otos4

Kohenim Otosinus - (i V)

noreply@blogger.com (joan olivares) — Sat, 22 Aug 2009 14:54:00 +0000

La pedra podria ser la d’un Kohen o no, però aquesta darrera possibilitat, tot i que no la puguem descartar, no la considerem interessant. Si no és que s’acompanya amb una altra hipòtesi més o menys suggeridora. Així doncs, acceptarem que la pedra té alguna relació amb els descendents d’Aaron i a partir d’ací se’ns acudeixen moltes hipòtesis:

A) Era la tomba d’un descendent de conversos mort el 1660. En la familia del mort es conservava una antiga tradició segons la qual aquell símbol de dues mans esteses tenia un valor, una intenció o un significat que havien guardat en secret i que la resta de la gent desconeixia. Amb el temps la tomba quedà oblidada fins que un constructor la va trobar i la va reutilitzar. El símbol de huit puntes podria ser un simple ornament o representar alguna cosa no relacionada pròpiament amb el judaïsme.

B) El símbol Kohenim havia perdut amb el temps el seu significat religiós i jueu i havia adquirit un sentit purament exotèric, probablement de protecció contra els mals esperits. El propietari de la casa l’encomanà a un picapedrer per col·locar-la en la façana amb aquest intenció profilàctica. El dibuix de la mà en el llibre de Michael Molho i aquest altre, de Shabbetai Horowitz, Shefa Tal, Polonia, 1712, són suggeridors en aquest sentit

C) La pedra original formava part de la tomba d’un Kohen mort en un moment anterior a l’expulsió de 1492. El pas del temps i l’abandonament degué fer que quedara oblidada i probablement oculta. En erigir una casa en un indret pròxim a un antic cementeri abandonat, el constructor descobrí la làpida entre les runes i decidí reutilitzar-la. Va mantenir tots els elements decoratius innocus i va eliminar tots els senyals sospitosos, i en el seu lloc gravà la data de construcció de la casa. La pedra devia ocupar un lloc principal en la façana. Com que en la data de construcció de la casa, no es tenia constància que el símbol de les dues mans tinguera cap relació amb el judaïsme no es va considerar necessari eliminar-lo. De la mateixa manera, l’estrela de huit puntes no representava cap problema. Si hi havia cap símbol jueu més explícit, simplement es va eliminar. Veieu, si no, quina modificació més suggeridora he fet en la foto següent.

Kohenim otosinus - IV

noreply@blogger.com (joan olivares) — Thu, 06 Aug 2009 15:42:00 +0000

Amb tot això, arriba el moment de plantejar-se la gran pregunta:
Té la nostra alguna relació amb el símbol de la benedicció Kohenim?
Abans, però, d’aventurar cap resposta, convindrà recordar que:

En la pedra de la casa Gran les mans no presenten la separació entre els dits cor i anul·lar, pròpia de les làpides jueves.
En la majoria de les làpides Kohen apareixen símbols o lletres judaiques i en la nostra, no.
L’estrela –o flor o rosa dels vents– de huit puntes no és un símbol tradicional jueu.
La data que apareix en la pedra de la casa Gran (1660) correspon a 168 anys després de l’expulsió dels jueus, encara en plena activitat de la Inquisició, la qual ens obliga a descartar que la finalitat de la pedra fóra de fer ostentació de judaïsme .

També trobe interessant considerar les dades següents:

En aquest dibuix d’un escut d’un Kohen d’Alsàcia (França), la separació entre els dits índex i cor no és manifesta (almenys, no més que entre els altres dits). No és aquesta l’única imatge que he trobat amb aquestes característiques.
En la imatge següent, corresponent a un còdex de Leningrad de primeries del s. XI, s’observa que l’estrela de sis puntes està dins d’una altra de huit.

En la majoria de les lapides Kohen, les mans es representen sobreeixint de les respectives mànegues del vestit del sacerdot que efectua la benedicció. En la pedra de la casa Gran, sota les mans apareixen unes línies transversals que representen de manera clara les mànegues d’un vestit. Aquest fet és important ja que implica que darrere de les dues mans hi ha una persona que efectua un gest (una benedicció?) i que no es tracta de dos símbols desconnexos. Una de les mans més famoses com a símbol religiós, la de Fàtima, es representa sense la respectiva mànega.

A través d’Internet vaig demanar l’opinió a la senyora Gloria Mound directora de la Hispanics University of Glasgow i de l’“Institute For Marrano-Anusim Studiesi”. La seua resposta va ser rotunda: aquella pedra només podia ser de l’antiga tomba d’un Kohen.
Això em va animar a fer noves fotografies que em permeteren examinar la pedra amb més detall. De seguida vaig veure que en la punta superior de l’estrela hi havia uns senyals als quals no havia donat importància pensant que eren simples irregularitats en la pedra.

D’aquesta imatge en primer pla es pot veure, però, que no es tractava de marques casuals, sinó de símbols esculpits amb alguna intenció representativa. Quin podia ser el significat d’aquest senyal semblant a la lletra a majúscula? I el de totes les marques inferiors? Les respostes a aquestes preguntes requeririen un estudi més acurat de la pedra.

PERDÓ, SENYOR PRESIDENT

noreply@blogger.com (joan olivares) — Wed, 05 Aug 2009 16:08:00 +0000

Jo, ho he de confessar, era dels que havien arribat a desconfiar de Francisco Camps, el nostre president. Doncs estava equivocat. I ara no em quedaria tranquil si no li demanava públic perdó.
Estimat president:
Disculpeu-me per haver sospitat que no us pagàveu els vestits.
Disculpeu-me per haver pensat que mentíeu als valencians i a la justícia.
Disculpeu-me per creure que us havíeu deixat subornar per una colla de lladres.

Disculpeu-me per haver cregut que éreu amic dels corruptes.
Disculpeu-me per haver imaginat no éreu un home honest, sincer, modest, generós, just, incorruptible i, sobretot, honorable, molt honorable.
I ja posats, aprofite l’ocasió per agrair a la justícia l’encert d’haver traçat aquesta ratlla subtil i precisa entre l’efecte i la causa. Perquè, per més que poguera paréixer estrany, no sempre que fa vent es mouen les fulles. Ni cada vegada que es mouen les fulles, ha hagut de bufar prèviament l'aire. I encara més, si rere una gran ponentada, veiem que es mouen les fulles, ¿qui podria estar completament segur que hi havia hagut la més mínima relació de causalitat entre una cosa i l’altra?

Ai, Senyor... quantes coses que ens queden per dependre!

Kohenim otosinus - III

noreply@blogger.com (joan olivares) — Sat, 18 Jul 2009 22:19:00 +0000

(Un Cahans emparentat amb un Benavent?)

El dibuix de dues mans esteses, és un símbol que es repeteix en moltes lapides jueves. En general es representen amb els dits cor i anul·lar separats formant una figura que vol reproduir la lletra hebrea shin ש. Però no es tracta d’un símbol genèric del judaïsme, com ara l’estrela de sis puntes o el canelobre de set braços, sinó d’un senyal molt particular amb un significat molt concret: l’enterrat sota aquella pedra pertany a la casta sacerdotal dels Kohanim (Cohen).
Els Kohanim són levites i descendents de la branca d’Aaron, germà de Moisés. Abans de la destrucció del segon temple de Jerusalem, en l’any 70 dC, s’hi encarregaven dels sacrificis dels animals per mandat explícit de Déu: “Les vestidures sagrades d’Aaron les heretaran els seus descendents, i se les posaran per a rebre la unció i la investidura sacerdotal” (Èxode, 29: 29). Després de l’any 70, s’abandona la pràctica dels sacrificis, però els Kohanim conserven el privilegi d’oficiar la "benedicció Kohan", un ritual que es realitza en determinats dies festius davant l’arca de la Torà: “Que el Senyor et beneïsca i et guarde. Que et faça veure la claror de la seua mirada i s’apiade de tu. Que fixe damunt de tu la seua mirada i et done pau” (nombres, 6:24-26).
Aquestes paraules es pronuncien tot fent el símbol Kohenim amb les dues mans.

El nom original "Kohen" ha pres diverses formes en diferents idiomes. Així ens trobem amb Cohen, Cohn, Cahan, Kahane, Kahn, Kagan, Kogen, Kaganovitch (en rus), Kaplan (polonès), Sacerdot (en italià), Koyen (jiddisch), i Kohanski (hebreu-polonès). Un cas especial és Katz, sovint una abreviatura de Kohen-Tzedek (sacerdot just).
També a Internet, he trobat notícies, aparentment serioses, d’unes investigacions que confirmarien que un gran percentatge dels actuals Kohen (en les seues distintes versions), tenen lligams genètics importants entre ells, la qual cosa referma la teoria d’un origen comú i convertiria els Cohen en una de les famílies més esteses arreu del món, si més no de forma documentada. Per citar un cas semblant, també hi ha estudis que asseguren, que un terç dels hòmens que actualment habiten l’antic imperi mongol comparteix determinades característiques del cromosoma Y amb l’emperador Genguis Khan.

Un nou rellotge a Reus

noreply@blogger.com (joan olivares) — Thu, 16 Jul 2009 22:34:00 +0000

Ahir, l'equip solar: Rafa Amorós, Isidro Teruel i jo mateix, vam anar a Reus a signar el contracte per a la instal·lació d'un rellotge solar en una rotonda. Després de la faena burocràtica, vam fer una roda de prensa per a presentar la criatura. Encabant vam tenir el privilegi de fer una volteta turística pel poble acompanyats i il·lustrats per l'albaidina regidora de cultura Empar Pont, tot un privilegi. La ciutat ens va agradar moltíssim, i també ens va agradar el dinar, i el vermudet (reusen autèntic) que férem en una terrasseta preciosa. I la conversa, també suculenta, va tenir un dels seus punts àlgids quan els amfitrions van començar a explicar-nos les glòries locals. No hi va faltar, per exemple, el general Prim, i en Buenafuente. Però el millor de tots, en la meua opinió, va ser el senyor en Pere Gil. Un reusenc de pro que, segons que ens asseguraren, fou propietari d'una illa a la vora de la costa marroquina: l'illa de Pere Gil, acabà per dir-se, en castellà, la isla de Perejil. I no cal que vos conte més perquè l'episodi més gloriós de la seua història, el sabeu de sobres. Ací adjunte un link del diari digital de Reus que parla del rellotge:
http://www.reusdigital.cat/index.php?command=show_news&news_id=8284

Kohenim otosinus - II

noreply@blogger.com (joan olivares) — Tue, 14 Jul 2009 17:36:00 +0000

Es tracta de la reproducció esquemàtica d’una mà estesa amb tot de lletres hebrees dibuixades sobre els cinc dits i la palma. Aquella mena de símbol cabalístic, despertà alguna cosa que durant molt de temps s’havia mantingut abaltida en la meua memòria. La veritat és que no vaig haver de pensar-hi massa, perquè allò que tantes vegades m’havia cridat l’atenció i que m’havia deixat la curiositat insatisfeta ho tenia a poques passes de casa i ho havia fotografiat un munt de vegades. Ràpidament vaig cercar entre els meus àlbums de fotos i no vaig tardar a trobar-n’hi una de bastant bona qualitat en què es veien perfectament dues mans. La pedra està col·locada a l’alçada del terra del primer pis de la frontera d’un edifici del capdavall del carrer sant Crist anomenat popularment la casa Gran. En aquest casal, un dels més ben bastits del centre històric, havia viscut durant el segle XIX i primeries del XX una de les famílies mes riques del poble i en l’actualitat està deshabitat.

A més de les mans, en la pedra de la casa Gran (d’ara en avant l’anomenarem així) també s’hi pot veure una mena de flor –o estrela o rosa dels vents–, i una inscripció: AÑO 1660. També en el document sefardita hi ha una estrela, ara bé, la de la pedra de la casa Gran és de huit puntes i la del document és la clàssica estrela israelita de sis puntes constituïda per dos triangles equilàters simètrics i sobreposats.
En qualsevol cas, la connexió entre les dues imatges s’havia produït i les hipòtesis començaven ballar-me pel cap. Davant la impossibilitat de qualsevol altra mena d’investigació, emprenc una recerca a Internet. Després d’uns quants intents desencertats, se m’acut de demanar en les imatges del google “two hands” jewish symbol. El resultat em deixa amb la boca oberta: imatges i més imatges de làpides funeràries amb dues mans gravades. Obert aquest camí, la quantitat d’informació que trobe és inabastable. Vet-ne ací un resum:

Kohenim otosinus - I

noreply@blogger.com (joan olivares) — Mon, 13 Jul 2009 17:36:00 +0000

Sobre la presència de jueus i conversos a la Vall d’Albaida, abans i després respectivament de l’expulsió de 1492, en queden ben poques notícies. Al barri de la Vila d’Ontinyent hi ha el carrer Callarís, nom que podria tenir el seu origen en el terme call (barri jueu), i alguns cognoms històrics d’Ontinyent són d’origen clarament convers. Abans de la fi del segle XIV, a Bocairent hi devia haver un barri jueu o, si més no, algunes famílies establertes. També podria haver-ne hagut en altres pobles principals de la Vall d’Albaida, però si hi ha cap estudi que ho confirma, el desconec. En els pobles més menuts, d’economia bàsicament agrària, de la comarca la presència jueva és encara més difícil de documentar i també molt menys probable; si més no, formant comunitat. Encara que en l’edat mitjana els jueus exercien diversos oficis (i no només la usura i el comerç com diuen els tòpics), l’agricultura no estava entre les seues ocupacions més usuals. Per una altra banda, després de la conquesta del rei en Jaume, del conreu de la terra se n’ocupaven majoritàriament els musulmans (devinguts moriscos després de les conversions forçades durant la Germania).
A la poca documentació que es conserva sobre els seguidors de la llei Vella, cal afegir que a partir de l’expulsió si hi havia cap mena de judaïsme residual (és el cas de molts conversos que, a pesar de la persecució pertinaç de la Inquisició, mantenien amagats alguns dels seus costums i creences), s’hauria hagut de mantenir en el més rigorós secret.
Per tot plegat i perquè en la nostra tradició oral tampoc no n’he trobat cap mostra explícita (no vol dir això que no n’hi haja), mai de la vida no se m’havia acudit de relacionar el món jueu amb la història particular del poble d’Otos. Tanmateix, recentment he trobat uns indicis que, si més no, suggereixen una possible presència jueva. Fa un temps, llegia “Usos y costumbres de los Sefardies de Salónica”, un magnífic llibre sobre les tradicions dels jueus sefardites que en els anys quaranta del segle XX encara vivien en aquesta ciutat de la macedònia grega a la vora del mar Egeu. En la seu del PAOK i de l’ARIS (qui deia que l’esport estava barallat amb la cultura?) es reuní una gran colònia de jueus expulsats dels regnes hispànics pels Reis Catòlics. Els sefardites constituïren durant segles la minoria més gran de totes les que poblaven Salònica. Allà s’havien reorganitzat i disposaven de les institucions necessàries per a la seua vida comunal civil i religiosa. L’autor del llibre, Michael Molho, explica en el pròleg, que el 6 de febrer de 1943 el Sicherheit Dienst (servei d'inteligència de les SS) arribava a la ciutat amb la missió de deportar-ne tots els jueus. I la complí amb efectivitat: els 50.000 membres de les comunitats hebrees de Salònica (les sefardites i les ashkenazis), desaparegueren en poc de temps i mai més no se’n tornà a saber res.
Cal dir que aquests fets no tenen molt a veure amb la qüestió que ens ocupava, però difícilment hom es pot sostraure davant d’una notícia tan colpidora com aquesta. Doncs resulta, i ara ja anem al gra, que en una de les pàgines del llibre hi vaig trobar la reproducció d’un antic document hebreu corresponent, segons que s’hi explica, a una “qeme’ à” (talismà) contra la por, el mal d’ull, els dimonis i les malalties en general. El document està escrit en caràcters hebreus i no s’hi aporta la traducció amb la qual cosa no vaig poder entendre’n ni pruna. Però hi vaig veure un dibuix que em cridà l’atenció.

ESPECTROSCOPIA I GASTRONOMIA

noreply@blogger.com (joan olivares) — Mon, 06 Jul 2009 16:05:00 +0000

Dissabte passat férem experiments amb la llum a la terrassa de Ca les Senyoretes
Podeu trobar-ho en el següent enllaç

http://senyoretes.blogspot.com/2009/07/dissabte-el-dr.html

ELS COLORS DE LA BANDERA

noreply@blogger.com (joan olivares) — Tue, 30 Jun 2009 18:29:00 +0000

Enguany, l'institut Simarro de Xàtiva fa 20 anys. Antoni Espí, que és amic meu i que hi treballa, exactament en aquest ordre, em va demanar si podia escriure alguna coseta per una publicació commemorativa. La història que se'm va acudir està basada en fets reals i escrita sense cap mena de resentiment. L'epíleg era completament innecessari i tirant a coentet, però em va eixir així i així ho vaig amollar. Vet ací com anà la cosa:

De petits som com una cinta verge on s’enregistren tots els sons, les sensacions i els sentiments d’una manera inesborrable. Amb el sotrac de l’adolescència sembla com si els records d’infantesa hagueren desaparegut per sempre més, però no us ho creieu: s’hi ha quedat amagadets en els replecs inextricables de la memòria; albeltits, potser, però disposats a assaltar-nos la consciència quan menys ho esperem; preparats per a ferir-nos amb una punxadeta subtil, gairebé imperceptible, però tan ben dirigida que sovint ens provoca el vertigen de l’emoció infinita.
La primera escola de la meua vida estava en els baixos de l’ajuntament. No tenia l’aspecte d’una escola sinó d’una casa de poble, amb la seua llar, les habitacions, el seu corral, el celler, la llimera... D’aquella època de la meua vida recorde molt poca cosa: com pinzellades borroses, em venen a la memòria el formatge de l’ajuda americana, una escala inacabable, les figures escapçades d’un betlem, un mestre sever, una mestra amable, un dolor inexplicable, una foscor misteriosa, la simetria radial dels fruits de les malves, la forca d’un dimoniet vermell...
Quan tenia uns set anys van fer l’escola nova amb nom de president de la Diputació i vam tenir un nou mestre: don Miguel Cremades. Per aquests temps, els records comencen a prendre formes concretes. Don Miguel ens duia taronges del seu hort de Bellreguard i les llançava des de la balconada de l’escola perquè ens les disputàrem com petits salvatges. Al matí, ell i donya Paquita anaven a missa i prenien la comunió. Don José Dimas, el rector, se’n solia queixar: quina falta els feia a aquells barruts combregar cada dia i fer-li fer aquella gran despesa d’hòsties. Després de missa, don Miguel i donya Paquita pujaven cap a l’escola i saludaven pel camí les dones que agranaven i ruixaven el carrer o les que compraven, pleitejaven o barataven amb als venedors ambulants: pells de conill, qui té p’a vendreee!
A les nou, els xiquets formaven a la dreta i les xiquetes a l’esquerra del balcó de l’escola, del qual penjava la gloriosa ensenya nacional i tots alhora cantàvem el caralsol. Molt sovint tinc la sensació que en aquella escola vaig aprendre tot el que sé: ajuntar lletres per a fer paraules, les taules de multiplicar, els rius d’Espanya, els fills de Jacob... Don Miguel tenia una paleta amb la qual ens calfava la mà quan no sabíem la lliçó, o el cul, si féiem alguna iseta. Tant s’hi valia si la malifeta era a l’escola com si havia estat a fora. N’hi havia prou que l’amo d’un bancal vinguera a queixar-se que un xiquet li havia furtat cireres perquè el mestre administrara justícia amb la seua vara sagrada. A ningú no ni se li acudia de protestar pel fet; i encara gràcies si, quan el xiquet tornava a casa, el pare no rematava la faena del mestre amb un parell de bescollades ben pegades.
A la paret d’enfront de la del mestre hi havia tres figures: enmig un cristo; a la dreta, un retrat de Franco i, a l’esquerra, de José Antonio. Sovint discutíem sobre la jerarquia d’aquestes figures. No hi havia dubte que la més alta corresponia al crucificat, i el mestre ens havia ensenyat que el Generalísimo era el que més manava a Espanya, però hi havia xiquets que asseguraven, amb la boca petita, això sí, que si José Antonio no s’haguera mort, seria ell qui manara i no pas Franco. A mi m’agradava de pensar-ho perquè no hi havia dubte que José Antonio era molt més guapo, i més jove.
A l`hora del pati, preníem llet de l’ajuda americana. Els qui tenien sort, la podien endolcir amb una mica de sucre o cola-cao que les mares els havien posat dins la cartera enrotlladet en una paperina; d’altres se l’havien de beure a pèl, amargant com era, perquè don Miguel no perdonava el primer got a ningú: la llet era necessària per fer créixer la nova generació d’espanyols que retornarien a la pàtria les glòries injustament arravatades pels seus innominables enemics. El segon got de llet ja era voluntari, i solia comportar una petita recompensa acadèmica.
A la vesprada, entràvem a les tres, i als deu minuts don Miguel ens deixava al càrrec de l’alumne exemplar i se’n pujava al pis amb donya Paquita. Allà l’esperava ella amb els cafenets calentets que es bevien mentre durava la radionovel·la. La seua filla, Paquita, s’havia quedat amb nosaltres, els xiquets, perquè don Miguel no es fiava de la professionalitat de la mestra que alliçonava les xiquetes a la classe del costat: costura, que déiem.
Els pupitres de la fila dels fadrins encara eren de l’escola vella i tenien els tinters de plom de quan s’escrivia amb ploma. Un dia don Miguel ens va manar que els tirarem al fem perquè ja no els necessitàvem; nosaltres teníem bolis. N’hi havia de dos classes, els Bic i els Jovi. Els Bic eren els bons: duraven més i no vessaven la tinta. Quan eixírem d’escola, vaig anar a l’abocador a veure si encara hi havia els tinters de plom, però algú se m’havia avançat i em vaig endur un disgust; ja havia pensat que els fondria en una cassoleta i jugaria a fer figures.
Un bon dia, arribàrem a l’escola i don Miguel ens va dir que ja no calia que formàrem al pati, que s’havia acabat de cantar el caralsol. Em va saber molt greu perquè encara ocupava una de les últimes posicions de la formació i sempre m’havia imaginat avançant a poc a poc fins que un dia ocuparia un dels primers llocs, els dels més alts. La bandera la van alçar en un quartet que hi havia al costat del lavabo i allí s’hi va quedar oblidada per sempre més. O això em pensava jo. Un dia que anava fluix del ventre, vaig anar a l’excusat amb presses i corregudes i em vaig enviscar els baixos més del compte. Era una situació difícil i no sabia com sortir-me’n; si trigava més del compte, don Miguel em trobaria a faltar i vindria a buscar-me. Amb un cert temor, vaig entrar en el quartet dels trastos i, enmig de la penombra, vaig veure la bandera arrimada en un racó. Cagadet, literalment i també de por, m’hi vaig acostar i sense gosar mirar-la, la vaig agafar per un cantonet disposat a passar-me-la per salvas sean las partes. Però quina desagradable sorpresa quan vaig notar que la tela parava tan encrostonida que no em faria paper per a torcar-me. Amb els ulls acostumats a la foscor, vaig poder comprovar que la que en altre temps havia estat impol·luta rojigualda, ara estava enviscada de dalt a baix amb les crostes marronenques de cent merdes diverses. Tot fent equilibris, vaig haver de pujar-me’n en un pupitre trencat per tal de trobar un raconet que no estiguera emmerdat i aplicar-me’l a l’entrecuix tot vencent un dolorosa barrreja de repugnància i culpa. Al tornar a classe no vaig gosar mirar don Miguel, per si d’alguna manera se’ podia haver quedat reflectida la marca del pecat en la cara.

Fa uns anys, l’Institut Lluís Simarro em va oferir la possibilitat de publicar una conte en la seua excel·lent col·lecció literària i artística. Llavors vaig triar “El sostre de Palla”, una història basada en fets reals que m’havien explicat de viva veu els seus protagonistes. Els temps de la segona República foren d’una gran esperança, frustrada tràgicament per la Guerra Civil Espanyola. Durant tot el franquisme, les històries republicanes estaven totalment prohibides, i per molts anys ningú no gosava recordar-les, si més no, en veu alta. L’arribada de la democràcia ens permeté recuperar una part important de la memòria d’aquella època. La coneixença de don Vicent Calpe i la trobada amb els seus antics alumnes, seixanta-un anys després, ha estat un dels fets més emotius que mai he viscut, i la publicació de la crònica que en vaig fer, una de les majors satisfaccions personals.
Per si no n’hi havia prou, ara l’institut Simarro, en el seu aniversari, em dóna una nova oportunitat d’explicar històries: la meua més gran afecció. I com que sóc mestre (quina gran paraula), m’he decidit per seguir parlant de l’escola. Ara, però, de la meua, de la de l’època de Franco. Ja sé que no hi ha comparació. La història d’ El Sostre de Palla és impressionant, gairebé sublim (i no exagere). La de la nostra escola de postguerra tardana era, per contra, vulgar i trista. O almenys això pensava jo fins que m’he posat a escriure-la. Durant aquests dies, recordant la meua pròpia vida, m’he adonat que potser hi ha èpoques roïns per als pobles i les nacions, però les persones som capaces de sobreposar-nos a totes les circumstàncies i de superar totes les adversitats fent que cada moment de la vida valga la pena de ser viscut, i, doncs, recordat i explicat. Per a mi ha estat un autèntic plaer recuperar una part de la memòria de la infantesa. Si algú, en llegir aquestes ratlles hi troba ni que siga l’excusa per a esbossar un somriure, la satisfacció serà completa. Per això, per haver-me donat aquesta segona oportunitat, vull acabar mostrant el meu agraïment als professors, els treballadors i els alumnes del Simarro. I també els vull agrair la tasca inestimable que han fet durant tots aquests anys i la que, sens dubte, continuaran fent durant molts més al servei de la cultura del nostre país i de l’educació de la nostra gent.
Moltes gràcies.

QUI DEIA QUE ALS ALUMNES NO ELS AGRADAVA LLEGIR?

noreply@blogger.com (joan olivares) — Tue, 30 Jun 2009 17:21:00 +0000

Un bon dia, un professor de llengua de l’institut on treballe em demanà l’opinió sobre una idea que li havia passat pel cap: proposar als alumnes de tercer d’ESO d’un curs especial la lectura del meu llibre “Pell de pruna”, premi de literatura eròtica de la Vall d’Albaida de l’any 2007. Al principi em va sobtar una miqueta, però quan m’explicà els seus motius vaig començar a pensar que potser la cosa no era tan foradada com poguera paréixer a primera vista. La realitat, m'explicà, és que a aquests alumnes els costa Déu i ajuda llegir qualsevol cosa de més d’una pàgina. De fet, em deia el professor, durant tot el curs no havia aconseguit interessar-los per cap lectura i ja començava a estar convençut que fer-los llegir un llibre sencer seria simplement impossible. Llavors se li va acudir la idea de “Pell de pruna”. Com que aquesta mena d’experiment tenia un cer risc, se li va acudir una solució que de tan senzilla és genial: demanaria permís als pares. I cap ni un no hi va trobar inconvenient. Quan les xicotes i els xicots s’havien llegit la novel·la, Moisés em demanà si no aniria a parlar amb ells. Li vaig dir que per a mi seria un plaer. Hi vaig anar i em vaig sotmetre a les seues preguntes. Ho vaig passar realment bé, i em sembla que ells també. Per a un professor no hi ha res més bonic que raonar amb els alumnes i per a un escriptor, rés més agradós que escoltar les opinions dels seus lectors. En vaig eixir tan content que li vaig demanar al professor si no em faria unes paraules explicant-me l’experiència. I ho ha fet tan bé que ara li he demanat permís per reproduir-les en el meu blog.

Gràcies M.

Vet-les ací:

Llegírem “Pell de pruna”

Tot comença, com sempre en l’ensenyament actual, amb un “almenys”: “si almenys serveix perquè òbriguen un llibre...”, “si amb això almenys s’enganxen a alguna cosa escrita...”. Però no, no sols per això: hi havia també el motiu egoista del professor que vol sentir-se mínimament transgressor i atrevit. Amb això i una ratafila de permisos orals i escrits, es proposa als alumnes que lligen “Pell de pruna”, l’última novel·la eròtica del Joan Olivares ... i van i la lligen. I va i els agrada. I va i tota la metodologia emprada fins ara, en l’antítesi dels nous estils d’aprenentatge (un sol llibre triat pel professor, un termini per llegir, un examen al final...), funciona.
I esdevé la màgia de la lectura: “Per on aneu?” – “Jo ja l’he acabat; me l’he de tornar a llegir perquè no se m’oblide.” – “Ei, ei, jo ahir vaig llegir a casa.” – “Jo no he entés res del primer capítol” – Què vol dir això dels “dos mulatosss”? – “Eixe és un llibre porno, eh?” – “Jo no el puc llegir que me l’han agafat dos amics i se l’estan llegint ells”. I dius que anem a llegir, però en veu alta. I lliges. I dramatitzes una mica. I notes com t’escolten. I el seu silenci t’acarícia. I tal vegada no ho entenen tot, però el mateix so de les paraules, que caminen darrere d’una història que intueixen, embolicades en aquell silenci, els atrapa i fa que es concentren. Com si la tibantor dels pits d’Efigènia tibara les seues ments, alhora que les altres parts del seu cos.
I dius ja n’hi ha prou per avui i en demanen més. Per a l’endemà els ordenes que han de llegir tres capítols. Els lligen (no tots, és clar, no tot). Els commines a llegir ara en silenci, i pel seu compte. Ho fan. Els observes. Silenci. Algú comença a somriure, a somriure tímidament, perquè no s’adone ningú. “Què és això de la “portella prohibida”?”. Quasi puc escoltar el soroll d’una fotocopiadora que s’engega. I sona la música i han de deixar de llegir. Algú, però, no fa cas. Algú altre es queixa: “Caguendéu! Ara que anava a tirar-se-la.”
I poses tota la teua il·lusió en un examen divertit, “Explica què ocorre amb Carme i el mòbil de Silveri.”, “Explica la relació que hi ha entre Silveri, un aparell vibrador i l’hospital”. I pràcticament la meitat de la classe el suspén. I els interrogues amb la mirada. I t’interrogues: “Almenys...”

SOLSTICI D'ESTIU

noreply@blogger.com (joan olivares) — Sun, 21 Jun 2009 10:39:00 +0000

SAFANÒRIA

noreply@blogger.com (joan olivares) — Thu, 18 Jun 2009 16:53:00 +0000

Aquest escritet el vaig enviar fa uns dies a Migjorn, el grup de filologia que coordina Eugeni Reig.

M'ha vingut a la memòria un cas que ens va passar fa un temps. No té molt de filològic, però és graciós.Resulta que tenim un hotelet i quan ve un client li hem de fer una fitxa i enviar-la per Internet a la Guardia Civil. Doncs un dia ve una xicona, la inscrivim i enviem la fitxa. I al cap d'una estona teníem una parella de guàrdies a casa. Ens demanaren molt amablement si podien parlar amb la clienta. Li ho traslladem, i ella, una mica espantada, diu que sí. Es tancaren en recepció i s'hi estigueren més d'un quart d'hora. Ens començàvem a posar nerviosos. Finalment, n'eixiren i els guàrdies s'acomiadaren, també amablement. No vam poder evitar de demanar-li a la nostra clienta si no ens podria explicar el cas. Podia i volia, la xica. I ens diu que un dia que anava a visitar la família al seu poble (Oliva, crec que era), va aparcar el cotxe en lloc prohibit (diu que eren festes i tothom hi aparcava malament), i quan torna al cotxe es troba un municipal que li posava multa. Ella li diu que només s'havia estat una estona. Ell, que ni una estona ni res. Ella, que estava tot ple de cotxes mal aparcats. Ell, que això no era problema seu. Ella, que vinga, home, que total ja se n'anava. Ell que no baixa del burro. Ella que s'enrabia i li diu safanòria. I ell que s'ofén i li lliura el paperet de la multa.Però es veu que l'home no n'ha quedat prou satisfet i denuncia el cas al jutge: ofensa a l'autoritat. I el jutge li envia una citació a la xica. Però ella ha canviat d'adreça i no la troben. I el jutge en decreta la recerca. I la trobada es fa efectiva a casa nostra. I ja s'ha acabat. Però com això que passa amb les cireres, ara em ve al cap que l'altre dia, parlava amb Màrius Serra de tubercles (dinàvem a un restaurant de Llutxent). Hi havia pastanaga a l'amanida i em demanà com li déiem. Li vaig dir que carlota, però que pastanaga (pastenaga), no m'era un nom desconegut perquè ací hi ha una planta silvestre que es diu així. Ell em digué que es pensava que li déiem safanòria. I li vaig que la safanòria era un altre tubercle, paregut però de color morat. Em va dir que aquest no el coneixia. Jo em pensava que la safanòria (morada) era coneguda a tot arreu, però es veu que no. Ara em pregunte si el jutge que va ordenar la recerca de la nostra clienta ho devia saber, què era una safanòria i què era ser un safanòria...

SENSIBILITATS

noreply@blogger.com (joan olivares) — Thu, 18 Jun 2009 16:21:00 +0000

En poc de temps, m’han arribat dos missatges explicant-me les diferències entre el valencià i el castellà. És molt probable que els conegueu perquè són d’aquells que fa temps que circulen per la xarxa. De fet jo ja els coneixia, però l’altre dia mentre en llegia un, encara tenia ben viva la memòria de l’altre, i vaig pensar que era molt il·lustratiu llegir-los seguidets. I després, meditar-hi en calma, perquè cadascun, ens agrade o no, amaga una realitat amb la qual convivim cada dia.

PRIMERA PART

VOCABULARIO VALENCIÀ-CASTELLANO

IEEE! : hola.

AU: Adiós

MONE / NEMON: vámonos.

MECAGUEN-LA FIGA TA TIA :

Discrepo de su opinión, estoy bastante en desacuerdo / Saludo a un conocido que hace tiempo que no ve.

MECAGUENLAMAREQUELAPARIT-ALFILLDEPUTAIXE : discrepo con su punto de vista, y/o con la acción (muchas veces relcionada con la conducción) que acaba de realizar.

VES A FER LA MÀ: Aleje su sombrilla un poco de mi toalla que me hace sombra, gracias.

IEEEEEEEP FILL DE PUTA, A ON VAS?: saludo a un conocido

NEM A FER-MO'N UNA: Me voy a tomar una cervecita

CHE, SERÀ PER DINERS COLLONS: Variante de 'xe, això ho pague jo'.

A RAS DE FIGA : Minifalda

RINCHOPARRÚS: Falda aún más pequeña que la minifalda

PER COLLONS: Necesariamente, por necesidad.

VES I GITA'T: no digas tonterias.

SI LA VISTA NO M´ANGANYA, PORTE UNA BONA CASTANYA: referente al estado de embriaguez

NYÀS! : cuando le das algo a alguien (emplear la expresión mientras se lo dais)

MESINFOT: no me importa demasiado

MENINFOTS: Habitantes de la terreta, nativos.

SANGONERETA: chupa tintas, tragón

AMOLLAR: Soltar donde se pueda, dejar caer.

FIGAMOLLA: Llorona

PANFIGOL: Persona tranquila

SUMBALI: Echar a correr / pegarle a alguien.

LLUNT : lejos

MOLT LLUNT : muy lejos

A FER LA MÀ : muy muy lejos

AUSAES, 'GONIA QUE DONES! : No acaba de caerme bien usted.

T'AGÜELA QUAN PIXA FA CLOTET?: Ya vale con el cachondeo, gracias.

PIXES ALT I FAS CLOTET : Alto de miras

LA FIGA TA TIA ROSSEGA KIKOS: La hermana de tu madre tiene mal humor.

TINC EL PIU ENCÉS EN FLAMES: Cariño, esta noche vamos a tener relaciones.

TIRA MÉS QUE UN PÈL DE FIGA Q' UNA MAROMA DE BARCO: lo que consigue una mujer no lo consigue nadie

FARDACHO / SARVACHO: bicho grande

VALENCIANOTA: mujer que le gusta todo lo relacionado con Valencia.

AMARRAELPONIIIII / AGARRALI EL MORRO A LA BURRA: tranquilizateeeee!

VAIG COM CAGALLÓ PER SEQUIA: Ir sin rumbo fijo.

ALÇA EL RABO, PERDIGOT: Espavílate, vamos.

SI T´ARREE UNA NYESPLA VORÀS: Amenaza

AGARRA'T QUE VE (CURVA): La vamos a liar

AÇÒ ES MEL DE ROMER: Que es muy bueno-bonito

A CAGAR A L'HORT: Vete, fuera de aquí.

AMAGUEUSE LES CARTERES: Llegada de alguien inesperado

ME CAGUEN (DEU/ DÉNIA/ DEN / LA FIGUERETA / L'HÒSTIA) : Expresión de multiples aplicaciones según estado de ánimo.

LA MARE QUE VA...: Exclamación

CAP DE SURO: Cabezón, tonto, bobalicón

LA FIGA EM FA PALMES: Guapo, me gustas.

HI HA MÉS DIES QUE LLONGANISES: Aún queda tiempo

VAS A LA MAR I NO TROBES AIGUA: Despistado

CHÈ! VES I TOCA'T EL COLLONS: Hágame el favor de no molestar.

ANIMAL DE SÈQUIA: Bruto

COM SI CAGARES, PERÒ PA CA DINS: eso es una tonteria//imposible

CHE, DE VERES, COM SI MENJARES PERES I LES CAGARES SENCERES: de verdad de la buena

AIXÒ ES BUFAR EN CALDO GELAT: no tiene usted nada que hacer en el asunto

TAPEROT: Tonto

ME CAGUE EN LA MARE QUEM VA PARIR: Caramba!

AH! REDEU: Madre mía

CHÉ QUE BÒ: Me gusta.

AÇÒ? AÇÒ?? AÇÒ ES MASSA,TU: qué barbaridad!

TÚ NI TENS VERGONYA NI LA CONEIXES: Es usted un poco madrileño, caramba.

CHÈ, VES I TIRA A FER LA MÀ!! : Vuélvase usted, gracias.

NI CHICHA NI LLIMONÀ: no servir para nada o poca cosa

TINDRE POCA ESPENTA: no tener iniciativa

TOT PER L'AIRE: Caracoles!! Caramba!

TIRALIIII: Continue usted

JUGUA, JUGUA I VORÀS...: Aplicable a multitud de situciones, sule terminar con ' L'hòstia que t´emportes'

COLLONS: Testículos. Generalmente se usa para todo, al comenzar o terminar la frase puede variar el significado de la misma.

MENGES MÉS QUE EL TIO SANGONERA (QUE VA MORIR DE UNA FARTERA): Come usted mucho.

A MANTA! : en cantidad...

BORINOT: Torpe, bruto.

AU CACAU: Hasta luego Lucas

EIXE ES UN SANGUANGO: ese es un desgraciado

SI TE PEGUE UNA BORINÀ ET REVENTE COM UNA MANGRANA : ¿Puede usted dejar de molestarme?

MA QUEEE ERES..., MA' QUEEEE T'AGRÀ ..: Hay que ver, hay que ver...(expresión de reproche)

HA PEGAT UN ESCLAFLIT : ha explotado.

FUIG DEL MIG HÒSTIAAAA: apartate por favor...

QUINA FOTRACÀ : Caramba, cuanta cantidad

CHEEE VAAA, CHÈ : venga, va

SEGONA PART

Per a llegir-ho amb calma...

Vaig a mostrar-vos en que es diferencia el castellà del valencià, perque les diferències son més que les pròpies traduccions de les paraules:

Ells diuen “perro viejo” allà on nosaltres diem “gat vell”.

La sort màxima de la rifa és un masculí “el gordo”, allà, i un femení, “la grossa”, ací.

De la dona de Sant Josep els castellans destaquen que siga “ Virgen” i nosaltres que siga “Mare de Déu”.

Ells paguen “impuestos”, que ve d’“imponer”, i nosaltres “contribucions” que ve de “contribuir”.

Els castellans desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns “sinvergüenzas”, mentre que els corresponents valencians només tenen “poca-vergonya”.

Allà celebren cada any les “Navidades” mentre que aquí amb un sol “Nadal” anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un “ bon dia” i una “bona nit” cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus múltiples “buenos días” i “buenas noches” diaris… per a què tants?

Els castellans parlen d’acabar les coses i els valencians disfrutem de començar-ne de noves. Per a ells el dissabte i el diumenge son el “fin de semana” mentre que nosaltres no l’acabem sino que la comencem amb el “cap de setmana”. El mateix passa amb el “fin de año” o “nochevieja” quan és molt més nou dir el “cap d’any”.

A la meseta es veu que ho donen tot: “dar besos”, “dar un abrazo”, “dar un paseo”, “dar la mano” mentre que els valencians donem més be poc, el que fem es “pegar besets”, “pegar una abraçada”, “pegar una volta” o fins i tot “xocar la mà”.

En canvi, els castellans “dan miedo” mentre que nosaltres ens la creem nosaltres mateix perque “fem por”.

Els castellans no tenen clar si el “almuerzo” es a les 10 del matí o a mig dia… Nosaltres ho tenim ben clar, ja que “esmorcem” a les 10 i “dinem” a migdia.

Allà diuen “¡oiga!” quan ací filem mes prim amb un “escolta!”

Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment “almeja” i aquí “figa”, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, suau, rogenc i de tacte agradable i fàcil.

Fins i tot més paraules que tenen sempre son masculines per a designar allò tan femení: “el chocho”, “el chomino”, “el coño” quan els valencians no son tan masclistes com ells: “la figa”, “la parrusa”, “la petxina” o “la clotxina”.

Mentre ells “hablan” i ací “raonem”, és a dir, tractem de buscar la raó, encara que moltes voltes sense èxit.

A les festes ells tiren “petardos” mentre que nosaltres “masclets”… la veritat és que és prou diferent ser un “mascle” que ser un “petardo”, no creus?

I les nostres expressions sense traducció… Hi ha molts castellans que tracten de traduir la nostra multi-expressió “ fer la mà”, perque a “fer la mà” podem enviar a algún pessat, indicar que alguna cosa està molt lluny, quan alguna cosa ja no ens importa pues soltem un simple “ a fer la mà” i ens desentenem, quan alguna cosa és complicada és un “fer la mà” i quan es masturbem també “fem la mà”. Per mi se’n poden anar a fer la mà els que vulguen traduir esta expressió, i és més: “me s’infot” el que pensen.

Tota una concepció del món, s’endevina darrere cada mot d’una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col· lectiu, d’una psicologia diferent, ni millor ni pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre.Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista…

MES FOTOS DE LA LLUNA

noreply@blogger.com (joan olivares) — Mon, 08 Jun 2009 20:06:00 +0000

A PESAR DE TOT LA LLUNA PLENA HA EIXIT AQUESTA NIT

noreply@blogger.com (joan olivares) — Sun, 07 Jun 2009 21:23:00 +0000

Per si algú es pensava que això de la victòria de la dreta era una gran catàstrofe, doncs ací teniu la prova que no. La lluna plena ha eixit aquesta nit a l'hora que li tocava. Ací la podeu vore tramuntant el Benicadell.

BER-RUS-CONI ZAPLACAMPS I FABLASCO

noreply@blogger.com (joan olivares) — Sun, 07 Jun 2009 09:49:00 +0000

Si diem que sempre hi ha hagut polítics corruptes –i fusters, mestres, capellans, obrers, advocats, reis...–, no descobrim Catarroja. Que ara n’hi ha per a parar un carro, també ho sap tot lo món. I no és que ens agrade, però la vida ens ensenya que la naturalesa humana és corruptible, i, si volem sobreviure, ens hem d’avesar a conviure amb l’abjecció. Si pretenguérem una societat pulcra i virtuosa, tota d’ànimes angelicals, ens desesperaríem i fins i tot acabaríem per rebutjar-nos a nosaltres mateixos: “qui estiga lliure de pecat, que llance la primera pedra”, que deia aquell que clavaren en la creu.
Davant la hipocresia, la mentida, la prepotència, la mala fe, l’analfabetisme manifestos d’alguns dels nostres polítics, semblaria natural que ens vingueren desigs irrefrenables de sollevar-nos. Si no ho fem és, probablement, perquè cada matí quan obrim la nevera, encara la trobem relativament plena, i amb l’estómac satisfet, tot es fa més suportable.
Ara bé, una cosa és acceptar que la corrupció forma part del joc, fins i tot resignar-s’hi amb aquella cantilena que la democràcia és “el menys roín de tots els sistemes coneguts”, i un altra és que aquesta mena de delinqüència organitzada esdevinga un model admirat per les majories, digne de ser exalçat i imitat. I aquesta trista conclusió és l’única que se m’acut quan observe que pobles admirables com l’italià voten en massa un delinqüent com Berlusconi.
Per una altra banda, però, he de confessar que hi ha quelcom en tot aquest afer que em consola. En moments de gran desencant, havia arribat a pensar que els valencians devíem ser el poble més innocent del món, més fàcil d'entabanar i manipular. ¿De quina altra manera podíem explicar, per exemple, que una gran ciutat com Xàtiva, amb tota la seua història, podia votar per un alcalde prepotent, groller i gairebé analfabet? ¿Com es podria, si no, explicar que els valencians votem perquè ens governen uns senyors que declaren públicament voler-se enriquir-se de la política o col·locar els amics, i que menyspreen el tret fonamentalment de la nostra cultura, que és la llengua?

No és que vulga traure la conclusió que els italians amb el seu Berlusconi són més estúpids que els valencians amb els nostres Berlusconiets. Això segurament ho deuen pensar ells, que tan sovint se’ns burlen en la cara i ens insulten sense embuts. La conclusió que trac és una altra. Si un personatge tan infaust com Berlusconiot és capaç d’entabanar un país tan admirable com Itàlia (que més tard o més prompte s’acabarà adonant de l’engany i se’n sortirà), llavors (o aleshores, si ho prefereix el senyor Rus), als valencians encara ens queden esperances, moltes esperances, de recuperar la dignitat perduda en els darrers anys.

LLIBRES

noreply@blogger.com (joan olivares) — Sat, 06 Jun 2009 14:49:00 +0000

He fet una repassadeta per Internet i he trobat cosetes sobre Pell de pruna i Pana negra.
Vet-les ací:

Al CEIP Pla de l’Ametller de Banyoles, han proposat Pell de pruna com a llibre de lectura. Alguns dels participants han deixat ací les seues opinions:
http://pladelametller.wordpress.com/2009/04/27/lectura-per-adults/#comments

Manel Alonso, ha parlat de Pana Negra al seu blog: un amic.
http://manelalonso.blogspot.com/2009/05/pana-negra.html?showComment=1242403620000

Aquest comentari d'en Sergi també m'ha agradat.
http://sergicarrasca.blogspot.com/2009/01/vestit-de-pana-negra.html

L'article de Juli Capilla a la revista Lletres, ja fa temps que havia eixit, però això no li lleva valor
http://dglab.cult.gva.es/Libro/revista-lletres/Numero22secciones/narrativa.pdf

noreply@blogger.com (joan olivares) — Sat, 09 May 2009 19:33:00 +0000

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dissabte 9 de maig del 2009

Motacions

per Màrius Serra

Renadiu?

Visito Otos, a la Vall d'Albaida. El físic i novel·lista Joan Olivares ha sembrat el seu preciós poblet amb molts rellotges de sol dissenyats per artistes tan prominents com Andreu Alfaro. Als jardins del Palau del Marquès de Sant Josep, actual seu de l'Ajuntament de la vila, hi ha un curiós artefacte solar que acompanya la pedra de Basset. Es va inaugurar ara fa dos anys, pel tercer centenari de la batalla d'Almansa, el 25 d'abril de 2007. L'artefacte està disposat de tal manera que cada 25 d'abril l'ombra cobreix les quatre barres de l'ensenya valenciana. La força simbòlica d'aquest joc d'ombres es complementa amb una llegenda que m'intriga: “25 d'abril de 1707-2007, 300 anys de renadiu”. Renadiu? Joan Olivares me n'aclareix el sentit: “la paraula renadiu l'empraven els llauradors per a referir-se als cultius que naixien espontàniament i creixien sense conreu a partir de les llavors que havien quedat en el camp de la collita de l'any anterior”. La veritat és que resulta un terme ben ajustat per explicar la pervivència de la cultura catalana en molts indrets del territori ignot que solíem anomenar Països Catalans. Tornem-hi?

Dos nous rellotges a Ca les Senyoretes

noreply@blogger.com (joan olivares) — Tue, 28 Apr 2009 07:02:00 +0000

Aquesta setmana hem estrenat dos nous rellotges. El primer es diu analemàtic i ja n'havíem fet un d'aquest estil al Palomar. En aquell vam posar la frase "Quaerendum in te ipso est" a manera d'explicació. Això vol dir: "el que busques està en tu mateix", i ens indica que som nosaltres, amb el nostre propi cos els qui hem de fer de gnòmon, busca o estil, és a dir de vareta que fa ombra. L'altre és un rellotge horitzontal clàssic que marca l'hora i la data.

la pedra de Basset

noreply@blogger.com (joan olivares) — Sun, 19 Apr 2009 13:03:00 +0000

A primeries del s. XX, hi havia a la plaça del meu poble una pedra que els llauradors feien servir per a seure o picar espart en les hores de lleure. Un vell que portaven a l'asil va demanar al seu fill de seure per darrera vegada sobre la pedra. El jove hi va accedir i l'ancià i li explicà que anys arrere, ell també havia deixat que són pare s'hi asseguera una estona abans d'abandonar per sempre més el seu poble. Naturalment, el fill va decidir tallar la cadena i no va dur son pare a l'hospici.

Aquella pedra tenia un nom: la Pedra de Basset, i quan la meua sogra m'ho explicava, només faltaven uns mesos per al 300 aniversari de la Batalla d’Almansa. La història m'havia agradat, però el nom de la pedra em féu saltar l'alarma: que aquell Basset de la pedra no tindria res a veure amb el famós general austracista? Ningú no m'ho podria confirmar, és clar, però tampoc no em feia falta. La relació s'havia produït en el mateix instant en què jo l’havia imaginada. I vaig proposar a l’Ajuntament de fer una nova pedra de Basset: aprofitar el moment, la descoberta, la casualitat i la voluntat per a fer dues coses alhora: retre homenatge als nostres avantpassats amb una referència a la seua faena quotidiana de picar espart i recordar aquell moment decisiu de la nostra història com a valencians.
I vet ací que vam fer una nova pedra de Basset. Gravàrem en una de les seues cares un dibuix de la massa i el piló de picar espart, i en l’altra una llegenda que diu: 25 d’abril 1707-2007 300 anys de renadiu. La paraula renadiu l’empraven els llauradors d'ans per a referir-se als cultius que naixien espontàniament i creixien sense conreu a partir de les llavors que havien quedat en el camp de la collita de l’any anterior, i ens va paréixer que definia molt bé el cas de la nostra llengua i la nostra cultura en aquests darreres 300 anys.
Com que tot açò se situa a Otos, vam voler que la pedra de Basset tinguera també quelcom màgic, com tenen els rellotges de sol. I vet ací que el dia 25 d’abril, una ombra que ha avançat durant tot l'any cobreix les quatre barres de l'ensenya valenciana durant tot el dia.
Aquest 25 d’abril, a les 8 de la vesprada, farem una visita a la Pedra de Basset i hi retrem homenatge a Joan Baptista Basset, els maulets i tots els valencians que s'estimen la terra. La pedra de Basset està instal·lada a l’Ajuntament d’Otos, al jardí del palau del Marqués de sant Josep, i forma part de la ruta de rellotges solars.

Més a http://www.senyoretes.blogspot.com/

Salvador Borràs

noreply@blogger.com (joan olivares) — Tue, 14 Apr 2009 17:14:00 +0000

Enguany es compleixen cent-un anys del naixement de Salvador Borràs i Renart. El tio Cullerot, com tothom el coneixia a Otos, va ser durant molts anys cronista oficial del poble, i els seus articles en el programa de festes constituïen l'única llumeta enmig de la foscor d'incultura i mediocritat en què ens tenia sumits el franquisme. Salvador no va parar mai d'escriure sobre els seus dos amors: Cullera i Otos i les seus dues pàtries: la terra i la música. Als noranta anys encara marejava la ploma amb un entusiasme i una dedicació envejables.

Quan publicà el llibre: A l'ombra del Benicadell, narracions i contes de la Vall d'Albaida, em van encarregar que el presentara davant dels alumnes de l'Institut d'Albaida. Ja tenia més de 90 anys, però se'ls va ficar a la butxaca amb quatre paraules. En la presentació, se'm va acudir de fer una comparació entre l'edat dels alumnes i la seua. Qui penseu que és més jove?, els vaig demanar. I, naturalment, em respongueren que ells. Els vaig dir estaven enganyats, que el més jove era Salvador... perquè si ser jove és tenir il·lusió, tenir espenta, tenir ganes de viure... llavors Salvador feia més de noranta anys que era jove i ells, tirant per dalt, només en feia quinze o setze. Van riure pensant que era un acudit, una broma, però no ho era, era una realitat. Quant que m'agradaria arribar algun dia a ser tan jove com ell, i no em referisc a passar dels noranta.

Aquell dia, quan vaig arribar a casa, li vaig explicar a Assumpció la presentació i la idea de la comparació entre la joventut de Salvador i la dels meus alumnes. N'havia quedat satisfet i ai la vanitat... Però ella, tan discreta com sempre, em contestà:

A clar, ja ho entenc. Per això a pesar dels seus noranta anys continua sent cullerot i encara no s'ha fet granota.

I em vaig llevar el barret.

Feliç cent-unari. Salvador Borràs. Cullerot etern.

VISCA LA REPÚBLICA

noreply@blogger.com (joan olivares) — Mon, 13 Apr 2009 12:58:00 +0000

L'AVIÓ i V

noreply@blogger.com (joan olivares) — Sun, 05 Apr 2009 19:46:00 +0000

Per cinc minuts escassos féu tard a l’avió. Resignat, agafà un taxi. La taxista li demanà l’adreça i Ell somrigué abans de donar-li-la. Per l’espillet retrovisor li va mirar la cara i li agradà. Li mirà els muscles i li agradaren. Avançà el cap i li mirà les cames, també li agradaren. Passant per la Gran Via, li preguntà si volia sopar amb Ell. Ella se’l mirà per l’espillet i li digué que sí.
Anaren a un restaurant de la platja. Demanaren gambes, ostres, llagosta, navalles i vi blanc. Pagà Ell amb la Visa. Passejant per la platja, sentí un pessigolleig que li pujava per les cames, pel cos. La deixà avançar-se una mica i la repassà per darrere de dalt a baix. Estava ben bona. La desitjava. Ella es girà i el mirà de reüll. Li agradava sentir-se desitjada. S’acostaren l’un a l’altre. Es miraren fixament. Ella tombà lleument el cap i li oferí la boca amb un gest sensual. Ell tombà lleument el cap i li acostà la boca. Els llavis es fregaren. Es premeren. S’obriren. Les llengües es tocaren, es fregaren, s’entortolligaren. Els cossos tombaren sobre l’arena. I ho feren apassionadament una vegada. Dues. Quasi tres. De tornada a casa acordaren que la pròxima Ell faria de taxista.

L'AVIÓ IV

noreply@blogger.com (joan olivares) — Tue, 31 Mar 2009 09:56:00 +0000

Per cinc minuts escassos féu tard a l’avió. Resignat, agafà un taxi. La taxista li demanà l’adreça i Ell dubtà un instant abans de donar-li-la. Passant per la Gran Via percebé una estranya sensació, com un pessigolleig que se li enfilava cames amunt, cos amunt. Quan li arribà a la gola, li produí un lleu malestar, com un petit ofec. De sobte, dos petits taps li saltaren de les orelles i se sentí alleujat, ingràvid, gairebé absent.
Donà a la taxista una propina exagerada. Una parelleta eixien de la finca, amanollats. El saludaren i Ell no els contestà. En baixar de l’ascensor s’escarbà les butxaques. No duia la clau. Premé el botó del timbre amb un ràpid moviment de vaivé. Sonaren unes passes. S’obrí la porta. Aparegué una dona. No era la seua. Anava a demanar-li disculpes, però Ella féu un gest com per donar-li pas. Entrà. No reconeixia res. Ni els mobles, ni les làmpades, ni els quadres... Va seguir la dona fins a l’habitació. Ella es despullà. Ell també. Es gitaren i ho feren. Una volta, dues voltes, quasi tres! S’assegué sobre la vora del llit i s’encengué un cigarret. No era la seua marca. La dona entrà en el bany, i en sortí. Ell entrà en el bany. Tampoc no era el seu bany. Escopí en la tassa del water. No era la seua. Les rajoles no eren seues. La cortina de la dutxa, tampoc. Es mirà en l’espill: tampoc no era d’ell la imatge que s’hi reflectia.

L'avió III

noreply@blogger.com (joan olivares) — Mon, 23 Mar 2009 18:12:00 +0000

Per cinc minuts escassos féu tard a l’avió. Resignat, agafà un taxi. La taxista li demanà l’adreça i Ell dubtà un instant abans de donar-li-la. Passant per la Gran Via se’n recordà de la seua dona i tingué una estranya sensació, com un pessigolleig que se li enfilava cames amunt, cos amunt. Quan li arribà a la gola, li produí un lleu malestar, com un petit ofec.
No li volgué donar propina a la taxista. Una parelleta eixien de la finca, amanollats. El saludaren i Ell els contestà. Una noia de vint-i-dos anys amb minifaldilla esperava l’ascensor. Ella entrà davant i Ell li mirà les cuixes i el cul. Estava bona. Ella anava al deu. Ell també. Quan passaren per l’u se’ls creuaren els esguards. Pel dos, s’aguantaren la mirada. Pel tres, Ella es posà la mà a la boca i tossí. Pel quatre, Ell tragué la llengua i es repassà els llavis. Pel cinc, se’ls repassà Ella. Pel sis, s’acostaren les boques. Pel set, es besaren i s’abraçaren amb passió. Pel huit, Ell li arregussà la falda i Ella li pessigà el cul. Pel nou, Ell li abaixà les bragues i Ella li descordà la bragueta. En el deu, Ella saltà sobre Ell, li amanollà la cintura amb les cames, el coll amb els braços i amb un petit balanceig de cul s’entaforà el pardal en la xona. S’obrí la porta. Hi aparegué la seua dona, que anava a comprar menjar de gat. Es posà les mans al cap. S’indignà. Es cabrejà. Cridà: desgraciat, ja has tornat a perdre l’avió.