això a pesar dels seus noranta anys continua sent cullerot i encara no s'ha fet granota.

I em vaig llevar el barret.

Feliç cent-unari. Salvador Borràs. Cullerot etern.

VISCA LA REPÚBLICA

2009-04-13T14:58:00.000+02:00

L'AVIÓ i V

2009-04-05T21:46:00.000+02:00

Per cinc minuts escassos féu tard a l’avió. Resignat, agafà un taxi. La taxista li demanà l’adreça i Ell somrigué abans de donar-li-la. Per l’espillet retrovisor li va mirar la cara i li agradà. Li mirà els muscles i li agradaren. Avançà el cap i li mirà les cames, també li agradaren. Passant per la Gran Via, li preguntà si volia sopar amb Ell. Ella se’l mirà per l’espillet i li digué que sí.
Anaren a un restaurant de la platja. Demanaren gambes, ostres, llagosta, navalles i vi blanc. Pagà Ell amb la Visa. Passejant per la platja, sentí un pessigolleig que li pujava per les cames, pel cos. La deixà avançar-se una mica i la repassà per darrere de dalt a baix. Estava ben bona. La desitjava. Ella es girà i el mirà de reüll. Li agradava sentir-se desitjada. S’acostaren l’un a l’altre. Es miraren fixament. Ella tombà lleument el cap i li oferí la boca amb un gest sensual. Ell tombà lleument el cap i li acostà la boca. Els llavis es fregaren. Es premeren. S’obriren. Les llengües es tocaren, es fregaren, s’entortolligaren. Els cossos tombaren sobre l’arena. I ho feren apassionadament una vegada. Dues. Quasi tres. De tornada a casa acordaren que la pròxima Ell faria de taxista.

L'AVIÓ IV

2009-03-31T11:56:00.000+02:00

Per cinc minuts escassos féu tard a l’avió. Resignat, agafà un taxi. La taxista li demanà l’adreça i Ell dubtà un instant abans de donar-li-la. Passant per la Gran Via percebé una estranya sensació, com un pessigolleig que se li enfilava cames amunt, cos amunt. Quan li arribà a la gola, li produí un lleu malestar, com un petit ofec. De sobte, dos petits taps li saltaren de les orelles i se sentí alleujat, ingràvid, gairebé absent.
Donà a la taxista una propina exagerada. Una parelleta eixien de la finca, amanollats. El saludaren i Ell no els contestà. En baixar de l’ascensor s’escarbà les butxaques. No duia la clau. Premé el botó del timbre amb un ràpid moviment de vaivé. Sonaren unes passes. S’obrí la porta. Aparegué una dona. No era la seua. Anava a demanar-li disculpes, però Ella féu un gest com per donar-li pas. Entrà. No reconeixia res. Ni els mobles, ni les làmpades, ni els quadres... Va seguir la dona fins a l’habitació. Ella es despullà. Ell també. Es gitaren i ho feren. Una volta, dues voltes, quasi tres! S’assegué sobre la vora del llit i s’encengué un cigarret. No era la seua marca. La dona entrà en el bany, i en sortí. Ell entrà en el bany. Tampoc no era el seu bany. Escopí en la tassa del water. No era la seua. Les rajoles no eren seues. La cortina de la dutxa, tampoc. Es mirà en l’espill: tampoc no era d’ell la imatge que s’hi reflectia.

L'avió III

2009-03-23T19:12:00.000+01:00

Per cinc minuts escassos féu tard a l’avió. Resignat, agafà un taxi. La taxista li demanà l’adreça i Ell dubtà un instant abans de donar-li-la. Passant per la Gran Via se’n recordà de la seua dona i tingué una estranya sensació, com un pessigolleig que se li enfilava cames amunt, cos amunt. Quan li arribà a la gola, li produí un lleu malestar, com un petit ofec.
No li volgué donar propina a la taxista. Una parelleta eixien de la finca, amanollats. El saludaren i Ell els contestà. Una noia de vint-i-dos anys amb minifaldilla esperava l’ascensor. Ella entrà davant i Ell li mirà les cuixes i el cul. Estava bona. Ella anava al deu. Ell també. Quan passaren per l’u se’ls creuaren els esguards. Pel dos, s’aguantaren la mirada. Pel tres, Ella es posà la mà a la boca i tossí. Pel quatre, Ell tragué la llengua i es repassà els llavis. Pel cinc, se’ls repassà Ella. Pel sis, s’acostaren les boques. Pel set, es besaren i s’abraçaren amb passió. Pel huit, Ell li arregussà la falda i Ella li pessigà el cul. Pel nou, Ell li abaixà les bragues i Ella li descordà la bragueta. En el deu, Ella saltà sobre Ell, li amanollà la cintura amb les cames, el coll amb els braços i amb un petit balanceig de cul s’entaforà el pardal en la xona. S’obrí la porta. Hi aparegué la seua dona, que anava a comprar menjar de gat. Es posà les mans al cap. S’indignà. Es cabrejà. Cridà: desgraciat, ja has tornat a perdre l’avió.

l'avió II

2009-03-21T13:53:00.000+01:00

Per cinc minuts escassos féu tard a l’avió. Resignat, agafà un taxi. La taxista li demanà l’adreça i Ell dubtà un instant abans de donar-li-la. Passant per la Gran Via percebé una estranya sensació, com un pessigolleig que se li enfilava cames amunt, cos amunt. Quan li arribà a la gola, li produí un lleu malestar, un petit ofec. De sobte, les orelles li feren xap, com si s’alliberaren de dos petits taps. I se sentí alleujat, ingràvid, com transportat.
Donà a la taxista una propina exagerada. Una parelleta eixien de la finca, amanollats. No el saludaren i Ell no els mirà. En baixar de l’ascensor, premé el botó del timbre amb força una vegada, dues vegades, tres.
S’obrí la porta i hi paregué un home en pijama que el va reconéixer de seguida. Féu una passa enrere i adoptà un posat defensiu, poruc: no em mates, demanà acovardit. Però no va haver-hi mans. Ell tragué una pistola de la butxaca i disparà al del pijama un tret en el cap. Entrà en l’habitació i matà la dona que hi dormia. Es tragué el bitllet d’avió de la butxaca i li’l clavà dins la boca. L’endemà els titulars del diaris deien un altre matrimoni assassinat pel psicòpata del bitllet d’avió.

primavera

2009-03-21T13:40:00.000+01:00

Ahir a les 11:44 va nàixer la primavera . En la foto podeu contemplar el moment exacte del feliç esdeveniment. Eren poc més de les deu i mitja de sol i l'astre rei feia una mica més de quatre hores i mitja que havia eixit.

l'avió

2009-03-18T21:03:00.000+01:00

Per cinc minuts escassos féu tard a l’avió. Resignat, agafà un taxi. La taxista li demanà l’adreça i Ell dubtà un instant abans de donar-li-la. Passant per la Gran Via percebé una estranya sensació, com un pessigolleig que se li enfilava cames amunt. Quan li arribà a la gola, li produí un lleu malestar, com un ofec. No res, de seguida es reféu.
Donà a la taxista una propina exagerada. Una parelleta eixien de la finca amanollats. El saludaren i Ell els contestà. En baixar de l’ascensor s’escarbà les butxaques, nerviós. No duia les claus. Premé el botó del timbre amb un ràpid moviment de vaivé. Sonaren unes passes. S’obrí la porta. Aparegué un home i el desafià amb la mirada. Ell li tornà el desafiament i tot seguit s’hi abalançà i amb una ganxo de dreta el deixà sense sentit.
Què passa?, digué Ella des de l’habitació. Res, contestà Ell, no res.
Es quedà contemplant-li els cabells desordenats sobre el coixí i tornà a envair-lo aquella estranya sensació. Es despullà, es gità al seu costat i li féu l’amor una vegada, dues, quasi tres.Després del cigarret, es vestí i se n’anà a sa casa.

(Continuarà?)

errare humanum est

2009-03-18T20:17:00.000+01:00

A voltes no és fàcil dir el que es pensa. D'altres vegades no es pensa prou bé el que es diu. Ara no sé ben bé què és el que em va passar ahir, però alguna d'aquestes dues coses devia ser. Ho dic perquè dels comentaris, poquets però clars, he tret la impressió que no m'entenia ningú. I quan no t'entenen, t'ho has de fer mirar. Doncs això, m'ho faré mirar. Al capdavall, només volia dir que mos passarem la vida discutint del nom quan, tots ho sabem, no és aquest el problema. És a dir que aquells que pensen que amb un canvi de nom solucionaríem alguna cosa és que són molt ingenus o que no ho són gens ni miqueta... en fi, ho deixarem ací perquè un es posa a estirar del fil i quan s'adona s'ha fet un "traje"... veus, ja ho deia jo (amb permís d'Ortifus).

Bé, com que hui no tinc més ganes de ficar la pota, només diré que he anat a passejar per la muntanya fins al castellet de Carrícola amb el meu fill, Bernat. Hem fet unes plantetes per al seu herbari i unes fotos de record de les obres del castellet. També hem parlat amb els obrers. Mos han dit que no fan només obres de consolidació, sinó de reconstrucció. És a dir, que d'ací quatre dies tindrem el castellet de Carrícola novet de trinca.

Diumenge passat també vaig anar a passejar. Aquesta vegada pels camins del terme. Vaig acostar-me a uns bancalets que eren del meu avi al terme de Bèlgida i quan estava a punt d'arribar, em trobe, allà on abans hi havia un camí de terra gairebé intransitable, amb un carretera asfaltada com si fóra una avinguda de la capital i amb les cunetes rematades amb uns murets de pedra viva que farien l'enveja dels xalets més luxosos d'Ontinyent. Em vaig quedar de pedra. Allò devia haver costat una fortuna i que jo sapiera, aquell cami no conduïa enlloc. Naturalent, per una banda venia de Bèlgida, però per l'altra no tenia ni idea d'on devia anar a parar. De manera que el vaig resseguir a vore a on em duia. Doncs a cosa d'uns tres-cents metres més o menys el camí s'acabava i en pau. A hores d'ara encara li pegue voltes al possible trellat d'aquella despesa impressionant. Mos haurem d'esperar una temporada a vore qui es fa el xalet per allí. Potser algú dirà que sóc malpensat, però de precedents no en falten... i hui ja no dic res més que encara la cagaré.

Al final del camí asfaltat hi havia un bancal de pruneres velles en flor. Hi vaig fer un grapat de fotos i ací en pose una. Més bonic això que no el camí.

LA QUARTA VIA O EMBOLICA QUE FA FORT

2009-03-17T19:55:00.000+01:00

Després d’haver llegit tots els articles sobre la renovellada polèmica del nom de la llengua, se m’acut una solució que, en l’improbable cas que s’arribara a aplicar, potser ens permetria estar en pau durant una bona temporada: que els de la primera via (catalanistes, per entendre’ns) es comprometen a fer que la Universitat de València i l’Institut d’Estudis Catalans reconeguen el nom “llengua valenciana” al costat del de “llengua catalana”; i que els de la tercer via (protoblaveros, per entendre’ns) es comprometen a fer que el govern valencià i l'Acadèmia reconeguen la unitat de la llengua catalana i accepten la doble denominació. El dia que qualsevol de les dues vies aconseguisca l'objectiu corresponent, recomencem la polèmica o la donem per acabada. Mentrestant treballem tant com puguem per la llengua i deixem-nos de polèmiques estèril, juís sumaríssims i dogmes de fe. Si no vaig errat, l’única cosa certa en aquest moment és que la combinació de les dues vies és nefasta per al present i el futur de la llengua, però ningú no sap què passaria si qualsevol de les dues desapareguera en favor de l’altra. Per més que alguns, com ara jo, puguem tindre la nostra opinió particular.

Mr. Martine Luther

2009-02-10T17:28:00.000+01:00

Fa uns mesos em va arribar un e-mail d’un senyor anglés de nom Martín Luther. Em demanava un pressupost per a tres habitacions durant una setmana (del 20 al 27 de març). De seguida li vaig contestar que la cosa pujava 1200 euros. Al poc de temps en digué que estava d’acord i que m’enviaria un taló. Uns dies després, em tornà a escriure i em digué que el taló que m’enviaria seria d’ 11.000 euros i no de 1200, perquè l’agència logística que els ho pagava tot (es tractava d’un viatge d’estudis) només podia fer un taló pel total del pressupost. Al final hi afegia que més avant em donaria instruccions sobre el que s’havia de fer amb els diners sobrants. Jo li vaig dir que d’acord.
El vaig rebre fa uns dies per un valor de 9.600 lliure,11.000 euros si fa no fa, i li ho vaig fer saber de seguida. Em contestà que ara havia d’anar al banc i cobrar-lo, i després avisar-lo que ja tenia els diners. Com que el meu cunyat treballa a un banc, vaig aprofitar que em venia a fer una visita i em vaig estalviar el viatge. Quan li a explicava el cas, em feia males cares. De seguida que vaig acabar m’informà que això era una estafa. Si anava a cobrar-lo un banc on tinguera un compte obert, me’l pagarien de seguida, però si després el xec no tenia fons, em farien tornar els diners i, a més, em carregarien totes les despeses. Li vaig demanar que pasaria si anava a cobrar-lo al banc nominal del taló (Barclays bank), i em digué que segurament no podrien fer res tampoc, però que tal vegada els interessaria saber que un client feia trampes amb talons del seu banc.
Com que tenia moltes ganes de seguir la broma fins al final, aquest mateix matí he trucat a la sucursal de Barclays d’Ontinyent. He explicat a l'empleat que m'ha atés que tenia el taló i li he demanat si em podia confirmar si era bo. M’ha dit que no perquè Barclays d’Espanya no té accés als fitxers de Barclays d’Anglaterra. Li he dit si me'l podien pagar i m’ha dit que hauria d’obrir-hi un compte i que encara així me’l podien retornar dins d’un any de termini.

Llavors li he explicat tota la història i la meua sospita que això era un frau. Al senyor que m’ha atés també li ho ha paregut. Li he preguntat si no els interessava informació sobre el cas, perquè –segons la meua opinió– no devia ser bo per al banc que un client fera servir el seu nom i els seus talons per anar engalifant pobres ignorants pel món. En aquell moment l’home s’ha adonat que uns clients el reclamaven amb urgència i m’ha demanat si no podríem continuar parlant-ne en un altre moment. Li he dit que sí i m’ha penjat.
He pensat que era una llàstima, que ja s’haguera acabat tot, però tot seguit he obert el correu electrònic i he enviat un e-mail a l’anglés dient-li que ja havia cobrat els diners. Unes hores després, ha sonat el telèfon i l’ha agafat la meua filla. Ha fet cara de pomes agres i me l’ha passat. Era el senyor Martine Luther, que em reclamava. L’he saludat i de seguida ha començat a parlar-me, en anglés, naturalment. Al principi no li n’agafava una, després he pogut entendre que havia rebut el meu missatge dient-li que havia cobrat els diners i em volia donar instruccions. Com he pogut li he dit que no aconseguia entendre’l i que era millor que m’enviara les instruccions per correu, així les podria estudiar amb calma.
Fa una estona he rebut el seu correu. Em demana que ingresse els diners sobrants en un compte de Caixa Catalunya. I ara sí que ja no sé per a on pegar. Done per acabada la història o toque a Caixa Catalunya i els explique que tenen un client que hi ingressa els diners procedents d’estafes?Espere suggeriments.

Comença la temporada dels espàrecs

2009-02-09T23:05:00.001+01:00

No es per fer goleta ni res, però hui he fet el primer manoll interessant d'espàrecs de la temporada. Concretament 214 tendríssims exemplars: els que veieu en la foto. Li n'he dut uns quants a la tia Maria i amb la resta hem fet una truita amb ouets de casa. No cal que diga com estava. Amb la saó que té la terra, la temporada es presenta prometedora.

La foto del Benicadell està feta des del barranc on he fet els espàrecs. La de la Vall la vaig fer ahir des del camí del castell de Carbonera.

Maria Lluïsa, ton pare ha vingut.

2009-01-24T19:09:00.000+01:00

He llegit al diari això de l’atemptat contra la seu d’ERPV i l’associació juvenil de Mislata. I m’ha saltat l’alarma: osti, tu, un atemptat a ca nostra, quina por! Però de seguida he pensat que no havia de patir perquè açò és una democràcia com Déu mana, i es manifestaran totes les associacions de víctimes del terrorisme, i el govern valencià farà un comunicat de condemna, i el d’Espanya, i el PP, i el PSOE, i Ciutadans, i UPD. I a Canal 9 dedicaran el vint per cent del telediari (ja sé que l’altre 80 és per al futbol, i molt bé que em pareix, xica) a informar els ciutadans i les ciutadanes. I si hi ha algun partit al parlament que no el condemne, el declararan il·legal. I s’obriran, si més no, dues línies d’investigació. I a la fi, detindran els culpables. I els condemnaran. I els tancaran en una presó que estiga a més de cinc-cents Km. del seu poble... I, mira, ja m’he quedat més tranquil.

NOTA: després d’escriure això de dalt, he mirat el diari a Internet i ja no he trobat la notícia en portada. No ho dic per res, només és que no me’n recordava del nom de l’associació de Mislata i per això no l'he pogut posar. Curiosament, les altres notícies del matí no les havien llevades.

POSTA DE SOL

2009-01-16T14:20:00.001+01:00

Passejar pel terme en aquesta temporada és un autèntic plaer. Poques vegades s'havien vist, si més no en els darrers trenta o quaranta anys, tans aiguamolls, tantes fontetes i barranconets, tants bassals i regalls, reguerons, sequioles... El soroll dels salts d'aigua, els assuts, i els esgoladors dels barrancs se senten de lluny tot despertant-nos aquella barreja de suspicó i atracció atàvics que sentim els de secà davant l'excés d'aigua. L'olor i la flojor de la terra ens anticipen una primavera esplendorosa com mai. Xalem de debó

Però enmig d'aquesta promesa de la natura, també trobem cosetes que no ens acaben d'agradar. Bancals sencers sembrats de botelles de plàstic, bosses i sacs de totes les classes, xarxes, fils, ferralles, cartutxos i tota mena de deixalles conegudes i sense identificar se t'apareixen com per encanteri en els racons més amagats dels indrets més inaccessibles.

Però la natura és sàvia i forta, i per aquests indrets encara s'acaba imposant en el paisatge, esperem que per molts anys. Les vistes que es poden contemplar als barrancs de l'ombria del Benicadell són impressionants, i si algú no les coneix, no sap el que es perd.

Capficat en la contemplació de tanta meravella, me'n vaig entrar en una raconada d'oliveres antigues i generoses. Era aquell instant màgic en què el sol s'aboca sobre l'horitzó, les ombres s'allarguen fins a l'infinit, el temps s'atura i el món agafa aquell to daurat dels somnis de princesa... com era possible tanta bellesa? Era real o imaginària? Ho estava veien o només ho somiava? Certament, en tots els anys de la meua vida, en tantes i tantes hores a recer de les oliveres, mai no havia contemplat un espectacle igual. A què es devia aquell prodigi? Vaig traure la càmera i ho vaig fotografiar: una, dues, tres... I immediatament hi vaig caure. Els bancals d'oliveres estan arruixats amb herbicides i per davall no hi surt un bri d'herba. Amb tota aquesta pluja, la molsa no troba competència i creix esponerosa, i així que el sol hi fa quatre ullades, canvia el seu color verd per aquest altre daurat que m'enlluerna, m'impressiona

I ara què faig -em pregunte-, m'alegre de l'espectacle o em cague en la mare que va parir tots els herbicides del món? I finalment decidisc que no sóc qui per jutjar res ni ningú, i decidisc continuar fent fotografies: quatre, cinc...

UN PAS DE DIMONI

2009-01-16T14:20:00.000+01:00

EL RAIG ENTRA PEL FORAT

El dia 17 de gener, a l’ermita de sant Antoni Abat de Bocairent, un raig de llum que entra per un forat practicat a la paret sud incideix en la cara de la imatge de sant Antoni, situada a l’altar major. La gent del poble i de la redor s’hi aplega a contemplar el fenomen amb una barreja de devoció i curiositat. L’espectacle es fabulós i en el moment àlgid, quan el raig de llum comença a il·luminar la cara del sant, es produeix un silenci expectant que provoca fins en els més descreguts, com ara aquest que escriu, un sentiment estrany, íntim, indescriptible. Us ho recomane.

SANT ANTONI IL·LUMINAT

El fet s'esdevé uns quants minuts abans de les cinc, hora civil. Alguns han volgut relacionar-lo amb la dita: “a san Antón las cinco con sol”, o amb la seua versió autòctona “a Sant Antoni del Porquet a les cinc ja hi ha solet”, que té tota la pinta de ser una rude adaptació de la castellana. Però no hi pot haver cap relacio perquè el refrany es refereix a les cinc d'hora solar, i el fenomen de l'ermita es produeix a les cinc d'hora oficial, que són les quatre menys deu minuts d' hora solar. A més, és evident que la dita fa referència a la llargada del dia i, doncs, al moment de la posta, i no al del pas del raig pel forat de sant Antoni, dit siga amb tots els respectes.

Quant a la validesa de la dita, el 17 de gener del 2009, el sol es pondrà (en la nostra latitud, i longitud) a les sis de rellotge, que seran, aproximadament, les 4:50 solars . Deu minuts d'error es poden considerar una més que bona aproximació. I encara, aquesta petita inexactitud la podríem atribuir a l’expectació amb que s’espera el creixement del dia. O simplement a les servituds de la rima. O a la imprecisió del rellotges de l’època en que s’inventà. En defensa d’aquesta darrera hipòtesi, cal dir que a alguns llocs la dita s’acompanya d’un afegitó que diu: “lo dicen pero no lo son”, que podria haver nascut amb el perfeccionament dels rellotges mecànics.

Volem, però, fer constar una darrera possibilitat: que la dita fóra anterior a la reforma gregoriana. En aquest cas, suposant que sant Antoni se celebrara el mateix 17 de gener, la situació del sol en aquest dia correspondria a la de l’actual 27 de gener, i la posta del sol tindria lloc a uns dos minuts de les cinc en punt, amb la qual l'error seria insignificant i la precisió, gairebé suisa.

SABIÑÀNIGO

2009-01-15T17:26:00.000+01:00

Aquest me l'acaba d'enviar un amic. Tampoc no el coneixia. Es pot veure a Sabiñánigo. Te calendari incorporat. També en té el de Benigànim, però no queda tan visible.

BENIGÀNIM?

2009-01-08T13:15:00.001+01:00

El 26 de febrer de 2004, el periòdic la Verdad publicava un article sobre la inauguració de la presa de Moratalla (Múrcia). L'obra incorporava un original rellotge de sol, el que veieu en la foto.

El tres de novembre de 2005, un periòdic mexicà publicava en la seua pàgina web la notícia següet: http://www.elcinco.net/web.php?subaction=showfull&id=1131009751&archive=1131183506&start_from=&ucat=20&do=Archivo
segons la qual s'inaugurava en la ciutat de Montemorelos (Mèxic) un rellotge de sol "únic en la seua espècie" (el de la foto següent).
Podeu veure més fotos a: http://www.panoramio.com/photo/5301181

El 2003 vam inaugurar aquest rellotge a Benigànim.

fotografia de Xafer68, presa de la pàgina: http://www.flickr.com/photos/xafer/98359224/

Casualitats?

En qualsevol cas, la història encara no s'ha acabat, i ens agradaria molt poder-vos-en oferir el quart capítol en uns pocs mesos.

DESFER EL CAMÍ DEL CID

2009-01-01T14:19:00.000+01:00

Ahir, darrer dia del 2008, vaig anar amb els meus gossets a passejar per la serra. No duia un rumb fix, i sense voler-ho ni pensar-ho, m'hi vaig topar amb els indicadors del camí del Cid. Quan vaig veure que estaven tots en castellà, em va venir una d'aquelles pujades que ens agafen tan sovint als queferosets del valencià.

De seguida vaig pensar de desviar-me, perquè no era el millor dia per posar-se pedres al fetge; el seguiria fins al pròxim encreuament i allà ja buscaria una alternativa. Però mentre caminava, m'anava fent la meua pròpia composició, i em va passar pel cap que aquell camí del "ego rodericus" no l'estava fent sinó desfent, que tècnicament podria semblar el mateix, però psicològicament em resultava més passador. I això vaig fer. De l'estat de les indicacions, deduïa sobre la marxa que molta altra gent, queferosos com jo, també havia patit el fatal desassossec de sentir-se foraster a casa pròpia, i l'hi havia expressat amb diferents nivells de contundència.

Bé, doncs una vegada superat l'aspecte visceral de l'assumpte, vaig començar a gaudir sense manies d'una de les passejades més boniques que es pot fer per l'ombria del Benicadell.

I la natura, sàvia ella i generosa amb els que la saben estimar, em regalà un alé de la pròxima primavera quan tot just tenim l'hivern acabat d'encetar.

I això que el cap no para de barrinar, encara vaig pensar que fóra una bona pensada de repetir-la, aquesta desfeta del cámí del Cid, cada any i en aquesta mateixa data. Fins i tot vaig tindre la foradada idea d'institucionalitzar-la. I , mira, doncs això que faré ara mateix, ni que siga per al meu propi consum:

Jo, Joan Olivares, declare la data del 31 de desembre, dia mundial de desfer el camí i del Cid. I convide i convoque a tothom qui es vulga afegir a la celebració a aplegar-se a les deu del matí de l'esmentat dia de cada any al peu del rellotge de Manuel Boix intitolat "l'Ull de Polifem"; http://www.ruralotos.com/ruta_rellotges.htm o qualsevol altre lloc que algú trobe més encertat.

Otos a 1 de gener de 2009, dia d'any nou i del Ninou, i aquell en què el sol avança un pas de bou.

PELL DE PRUNA AL TELER D'ONTINYENT

2008-12-30T18:59:00.000+01:00

Al mes de gener tornem a presentar "Pell de Pruna" a Ontinyent. Aquesta vegada al Centre Comercial "el Teler". I comptarem amb la col·laboració de la televisiva actriu Mamen Garcia.
Adjunte uns quantes extractes d'opinions qualificadíssimes de la novel·la. Naturalment he triat les millors, només faltava. Si l'heu llegida, també estaria bé que deixàreu la vostra opinió ací mateix... per a bé o per a mal, vos estaré molt agraït

Un llibre molt ben escrit, amb una prosa trepidant, puntuació perfecta, irònic, insinuador, fresc, divertit... Genials descripcions, personatges molt ben construïts, escenes memorables... Jo no me'l perdria per res del món.

Toni Ibàñez, escriptor i guanyador del premi de literatura eròtica de 2006, i altres

...“Pell de pruna” és una narració que barreja, tot i que puga semblar insòlit en una novel·la eròtica, un ritme bastant accelerat amb unes grans dosis de sentit de l’humor i un llenguatge ricament col·loquial, que precipiten en una série d’escenes realment divertides. El fet d’estar escrita en primera persona facilita a Olivares la possibilitat d’incloure, en l’explicació de la història, els sucosos comentaris que, al respecte de qualsevol circumstància, deixa anar el protagonista. Un encert, sens dubte, que confereix a l’obra un atractiu que va més enllà de les escenes tòrrides, d’altra banda resoltes amb notable economia de mitjans. El fil conductor són les relacions sexuals que Silveri manté amb tantes dones com passen a prou seu. Però, alhora, Olivares va desenvolupant altres subtrames que, en enllaçar amb el nervi principal de la història, li confereixen entitat de novel·la sense adjectius.

Vicent Usó, escriptor, guanyador del premi octubre de narrativa 2004, i altres

...Home, perquè està ben escrit, perquè és molt divertit i... perquè posa calent.

Jordi Albinyana, pintor de bandera i queferós de mena, però bon xicot.

(en respota a la pregunta de Marc Gomar: "Jordi, tu per què recomanes aquest llibre als lectors?" feta en una memorable entrevista a TeleGandia)

Un nou rellotge als carrers d'Otos.

2008-12-30T13:51:00.000+01:00

Aquesta setmana passada, vam afegir un nou rellotge a la col·lecció d'Otos. Aquest el podeu trobar al carrer del Trinquet, el núm no el sé, però com que és un carrer menudet no vos costarà gens de trobar. La paret està orientada a llevant, de manera que el sol només li pega de matí. Per això té aquesta forma tan asimètrica. També marca els canvis d'estació. La corba superior, sobre la qual es veu l'ombra de la boleta, correspon al solstici d'hivern, dia en què es va fer la foto. La corba inferior és la del solstici d'estiu i la recta d'enmig la dels equinoccis, primavera i tardor. A banda, hi ha una corba sobre la qual es pot llegir 20 d'agost. És la línia de calendari corresponent a aquest dia. La rao d'haver marcat aquesta data és que es tracta de l'aniversari de la propietària de la casa. El mussol també hi té a veure amb ella, no sé exactament per què.