Si és certa la teoria del Big Bang, l’edat de l’Univers és de 13.700 milions d’anys.
L’edat de la Terra es calcula entre 4500 i 5000 milions d’anys. Triat un instant qualsevol de l’existència de l’Univers, la probabilitat que el nostre planeta hi siga present és gairebé un terç.
L’edat del fòssil d’homínid més antic que s’ha descobert -el Sahelanthropus tchadensis, segons la viquipèdia- és de 7 milions d’anys. Triat a l’atzar un instant universal qualsevol, la probabilitat que hi haja homínids en un planeta anomenat Terra és 1/2000. Gairebé la mateixa que ens toque la grossa de Nadal si hi juguem 40 números diferents.
L’espècie humana (l’homo sapiens sapiens, com vanitosament ens hem autobatejat) aparegué per Àfrica uns 200.000 anys arrere. Això ens dóna una probabilitat d’1/70.000 que triat un instant aleatori a l’Univers hi haja micos sabuts sabuts vivint a la Terra. Una mica més probable que ens toque la grossa de Nadal si hi juguem un sol número.
L’escriptura existeix des de fa uns 5.300 anys. La probabilitat de trobar un home lector, o una dona escrivana (dit sia en benefici de la política correcció) al planeta Terra en un instant aleatori de la història de l’Univers és 1/2.500.00. Si fa no fa, la mateixa que ens toque la grossa de Nadal durant 30 anys seguits jugant a un sol número.
Un humà occidental del s. XXI té unes expectatives de vida d’uns 80 anys, la qual cosa fa que la probabilitat que, triat a l’atzar un instant de la història de l’Univers, hi sigues present tu, persona lectora, és 1/170.000.000. Tan difícil, o fàcil, com que et toque la grossa de Nadal consecutivament durant dos mil anys seguits jugant a un sol número.
Em llegeixes, estimat lector, i doncs, existeixes. És a dir, formes part d’un hipotètic esdeveniment aleatori que té la mateixa probabilitat de produir-se (en el context temporal de l’Univers conegut) que 2000 vegades seguides de tocar-te la grossa de Nadal. De la llarga vida de l’Univers, la que s’està esdevenint en aquest moment és una petita porció de temps que t’ha tocat justament a tu en la gran rifa universal. Cadascuna de les coses petites o grosses que et passen i que et fan sentir feliç o desgraciat, viu en definitiva, són a més d’irrepetibles, tan improbables que a la majoria dels efectes de la nostra petita existència, es podrien considerar impossibles (com ara això de la loteria)
Sovint, la ignorància es sostreu llibertat; la ciència, per contra, ens ajuda a situar-nos en el nostre lloc, a prendre consciència del que som i, doncs, a gaudir amb major plenitud la llibertat de ser-ho. La certesa de la nostra pròpia petitesa és la major mostra de la grandesa de la ciència: del coneixement i de la raó. Tan petits com som, hem estat prou agosarats per a desvelar tota aquesta enormitat i per a situar-nos-hi. Ja no necessitem ser el centre de res, en tenim prou amb la consciència de ser una part del Tot.
En les petites coses de cada dia trobem el sentit a la vida. L’aroma d’una flor, el cant d’un ocell són capaços de transportar-nos més enllà de la més llunyana de les galàxies. I la fantasia, l’altra cara de la moneda humana, ens completa el sentit de l’ existència obrint-nos camins en unes dimensions inaccessibles a la ciència. Viviu la vida, observeu el món i deixeu volar la imaginació: no permeteu que la ment pertorbada dels fanàtics us talle les ales i “escopiu a la closca pelada dels cretins”.
dimecres, 26 de gener del 2011
dimecres, 12 de gener del 2011
CONSCIÈNCIA
Quan els pares de Maria agafaren la faena de mitgers al mas de Fenoll, ella tenia tres anys. La major part de la seua llarga vida −ara en té 84− l’ha viscuda entre aquelles parets que s’estima com si foren seues, encara que no ho són. “L’amo vivia a València, ara ja és mort”, ens diu. “Era un bon amo, encara que et trenque el dir”, intervé el marit, però no li l’havia trencat, simplement havia enfilat el seu fil en l’agulla d’ella. Ell −continua l’home− s’havia fet càrrec de la mitgeria quan el seu sogre, per vell, se l’hagué de deixar. I després explica la història que ja sabíem de l’any passat. L’escoltem atents, com si fóra la primera vegada, o potser més encara, perquè ara que ja sabem que no se’ns escaparan els detalls del succeït, podem parar més atenció a les paraules. Fa goig d’escoltar-lo: l’accent perfecte, la sonoritat deliciosa, l’entonació amable, el gest tranquil. Li collim una frase al vol: “mos se presentava un any de vint-i-quatre mesos”. Una pedregada havia llençat a perdre la collita i això significava una temporada sencera sense benefici: fam i misèria. Si l’amo haguera estat com altres de la rodalia, segurament se n’haurien hagut d’anar, però no ho era. El senyor de la casa Fenoll era generós i els oferí ajuda. No es presentà l’any de vint-i-quatre mesos i no hagueren d’emigrar.
Del camí estant, hem vist fum a la ximenera i ens hi hem acostat. La clau era al pany, però no hem gosat obrir; hem tocat a la porta. La rebuda ens ha emocionat: “els meus xiquets”, ha dit ella en reconéixer-nos, i ens ha besat amb afecte. De seguida ens han oferit cadira a la vora de l’estufa de llenya, col•locada sota la campana d’una antiga llar de foc. “Si parlava, quantes coses ens podria explicar aquell fumeral”, em passa pel cap.
Parlem una mica de tot: les urbanitzacions que no s’han fet, la política, les collites del camp, la consciència. “Els diners no valen res: els tens i ja no els tens. El que val de les persones és la consciència”, diu ella, i ell assenteix amb el cap.
“Sempre han viscut al mas?”, se li ha acudit a algú de preguntar. I la pregunta desencadena una nova allau de records. Després de casats −expliquen−, van passar uns anys a la casa del Port d’Albaida. Era a la vora d’un pont, pujant a la dreta, poc abans del camí dels Fontanars. Ara la nova autovia passa just per damunt del seu solar i no en queda ni rastre.
El primer record, i segurament el més colpidor, d’aquella època és l’accident de l’autobús Alcoi-València, l’any 1955. Hi moriren 14 persones. Encara conserven el diari original, El Caso, com una autèntica relíquia. En la portada una foto de l’autobús bolcat sota les arcades del pont. Ell va haver d’anar a Albaida amb la bicicleta a demanar socors per als accidentats. Ens aborronem de pensar en la desesperació dels sobrevivents esperant l’arribada de l’ajuda.
La guàrdia civil hi anava sovint a demanar-los la firma. Ho havien de fer, per a demostrar que havien completat la patrulla fins allí dalt. Algunes vegades hi apareixien a mitjan nit, morts de fred, tocaven a la porta i els demanaven hospitalitat per l’amor de Déu. Ell s’alçava i els feia una foguera perquè s’escalfaren. No ho feia per por, sinó per pietat; els pobres guàrdies ho agraïen amb elogis. Altres vegades hi arribaven blaus de fam; ella els preparava un plat d’arròs. Els guàrdies l’havien advertida que només duien la cullera i no li ho podrien pagar. Ni li havia passat pel cap.
Una vegada arribà el caporal de la Guàrdia Civil amb el jutge d’Atzeneta. Venien alarmats i els demanaren si no havien vist passar un ramat d’ovelles en direcció al Comtat. Ells diuen que no, que per allí no havia passat ningú. El caporal insisteix. “Ja li he dit que no”, respon ella, “i si vol que li diga la veritat, no m’ho crec”. El caporal s’estranya d’aquelles paraules quasi insolents. No hi ha insolència, però, només que a ella no li pareixia versemblant la història del robatori, i els fa la següent reflexió: qui guardava les ovelles era un xiquet en edat d’estar en escola. Son pare l’obliga a pasturar de sol a sol. Doncs a aquest xiquet no li ha robat ningú el ramat: s’ha adormit i se li han escapat, les ovelles, i se li han emboscat en algun matollar. El pobret, veient-se perdut i tement la reacció violenta de son pare, ha inventat la història del robatori.
El caporal i el jutge no poden amagar la sorpresa. Maria parla amb una tal seguretat que pareix que ho ha vist tot amb els seus propis ulls. Però encara no ha acabat. Si la volien escoltar, vet ací el que havien de fer: trobar el xiquet, i sense que el pare hi fóra present, demanar-li la veritat. Si ho feia, trobarien el ramat i dirien que els lladres, descoberts per un guàrdia, l’havien abandonat mitjan serra. D’aquesta manera, es recuperarien les ovelles i el xiquet no tindria càstig.
El guàrdia i el jutge mai no els van donar explicacions de quin havia estat el desenllaç del succeït, però a ells tampoc no els va fer falta. Passat un temps, el caporal es presentà a la casa del port i demanà per Maria. Li volia explicar un cas: a una senyora de Bufali li havien desaparegut sis mil pessetes d’un baül. Per què li ho explicava, demana ella. Com que Bufali para tan prop del mas de Fenoll, i ella hi coneixia tothom... Després de fer-li unes preguntes al caporal, Maria assevera: “aquest lladre el tenen dins de casa”. “Com ho sap?”, demanà el guàrdia. “Vagen, i pregunten-li a la filla”. Efectivament, la filla havia robat les sis mil pessetes a la mare.
Quan el seu fill es va fer bo per a anar a escola, deixaren la casa del Port. Els va saber mal, però el xiquet estava per davant de tot. Treballaren una temporada a Atzeneta i finalment tornaren al mas de Fenoll. Un dia, l’amo els va demanar com era que tenien firma blanca a la caserna de la Guàrdia Civil. Ells no sabien què volia dir això, i el senyoret els explicà que en aquella casa tots hi tenien una fitxa, bona o roín. La firma blanca era la millor, la de les persones de confiança de la Benemèrita. Què havien fet ells, per a meréixer-la? “No res, senyor amo, només tindre consciència”
La primera part a:
http://otos4.blogspot.com/2010/04/tota-una-vida.html
Del camí estant, hem vist fum a la ximenera i ens hi hem acostat. La clau era al pany, però no hem gosat obrir; hem tocat a la porta. La rebuda ens ha emocionat: “els meus xiquets”, ha dit ella en reconéixer-nos, i ens ha besat amb afecte. De seguida ens han oferit cadira a la vora de l’estufa de llenya, col•locada sota la campana d’una antiga llar de foc. “Si parlava, quantes coses ens podria explicar aquell fumeral”, em passa pel cap.
Parlem una mica de tot: les urbanitzacions que no s’han fet, la política, les collites del camp, la consciència. “Els diners no valen res: els tens i ja no els tens. El que val de les persones és la consciència”, diu ella, i ell assenteix amb el cap.
“Sempre han viscut al mas?”, se li ha acudit a algú de preguntar. I la pregunta desencadena una nova allau de records. Després de casats −expliquen−, van passar uns anys a la casa del Port d’Albaida. Era a la vora d’un pont, pujant a la dreta, poc abans del camí dels Fontanars. Ara la nova autovia passa just per damunt del seu solar i no en queda ni rastre.
El primer record, i segurament el més colpidor, d’aquella època és l’accident de l’autobús Alcoi-València, l’any 1955. Hi moriren 14 persones. Encara conserven el diari original, El Caso, com una autèntica relíquia. En la portada una foto de l’autobús bolcat sota les arcades del pont. Ell va haver d’anar a Albaida amb la bicicleta a demanar socors per als accidentats. Ens aborronem de pensar en la desesperació dels sobrevivents esperant l’arribada de l’ajuda.
La guàrdia civil hi anava sovint a demanar-los la firma. Ho havien de fer, per a demostrar que havien completat la patrulla fins allí dalt. Algunes vegades hi apareixien a mitjan nit, morts de fred, tocaven a la porta i els demanaven hospitalitat per l’amor de Déu. Ell s’alçava i els feia una foguera perquè s’escalfaren. No ho feia per por, sinó per pietat; els pobres guàrdies ho agraïen amb elogis. Altres vegades hi arribaven blaus de fam; ella els preparava un plat d’arròs. Els guàrdies l’havien advertida que només duien la cullera i no li ho podrien pagar. Ni li havia passat pel cap.
Una vegada arribà el caporal de la Guàrdia Civil amb el jutge d’Atzeneta. Venien alarmats i els demanaren si no havien vist passar un ramat d’ovelles en direcció al Comtat. Ells diuen que no, que per allí no havia passat ningú. El caporal insisteix. “Ja li he dit que no”, respon ella, “i si vol que li diga la veritat, no m’ho crec”. El caporal s’estranya d’aquelles paraules quasi insolents. No hi ha insolència, però, només que a ella no li pareixia versemblant la història del robatori, i els fa la següent reflexió: qui guardava les ovelles era un xiquet en edat d’estar en escola. Son pare l’obliga a pasturar de sol a sol. Doncs a aquest xiquet no li ha robat ningú el ramat: s’ha adormit i se li han escapat, les ovelles, i se li han emboscat en algun matollar. El pobret, veient-se perdut i tement la reacció violenta de son pare, ha inventat la història del robatori.
El caporal i el jutge no poden amagar la sorpresa. Maria parla amb una tal seguretat que pareix que ho ha vist tot amb els seus propis ulls. Però encara no ha acabat. Si la volien escoltar, vet ací el que havien de fer: trobar el xiquet, i sense que el pare hi fóra present, demanar-li la veritat. Si ho feia, trobarien el ramat i dirien que els lladres, descoberts per un guàrdia, l’havien abandonat mitjan serra. D’aquesta manera, es recuperarien les ovelles i el xiquet no tindria càstig.
El guàrdia i el jutge mai no els van donar explicacions de quin havia estat el desenllaç del succeït, però a ells tampoc no els va fer falta. Passat un temps, el caporal es presentà a la casa del port i demanà per Maria. Li volia explicar un cas: a una senyora de Bufali li havien desaparegut sis mil pessetes d’un baül. Per què li ho explicava, demana ella. Com que Bufali para tan prop del mas de Fenoll, i ella hi coneixia tothom... Després de fer-li unes preguntes al caporal, Maria assevera: “aquest lladre el tenen dins de casa”. “Com ho sap?”, demanà el guàrdia. “Vagen, i pregunten-li a la filla”. Efectivament, la filla havia robat les sis mil pessetes a la mare.
Quan el seu fill es va fer bo per a anar a escola, deixaren la casa del Port. Els va saber mal, però el xiquet estava per davant de tot. Treballaren una temporada a Atzeneta i finalment tornaren al mas de Fenoll. Un dia, l’amo els va demanar com era que tenien firma blanca a la caserna de la Guàrdia Civil. Ells no sabien què volia dir això, i el senyoret els explicà que en aquella casa tots hi tenien una fitxa, bona o roín. La firma blanca era la millor, la de les persones de confiança de la Benemèrita. Què havien fet ells, per a meréixer-la? “No res, senyor amo, només tindre consciència”
La primera part a:
http://otos4.blogspot.com/2010/04/tota-una-vida.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)