diumenge, 18 d’agost de 2013

quan els hòmens duien la petaca en la faixa



L’estanc del meu poble també era botiga de queviures. Sovint hi havia d’anar a fer una comanda, i m’hi quedava embambat veient com pesaven l’arròs, la dacsa o el segó en una bàscula amb el plat en forma de pala que s’abocava directament en el cabasset de palma de la clienta. Segons a quina hora, t’ho trobaves ple, llavors demanaves la darrera i t’hi havies d’esperar pacientment mentre pesaven, xarraven o feien comptes sobre un full de paper d’estrassa. Algunes vegades, però, t’oferien de saltar-te la tanda. Havies sentit que alguna anomenava la roba estesa, sense indicis de cap bugada, i llavors et deixaven passar i se’t quedaven mirant com demanaves un d’aquells paquets de macarrons sense trencar enrotllats en un paper blau o una llanda de tonyina amb la seua claueta màgica. I elles, mentrestant, comentaven com eres d’espavilat i es feien càrrec que, clar, com que a casa no hi havia xiqueta... I això ja no sabies si t’ho havies de prendre com un elogi o què.
Altres vegades, però, eres tu, que demanaves de saltar-te la tanda. O, millor dit, no ho demanaves sinó que ho exigies, perquè resultava que en tenies tot el dret. La cosa havia anat així: uns hòmens feien tertúlia asseguts en un portal i tu t’hi havies acostat una estona a sentir-los enraonar amb aquella cantarella que es va perdent. Un d’ells es ficava la mà a la faixa, en treia la petaca i es rotllava un cigarret amb els últims brins de picadura que hi quedaven. Llavors se’t quedava mirant i et deia:xiquet!  T’hi acostaves i et donava unes monedes que tu acceptaves amb un gest de satisfacció. No perquè fóra una propina, això!, sinó perquè havia dipositat en la teua insignificant persona la seua confiança patriarcal: ves a l’estanc ‒rematava‒i compra’m un paquet de caldo.
Quan hi arribaves ja no t’interessaven el pes de les guixes o les llentilles, ni els secrets de la roba estesa, només volies experimentar el plaer inexplicable de veure com et deixaven passar, com les dones es plegaven submisament a la seua obligació, que tu no sabies d’on venia però que sabies que hi era, de deixar-te passar. Ho havien de fer perquè no venies pas de part de la mare a fer una vulgar comanda de xiqueta: no! La teua missió era d’un rang superior: tabac. I elles ho feien sense rancúnia ni recel, ans al contrari, et somreien amb aquella mirada còmplice que tu sabies llegir sense que ningú no t’hi haguera ensenyat: mireu-lo ‒venia a voler dir‒, ja és quasi un home. I tu pensaves que sí, que gairebé ho eres i que només ho acabaries de ser el dia, no gaire llunyà, que vindries a comprar el teu propi tabac.

2 comentaris:

elC ha dit...

preciós olivares!!!

Carme ha dit...

A Castelló de la Plana, a la ronda Magdalena, prop del Mercat de sant Antoni, encara hi ha una botiga de queviures que venen a pes, com la que descrius (però no és estanc). Per Magdalena s'ompli de dones, encara, que van a comprar farina i figues per a albardar-les, i per Pasqua, neules, carabassat, pots de confitura i confitets per a fer les mones. Fa goig vore els sacs plens de faves de porrat, llentilles, fesols... Un anacronisme, aquest comerç. Però el que m'ha semblat més anacrònic és com érem de ben creguts els xiquets aleshores.