dimecres, 14 d’agost de 2013

LA PARAULA ÉS L'HOME




Abans, quan érem xiquets i el món era d’aquella altra manera que molts ja no recorden, la paraula tenia un valor. La paraula és l’home (no se m’enfaden ara les dones), deien. I devia ser veritat. Recordeu aquella rondalla en què el llaurador ven l’ànima al dimoni a canvi d’unes prebendes? Per a gaudir-ne, però, es necessitava un temps. Què et pareix ‒deia l’home al dimoni‒ si veniu a replegar-la quan el garrofer no tinga fruit? I al banyut de la forca no li semblava malament, perquè ‒devia pensar ell‒ això mai no podia ser més d’un any.
Quan, arribat el mes d’agost, de l’infern estant el diable sentia el batoll, pujava tot content a replegar la seua collita. Però el llaurador argüia que abans s’havia de comprovar ben rebé si no quedava cap fruit en l’arbre. I se n’hi anaven tots dos, xarrucant com vells amics, i comprovaven  que les puntes de totes les branquetes eren plenes de gom a gom del fruit nou i menut de l’any següent.
El dimoni hauria pogut enfadar-se i, amb tot el seu  poder diabòlic, acusar el llaurador de traïdoria i endur-se-li l’ànima i el cos tant si com no. Però no ho feia pas, no ho feia perquè en aquell temps la paraula era l’home, i ni el mateix Llucifer no gosava contravenir aquesta llei que ningú no havia escrit enlloc.


He sentit a dir que ara hi ha molts hòmens (i dones) que hui diuen blanc i demà negre sense que la vergonya els enrogesca la cara, i em demane si també el dimoni deu haver canviat el seu criteri, i s’endurà la gent de dret a les flames de l’infern sense importar-li vergonyes ni paraules.