dimarts, 21 d’agost de 2018

El temps


Malgrat que la percepció temporal és subjectiva (les hores sembla que s’escurcen quan en gaudim i que s’allarguen quan ens hi avorrim), els humans tenim consciència d’un temps absolut que transcorre al marge de la nostra experiència. La regularitat d’alguns fenòmens celestes ens havia fet creure durant gran part de la història que els astres eren els autèntics dispensadors de temps, els rellotges universals. Per això les unitats temporals es basen en la durada dels cicles astronòmics: any, mes, dia, hora, minut... Els rellotges solars i els mecànics no feien altra cosa que imitar de la manera més aproximada possible aquests moviments. Però amb els avanços científics i l’augment de la precisió es va poder observar que les òrbites i les rotacions planetàries no eren tan periòdics com semblava. Vam haver d’acceptar que els patrons temporals no podien dependre dels moviments irregulars de la terra, i s’hi adoptà un fenomen físic més precís. L’actual unitat bàsica de temps del Sistema Internacional és el segon (s) i es defineix com la duració de 9.192.631.770 períodes de radiació corresponents a la transició entre dos nivells de l’estructura hiperfina de l'estat fonamental del cesi 133.
Però l’autèntic daltabaix en la concepció del temps tingué lloc amb la Teoria de la Relativitat d’Einstein segons la qual el temps absolut no existeix. Dos fenòmens simultanis des del punt de vista d’un observador poden no ser-ho per a un altre. I no es tracta d’una percepció subjectiva sinó d’una realitat mesurable. L’exemple més conegut és la paradoxa dels bessons. Si un dels dos germans s’embarca en una nau espacial i viatja a velocitats pròximes a la de la llum, quan torne a casa es trobarà que l’altre ha envellit més que no ell: haurà celebrat més aniversaris, la seua pell estarà més arrugada, i la mort, molt probablement, més pròxima.
Costa d’entendre, però no es tracta de cap hipòtesi de treball. Si portàvem l’experiment a l’extrem, les conseqüències encara són més increïbles. Per algú, o quelcom, que viatjara a la velocitat de la llum (uns 300.000 km/s), el temps s’aturaria completament, és a dir, deixaria de tindre sentit, no existiria. La llum viatja a aquesta velocitat, i això vol dir que el rellotge dels fotons de la radiació de fons del Big Bang, que viatgen sense descans des d’aleshores, marca una edat de l’Univers igual a zero.