dimecres, 1 de maig de 2013

DOS PEL PREU D'UN


DOS PEL PREU D'UN


Rossa de pot, quaranta passats, xandall llampant, una mica de sobrepés. Seu al racó de la sala d’espera de l’hospital sota un endoll d’on penja el fil del carregador del mòbil. Hi tecleja obsessivament. S’atura i mostra la pantalla al seu company (marit, em fa l’efecte): calvície servera, quaranta llargs, xandall llampant, sobrepés. Riuen amb complicitat i fan retrets: set o huit missatges en un minut, en veu ben alta i amb un deix obscé de vanitat. Els fills... o les filles, m’ha paregut sentir. La parella del costat els escolten amb desgana, més pendents dels seus propis tecleigs. En són una còpia gairebé perfecta. Potser una mica més acaramel·lats, els veig. Sobta un poquet, per l’edat.
Ara només sent el clic metàl·lic (de mallerenga) dels botons pitjats. Els clics del móbil d’una nena morena de trets caucàsics, asseguda en l’altre pany de paret, sonen infantils.
El calb ix de la sala. Quan torna, al cap d’una estona, se li nota una certa excitació en el moviment nerviós de les cames. Vol dir alguna cosa, però s’ha d’esperar fins que aconsegueix atraure l’atenció dels seues companys. Es veu que no poden desenganxar completament la vista de l’aparell i forcen la postura del coll com si miraven per damunt d’unes ulleres de prop. Els diu que ha fet un gran descobriment: a la màquina expenedora de refrescos i llepolies, una bossa de xips s’ha quedat enganxada davall de la fila dels refrescs de pinya. I...? Doncs que si traus un refresc, arrossegarà la bosseta i en tindràs dos al preu d’un. Dos... què? Dos productes! Quina ganga! I  com era que no ho havia tret de seguida? Doncs... que es veu que es volia assegurar no sé de quina cosa.
Em passa pel cap que me’n podria aprofitar. Mentre ells en parlaven, m’alçava dissimuladament, m’acostava a la màquina, mirava a un costat i altre, treia el refresc de pinya, i... ta-xan: dos al preu d’un. Quina il·lusió que em faria ser més espavilat que aquest calb del xandall, prendre-li la davantera i deixar-me’l amb un pam de nas. Però sé que no ho faré. Jo no sóc així... sóc d’aquells altres que de seguida es posen a filosofar sobre el consum compulsiu i tota la mandanga: però tu per a què els vols, sant home, si no t’agraden els refrescs de pinya, i els xips vés a saber de què dimonis deuen fer gust... Per això i perquè sóc una mica pusil·lànime: cagamandúrrio, que diria el meu amic Toni. Doncs acatxe la mirada i em concentre en el diari. Una cita de Shopenhauer se m’ajusta de collons: “m’agradaven molt les dones, tant de bo que jo els haguera agradat a elles”.
Sent veus i torne a alçar el cap. El calb ha tornat: està excitadíssim. Els altres se’l miren amb gest d’admiració mentre esgrimeix els trofeus. El que val, val, diu... i el que no per a mestre, pense jo. S’ha d’estar atent, insisteix... Li dona la bosseta de xips a la seua rossa de pot. Ella es mira el paquet, i de seguida, amb mirada seductora, el seu heroi, que enceta la botella de suc de pinya. Els companys engulen saliva i tornen a la pantalla del mòbil.
La xiqueta caucàsica els ha mirat amb curiositat. S’alça de la cadira i ix de la saleta. Al cap d’una estona torna en companyia d’una altra dona: rossa de pot, texans ajustats, bon cul, jersei ajustat, bones mamelles, quaranta-vés-a-saber: guapota. Deu ser la mare de la xiqueta, pense, tot i que no li veig els trets caucàsics. Seuen les dues en el pany de paret lateral. Quan la del xandall ha obert el paquet de xips, la dels texans s’alça de la cadira i s’hi acosta decidida. Els parla en un castellà d’una delicadesa metàl·lica: resulta que era ella qui havia posat els diners i, doncs, la propietària del paquet de xips enganxat. La rossa del xandall deixa de mastegar i fa la intenció de tornar-li’l encetat, però el calb s’hi fica. Si no funcionava la màquina, diu, havia d’anar a recepció. A la rossa del xandall se li ha entravessat el xip en la gola. Els de la parella bessona fan cara de pomes agres. L’estrangera diu que no passa res: total és un euro. El calb insisteix, s’ha d’anar a consergeria si no funciona la màquina. La rossa del xandall assenteix amb el cap, agafa un altre xip i se’l posa a la boca amb gest desganat. L’estrangera la mira, somriu i torna al costat de la petita caucàsica. S’abracen i la mare, si era la mare, somriu. Al cap d’una estona, s’alça de nou, travessa la saleta, s’acosta als del xandall, els mira fixament, fa mitja volta i torna al seu lloc. Ho repeteix dues o tres vegades. M’agrada aquesta dona: té la personalitat que a mi m’agradaria tenir. Quan torna a seure, em quede mirant-la fixament, fins que alça el cap i se’ns creuen els esguards. Somric solidàriament i em torna el somriure: m’ha agradat.
La parella bessona s’alcen i s’excusen, diu que volen menjar alguna cosa. Ixen i s’aturen a la part de fora de la saleta. Només els hi puc veure jo des del meu racó. Intercanvien algunes paraules barrejades amb mirades esbiaixades cap a l’interior. M’imagine que no són com els seus companys, que s’han sentit violents amb l’escena i ara ho comenten d’amagat. Ho veig normal, jo mateix m’hi he avergonyit, i no hi tinc res a veure.
Quan tornen al cap d’uns minuts, les estrangeres se n’han anat. La dona (la que jo imaginava avergonyida) fa un gest amb el cap en la direcció on havien estat assegudes mare i filla i diu: Què t’ha paregut, l’armènia? (armènia! Com ho devia saber?). No estan espavilades ni res, diu el calb. Potser no era veritat, dubta la rossa mentre assenteix amb el cap. Eixes sempre estan a l’aguait, hi torna la primera. Però potser sí que era veritat, diu ara la rossa insegura. Són unes desvergonyides, insisteix l’altra amb gests de menyspreu.
No ho puc suportar més. Isc al corredor i hi passege. Després que m'he retret repetidament la meua estupidesa, prove d’imaginar-me què hauria passat si arribe a estar més espavilat i sóc jo qui trau els xips i el refresc per un euro. L’armènia se m’hauria acostat i m’hauria reclamat el paquet amb la seua delicadesa metàl·lica. Jo m’hauria posat nerviós, segurament, però potser m’hi hauria sobreposat i aprofitava l’oportunitat per a demanar-li d’on era, i quina llengua parlava amb la seua filla, i qui era el malalt que esperava, i quant de temps feia que havia vingut del seu país, i fins i tot com li deien, i si tenia compromís, i, si no en tenia, si no voldria sopar amb mi... Déu! Quantes coses que m’havia perdut per ser tan collonera...
Gire la cantonada del corredor i m’he trobat en una sala més gran, amb màquines com armaris de vidre, espendedores de refrescos i bossetes de xips. Veig l’armènia i la seua xiqueta assegudes en un cantó, elles no m’han vist a mi. Un jove es baralla amb la màquina, li fot trompades... la mare que et va parir! Finalment desisteix, s’acosta a l’ascensor i hi pitja nerviós. Quan ha desaparegut, la petita caucàsica s’acosta a la màquina, observa i torna al costat de sa mare: definitivament era sa mare. Hi entre llavors, m’acoste a la màquina, hi pose un euro i hi cauen dos productes... ni m’he fixat què són. Sec en la fila de cadires, enfront d’elles, i quan em dispose a obrir un paquet, se m’acosta la dona i em diu, amb delicadesa metàl·lica, que havia estat ella qui havia posat l’euro. Somric i li allargue el braç. Ella em pren la bossa, somriu i es gira. Satisfet, em concentre en les línies exactes, en la cadència perfecta del moviment del cul mentre camina cap a l’altra banda de la sala. 

1 comentari:

casimir romero ha dit...

A les sales d'espera dels hospitals les esperes són llargues. D'ara en avant em fixaré més en les coses i persones i no llegiré tanta menti
ra als diaris.